Visions i Cants/La fi d'en Serrallonga

Aquest text tracta sobre una edició de 1912. Per a altres versions, vegeu Serrallonga.

LA FI D'EN SERRALLONGA

Pare, absolèu-me: só cançat de viure.
T'escomet a bona hora'l cançament.
La teva via s'ha acabat i ets lliure
d'anar-te'n al repòs eternalment.
Mes, abans d'adormir-te i reposar-te,
cal que't recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
també de Déu seran-te perdonats,
El primer pecat meu es l'orgull, pare:
jo só aquell qu'he tingut un rei al còs;
mai he pogut sofrir que algú'm manara:
fer la llei a tot deu era'l meu goig.
Per xò he tingut tant odi al rei d'Espanya
i li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra'ns ha omplert de gent extranya
i manar-nos-ho tot es lo que vol.
Doncs, jo li he dit: «No'm plau!» I, via fòra!
he anat pel mont com m'ha vingut a plaê,

he fet lo que he volgut, lliure a tot'hora,
i no he obeit llei, ni rei, ni re.
I, tant se val!, es una bella cosa
fer tremolâ a tot-hom i estar segû!
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,
mai he abaixat la testa per ningú...
—Mes, are...
—Mes, are que ja sé que compareixo
en presencia del Deu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...
—Quin altre pecat tens?
—La ira, pare.
Quan m'encenc no tinc fre ni aturadô,
me giro contra'l món, Deu i sa Mare,
i tot voldria dur-ho a destrucció.
Pare, he estat crudel: moltes vegades
m'he deleitat vegent rajar la sang;
he vist alçar-se a mi mans ajuntades
i segar-se genolls caient al fang.
I jo me n'he rigut, perquè'm plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat...
Es una cosa dolça i fa alegria
veure un 'nemic als peus ben manillat!
I fer mal! I fer mal! Allò era viure:
destruir sols per gust i per voler;

sentir plorâ a tot-hom i poder riure...
Ser com rei de dolor... Es bell, a fe!
—Fill meu! Fill meu! Això es massa malesa;
això es un mal esprit que tens al còs:
encara'n parles am la vista encesa
en foc d'infern!...
—No, no!... Ja ve'l repòs.
Doncs, are que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...
—També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la gloria dels demés:
allí hont jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D'aquell que'm feia ombra o bé respecte,
m'he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota 'ls peus.
De lo que no he entès n'he dit mentida,
dels fets més grans que'ls meus n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva: els que'n passaven, pobres d'ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que's confonga
tot-hom en un mesquí i humil estol,
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,

sent més que tots i governant tot sol.
—Mes, are...
—Mes, are, que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...
—He estat avar: mai he tingut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia-m pobre
i am la por d'anâ a raure a l'hospital.
Ai! La cobdicia no'm deixava viure,
era ruí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet dèu hores de camí.
Veure-m dinê apilat m'aconsolava;
mes fruir no podia-n altrament
que pensant a quants altres els mancava
allò que era per mi un bon passament.
«Això es ben meu,—pensava;—això no falla:
els altres, si miseria o fam vingués,
que's pengin!» I, llavores, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés.
—Mes, are...
—Mes, are, que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...
—Te'n penedeixes?

—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...
—La peresa, la gola i la luxuria
ben cert que foren mos pecats més xics;
prô algun cop m'ha plagut deixar la furia
dels combats, lluny d'amics i d'enemics.
Me n'anava a fer cap a la masia
oblidada en el fons d'alguna vall,
i m'entaulava en bona companyia,
menyspreuant tota lluita i tot treball.
Llavores jo me'n reia de la guerra
i dels meus que's batien, cap-cigranys!
i tant se me'n donava que la terra
la manessin els propis o'ls extranys.
Ben menjat, ben begut, plavia-m jeure
a bona ombra per fer la mitj-diada,
cantant cançons d'amor que fan distreure
o escoltant els aucells en la brancada.
Si llavores passava alguna moça
revinguda de còs, jo la cridava,
ella venia a mi, la deshonrava,
i encara se'n tenia per ditxosa.
—I goses riure?
—Era cosa bona...
—Mes no ho es pas a l'hora de la mort.
—Bon menjar, bon oblit i jeure am dòna:
mai havia trobat millô aconhort.
—Mes, are...

—Mes, are, que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...

—I el tracte am na Joana, no es injuria
que clama també a Deu Nostre Senyô?
Acusa-t!...
—Pare, no: no fou luxuria,
sinó una veritable estimació.
Es cert que jo, en ses carns, moltes vegades
hi he enterrat tant de força i de volê!
Mes eren llaç d'amor ses abraçades
i coronat de seny son front serè.
La Joana m'ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos;
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m'ha fet valent i poderós.
M'ha ajudat am l'esguard, am la paraula;
si ha calgut, am la força del seu braç;
cada mitj-dia m'ha llescat pa a taula
i cada vespre m'ha alegrat el jaç.
En paga, jo li he estat amant sol-licit...
D'aixó també me n'haig de penedî?
—Fou un amor desordenat i il-licit!
—Doncs... tan se val!... me'n penedeixo, sí!
—Tens algun pecat més dins teu?

—No, pare.
—De tots els que m'has dit i els qu' has comès
contrit demanes perdó a Deu?
—Sí, pare.
—I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?
—Sí.
—Doncs en nom de Deu omnipotent,
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén.
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
—Morire resant el Credo;
mes diguèu an el butxí
que no'm mati fins i a tant
que m'hagi sentit a dî:
«Crec en la resurrecció de la carn».