Antologia d'autors catalans/Ignasi Iglesias
———————
L'Ignasi Iglesias és un poeta líric com pocs n'hi ha que puguin igualar-lo. Ell és un veritable dominador de la poesia amb la que hi juga a mida del seu gust, assolint a moments els límits més enlairats del lirisme; ell és també el consumat dramaturg que porta en les seves obres uns sentiments tan francs i nobles que de primer moment ja dominen la sensibilitat popular, per la naturalitat amb que son presentades. Les més conegudes són: El cor del poble, La Mare eterna, Les garses, Joventut, La senyora Marieta i Nostra Parla.
L'art de l'Ignaci Iglesias, potser és el més difícil de jutar, molts que han volgut fer-ho han sofert sensibles equivocacions en volguer esplicar el sentit veritable dels seus escrits, puig han vist en ell a un poeta exaltat, a un escriptor excessivament social, i no han sabut compendre el pur reflexe dels sentiments del seu cor. Ell no és més que un poeta, prò no un poeta per força, no un d'aquests que's creuen ser-ho i no són més que uns fabricants de versos sense poesía i sense sentit que només entenen un poeta, el que escriu estrofes i més estrofes, com una màquina versificadora; ell és el poeta que en cada paraula posa un boci de l'ànima i en cada ratlla un bateg del seu cor. Aquest és el veritable Ignaci Iglesias i no el que molts han cregut, fos o no per conveniència.
Les poesies que d'ell publiquém en són una veritable prova, puig hem triat entre les seves produccions les que sens ésser molt conegudes, porten dins d'elles un més marcat atreviment poètic, millor dit, un més marcat reflexe del que sent aquest gran poeta.
———————
Blavor del mar, mirall fidel
del blau del cel.
¡Oh com atraus al pescador,
trïomfador,
amb cor d'infant i sense fel!
Encís del mar:
el pescador
deixa, per tú, la seva llar
—que és el seu blanc reposador—
i, entre'l teu blau i el blau del cel,
dut per l'atzar,
tot ell devé espiritüal,
amb l'ideal
pur i enlairat com un estel.
Mar blau, mar blau,
engolidor
de la claror
que a l'home atrau.
Mar blau, mar blau,
refexador
de la negror
que al nostre cor ha fet esclau.
El pensament,
trïomfalment,
en la blavô
de l'horitzó
s'eixampla, alat,
amb absoluta llibertat,
í fa més pur al pescadô.
¡El mar l'atrau,
tan blau, tan blau!
La terra no.
Puix sols de lluny té la blavô
del seu anhel;
puix sols de lluny s'assembla al cel.
La seva llar,
com el seu cor, de cara al mar,
senzilla i blanca,
és una flor que mai es tanca
rïent al sol,
sempre en perill de pena i dol.
La seva llar
és el seu port,
és el seu far
de vida i mort
que vessa llum en la blavor,
eternament encisador.
———————
Camtem victòria, dona estimada!
Ja tinc parada
la nostra llar.
Es blanca, blanca; i assolellada.
Talment diries que està encantada
mirant al mar.
Cantem hosanna, ma bona amiga!
Deixa que diga
qui no'm coneix.
Tot amant pobre, per molt que ho siga,
si pren exemple de la formiga,
la llar guarneix.
Riu, dona verge, cor-floridora,
prometedora
de fruit d'amor.
Tú, que ets alegre i alegradora,
canta'l fill nostre, que vé amb l'aurora
del teu rubor.
Mira la terra, que és rïallera!
La Prîmavera
m'ha retornat.
Ja no'm fadigo ni'm quedo enrera,
tot i fent via per la dresera...
Ja m'he salvat.
L'ànima'm sento forta i ardida:
dret a la vida.
rient, em du.
Vola que vola, canta, agraïda,
perqué, amorosa, l'has redimida;
i ara és per tu,
tota per tu!
—————————
————
Què fas, cor meu, que no bategues?
Què fas, cor meu. que no sospires,
ni, alabatent, el vol desplegues,
o no't regires,
com un colom, al fons del pit,
per volâ, amunt, a l'infinit?
Que estàs parat...? Que, potsê, ets mort?
Respon-me, cor!
Ton propi pes t'enfonza a terra,
i en tu s'aferra
el mal del món, eixelador.
No ets volador!
No tens alè per volâ al cel,
com un estel
o un sol petit, vessant claror
Amunt, cor meu:
no't faci por
si veus els cims coberts de neu!
——————————
————————
Ja som al cim de la muntanya
i el sol tot just s'ha desvetllat.
Reposa un xic, dolça companya,
que costa amunt t'hauràs cançat.
Reposa, amor, al tou de l'herba,
que és el coixí per tu millor,
i vés mirant com ens observa
la lluna en mig de la blavor.
Guaita, allà al fons, tota nevada,
i fent contrast amb el cel blau,
com resplendeix la serralada
amb la claror del sol que hi cau.
Jo, mentrestant, vull contemplar-te
de fit a fit, al teu costat...
Ja l'aire pur vé a acaronar-te,
descapdellant ton pentinat.
Així estàs bé: d'amor rendida
tot sospirant de cara al cel,
i tot fruïnt la nova vida
que enrobusteix ton cor fidel.
Després, a baix la fresca ubaga,
respirem l'olor dels pins
i el dolç perfum, que t'ubrïaga,
dels vïolers i els romanins.
Allà a ciutat ningú t'espera;
mes quan tornem al nostre lloc,
ja no't diràn la passionera,
ja no't diràn el lliri groc.
Ningú veurà aquella malalta,
quan notaràn el teu delit,
i la rojor de cada galta,
com si'l teu cor hagués florit.
Te trobaràn emmorenida
per aquest sol esberladô,
però duràs esclats de vida
tot alletant un infantó.
Un infantó que s'aponcella
tan sà i robust que, allà a ciutat,
destacarà com la rosella
quan resplandeix en mig del blat.
—————
—————
Quan veig el cel blau,
tan ras i esplandent
que canta i atrau,
voldria enlairar-me, volant lliurement,
i estendre pels aires el meu pensament,
deixant de sê esclau!
Quan veig un aucell
que vola, cantant,
li envejo les ales que bat, triomfant:
voldria enlairar-me, ben lliure, com ell,
i estendre pels aires la veu del meu cant.
No puc encelar-me!
No puc esplaiar-me!
Soc fill de la terra! Soc fill de la terra!
Si pujo a la serra,
m'ofego, pujant.
Soc fill de la terra,
soldat en la guerra
que'ls homes se fan
i sempre es faràn.
La vida, amb ses ànsies, al cor se m'aferra,
i tot sospirant,
contemplo els aucells que volen, cantant.
