Victor Hugo en català/Al Bisbe que 'm diu Atheu

Al Bisbe que 'm diu Atheu
Victor Hugo en català

Al Bisbe que 'm diu Atheu

¡Atheu! Bisbe, entenemnos d' una volta.
Vigilarme, espiarme, aguaytar m' ánima;
misserejar, com per lo pany, los dubtes
que hi ha en mon esperit; volguer las causas
esorcollar y veurer hont arriban;
interrogar l' infern y, plana á plana,
son códich registrar de policia
del sinistre espirall desde la trapa
pera saber qué crech ó bé qué nego…
no 't prengas eixa pena tan pesada.

Ma fé jo 't contaré sens cap reparo,
puix á franquesa 't jur' que ningú 'm guanya.

Si per acás se tracta d' un bon home,
d' un vell de cabellera y barba blancas,
que 'ns pintan assegut en un alt trono,
meytat emperador y meytat papa,
rodejat d' un dosser de foscos núvols
com los qu' ab bastidors al teatre s' arman,
fent l' aleta tranquil sobre sa testa
dia y nit un colom de blancas alas,
á sa esquerra un profeta, y un arcángel
á sa dreta, y estés damunt sa falda
de son fill lo cadávre fret y pálit;
un y triple, escoltant un coro d' arpas,
Deu gelós, venjatiu, que res dispensa,
qu' als qu' humiliá Moisés ab son peu xafa,
mentres qu' als bandolers duyent coronas
en sas cofurnas generós consagra;
que per los mals del pare al fill castiga,

qu' al sol detura al caurer la vesprada
exposantse á trencar totas las mollas
del Univers, forsant sa maquinaria;
geógrafo dolent y mal astrónomo,
rastrer escarni de la rassa humana,
que sempre está de mal humor, frenétich,
dispost á condemnar qualsevol falta,
qu' avans de perdonar óu la consulta
d' una Verge que fér sol d' advocada;
qu' en son blau cel l' obligació s' imposa
d' imitar nostres vicis y greus faltas;
que te flagells corn altres tenen gossos,
que l' ordre de las cosas desbarata,
que 'ns etjega á Nemrot, Cirus, Cambisses,
y per Atila 'ns fa tallar las camas;
en eix cas, Bisbe, tens rahó que 't sobra:
jo só un athéu si d' aquest Déu se tracta.

Més si 's tracta del Sèr qu' en sí condensa
tot quant l' idea en l' absolut abrassa,

del infinit en sa evidencia tota;
per qui pot l' Univers, á lley innata
subjecte, exclamar jo, 'l mateix que l' home;
del Sér qual ánima oich dins de mon ánima,
que 'm parla en baixa veu y, qu' entre'l dojo
d' instints que me exclavisan y m' arrastran,
la veritat seguir en tots mos actes
y aborrir la mentida m' encomana;
del Testimoni qu' á ma ment á voltas
acaricia y á voltas don' fibladas,
segons que sente en mi 'l esperit creixer
ó á la bestia adquirir preponderancia;
del Prodigi inmanent que sentim viurer
mes que vivim nosaltres, qu' embriagada
nostr' ánima n' está quant es sublime,
y va, 'l just, verdader y bell ab ansia
buscant, per lo sender que segui Sócrates
y que Cristo acabá gunnyant la palma
del mártir, cada cop qu' al sacrifici
la convida 'l deber, ó la borrasca
l' atráu, ó sent l' aspiració suprema
d' anar per entre l' ombra entenebrada
fins á trobar lo lloch d' eterna aurora;
d' aqueix profundo Algú que no te cara,

ni extensió, ni contorns, de qui res saben
las religions presents ni las passadas,
qu' adivinam per sa bondat extrema,
y que, sentim per sa conducta sábia,
y que sens fills, patern amor demostra
més que l' ardent istiu raigs de llum clara;
d' aqueix Incógnit vast que no anomenan
ni menys explican del Sinay las Taulas;
que nins y morts, com en confusa cima,
veuhen desde sos bressos y mortallas;
d' eix Altíssim qu' en cap pa ázim se menja,
que perque dos cors s' amen may s' enfada
y hon veus lo pecat tú; ell veu la natura;
d' eix Tot vertiginós dels sers, que parla
per véu dels elements, que no te biblias,
ni sacerdots, ni fórmulas marcadas,
ni res carnal; que té l' espay per llibre,
y té per temple 'l cel; Lley, Vida y Ánima,
qu' á forsa de set gran ni 's veu ni 's toca,
fins al extrem de que la forma vaga
de las cosas deixant com transitoria
se 'l regoneix en tot y en res se 'l palpa;
d' eix suprém Inmutable, d' eix solstici
de la justicia y la rahó que guardan

ab l' infinit un equilibre estátich
demá y sempre com antes y com ara,
donant duració als sols y als cors paciencia,
qu' es, fora de nosaltres, brillant flama
y es conciencia, de nosaltres dintre;
si es d' aquest Déu, oh Bisbe, de qui's tracta,
del que sempre, en l' aurora y en la tomba,
lluhí igualment sense sufrir mudansa,
del que comensa sempre y recomensa
principi eternal, simple y sens distancias,
que pensa puix qu' ell és, que jo ennomeno
deu, d' un vocable mes sublime á falta;
llavors ja 's direrent: llavors segueixen
los nostres esperits senda oposada:
lo téu va envers la nit, sima hont habitan
los duptes, los escarnis, y las riallas,
y 'l méu va envers lo jorn, claror espléndida,
himne sagrat de fé en lo qual mon ánima
s' extasía, y transporta, y llavors, Bisbe,
tú ets lo qui d' Athéu mereix la tatxa.