Victor Hugo en català/Anyorament



ANYORAMENT

 ¡Y quant depressa fuig nostra ventura!
 seguimla y —ja lograda—
dormimnos en sos brassos, descuídats;
y al despertar d' eix son que tant poch dura,
qual nova Elena á son país robada
 vehemnos abandonats!

 Y en lo avenir inmens, ab febril ansia,
 buscamla ab insistencia,
y, al lluny al ovirarla li cridam:
—«Retorna, oh dolsa amiga de ma infancia!»—
Y acut lo plaher; mes sens omplir la ausencia
 de aquella que anyoram!

 Jo, si lo impur deleyte 'm brinda un dia
 sa copa mentidera,
dirél'hi: —«Vesten lluny tu qu' aqui vens
»tentar ma sedenta fantasía,
»que si tristesa 'm dú 'l mirar enrera
 »tú 'm dus remordiments!»

 Mes jo turbar no dech vostre desvari,
 amichs; ans feros veurer
que penas no 'm desvetllan ni dolors;
y encara qu' en mon cor sente 'l contrari,
dech sons alegres de ma lira treurer,
 banyats pot ser en plors!

 Tal volta en vostre cor, una finjida
 rialla passatjera,
oculte un greu recort d' aquella edat!…
¡Es gran, Deu meu, qu' en esta trista vida
vingam tots á sufrir, mes de manera
 qu' ho fem tots d' amagat!

 Tu tens una coloma sempre amiga
 que á tos desitjs se doma;

tu, verge, ton amor tens á una flor;
peró ¿que hi fa? si aquesta se mostiga
aixis com nostra vida, y la coloma
 com nostra ditxa's mor!

Vergonya 'ns dem dels plors que 'ns enterneixen:
 lo greu retort, la pena
qu' acut á nostra ment nos torna roigs,
com si 'ls llassos terrens que 'ns oprimeixen
fossen de flors, y 'l mon una cadena
 de plahers, de cants, de goigs!…

 ¡Y m' ha fugit sense deixar ni rastre!
 Jo he fet per aturarlo
tot quant ma pobre ment ha concebut,
eix temps en que la ditxa, corn un astre
hi brilla, mes de sopte 's fon com plácit
 somris interromput!