Visions i Cants/Himne ibèric

HIMNE IBÉRIC


I

—Cantabria! Som tos braus mariners
cantant en mitj les tempestats:
la terra es gran, el mar ho es més,
i terra i mar son encrespats.
La nostra vida es lluyta,
el nostre cor es fort,
ningú ha pogut tos fills domar:
no més la mort, no més la mort,
la neu dels cims, el fons del mar.


II

—La dolça Lusitania,—a vora del mar gran,
les ones veu com venen—i els astres com s'en van;
somnia mons que brollen—i mons que ja han fugit.
Li van naixent els somnis—de cara al Infinit.

Perxo està trista—pero ab dolor:
Lusitania! Lusitania!
Esperança... amor...


III

—De les platjes africanes—ha vingut la gran cremor,
i els jardins d'Andalusia han florit ab passió.
Flor vermella en cabell negre—ulls de foc i còs suau,
ets la terra de les dances—perfilantse en el cel blau.
Canta, canta Andalusia, el teu gran esllanguiment,
i en el vi de tes cullites—dó-m a beure el sol ardent.


IV

Al crit de la tramontana,—ballèm la sardana
a vora el mar blau;
davant la neu del Pirenèu
sentint llunyans—uns altres cants...
cap viu! Catalans,
s'anuncia el gran esdevenir.
Vindrà pels cims—vindrà pel mar:
a tot arrèu hem d'acudir

a punt per viure i per morir,
per greu sofrir... per triomfar!


V
Una veu

Sola, sola en mitj dels camps,
terra endins, ampla es Castella.
Y està trista, que sols ella
no pot veure els mars llunyans.
Parleuli del mar, germans!


VI
Tots

El mar es gran, i es mou, i brilla i canta,
dessota els vents bramant en fort combat,
es una immensa lluita ressonanta,
es un etern dalè de llibertad.

Guaitant al mar els ulls més llum demanen,
bevent sos vents els pits se tornen braus;

anant al mar els homes s'agermanen,
venint del mar mai més seràn esclaus.

Terra entre mars, Iberia, mare aimada,
tots els teus fills te fem la gran cançó.
En cada platja fa son cant la onada
i mes terra endins se sent un sol ressò,

que de l'un cap al altre a amor convida
I es va tornant un cant de germanor;
Iberia, Iberia, 't ve dels mars la vida,
Iberia, Iberia, dona als mars l'amor.
1906