Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo segon/XX
La historia dels wehhabis podrá oferir un dia lo més gran interés, per la influencia que 'ls es possible adquirir en la balansa dels estats que 'ls rodejan, si per fi relaxan una mica la austeritat de sos principis, pera adoptar altre sistema més lliberal. Mes si s' obstinan en sostenir lo rigorisme prescrit per son reformador, es casi impossible que fassan adoptar sa doctrina á las nacions que tenen algun principi de civilisació y estengan son domini més enllá dels límits de sos deserts: sa historia seria llavors insignificant pera 'l resto del mon. Presentaré aquí, donchs, las noticias que he adquirit sobre aquestos reformadors, tals com me las comunicaren ells mateixos y alguns habitants del pais; afegint solsament las observacions que he fet sobre 'ls llochs segons los successos de que he sigut testimoni.
Lo Scheih Mohamed ibn Abdulwehhàb nasqué en los encontorns de Medina; mes no he pogut saber lo nom del lloch hont vejé la llum, ni la época exacta de son naixement, que suposo fou per l' any de 1720. Estudiá á Medina, y visqué allí molts anys. Dotat d' esperit poch comú, conegué aviat que las minuciosas prácticas de devoció introduhidas per los doctors, aixís com certs principis supersticiosos, que 's desviavan més ó menos de la senzillés del cult y de la moral del profeta ó no eran més que sobrecárrega arbitraria, necessitavan de reforma, com atentatorias contra la puresa del text revelat. Va pendre en consecuencia la resolució de restituhir lo cult a sa senzillés primitiva, purgantlo de las doctrinas particulars dels doctors, y reduhintlo al text literal del Kur-ann ó Coran.
Medina y la Meca, massa interessadas en sostenir los antichs ritos, com aixís mateix los usos y preocupacions populars que 'ls enriquian, no eran á propósit pera l' éxit de las innovacions proposadas per lo reformador. Prengué 'l partit de dirigir sos passos cap á llevant, á fi d' insinuarse entre las tribus dels árabes beduhins, los quals més indiferents al cult, y molt poch ilustrats pera sostenir ó defensar sos ritos particulars, no estant per altra part interessats en sostenirne cap, li davan més facilitat pera propagar y fer abrassar son sistema sense correr cap perill.
En efecte Abdulwehhab lográ un prosélit en la persona de Ibn-Saaud, prímpcep ó gran xech dels árabes, establert á Draaïya, ciutat distant disset jornadas al E. de Medina en lo desert. Desde llavors (1747) data la reforma d' Abdulwehhab.
Diguerem que la tal reforma seguia estrictament lo text del Coran; que rebutjava totas las adicions dels expositors, imams y doctors de la lley. Per consegüent lo reformador suprimí la diferencia dels quatre ritos ortodoxos, nomenats Schaffi, Maleki, Hanbeli y Haneffi. Ab tot he vist alguns wehhabis seguir encare un ú altre d' aquestos ritos particulars, los quals no creyan anulats.
Tot bon mussulmá creu que després de la mort y enterro del profeta la seva ánima y cos se reuniren, y que feu sa ascensió al paradís en cos y ánima, montat en la cabalcadura del ángel Gabriel, nomenada lo Borak, y qual cap y pit son de dona hermosa. Veritat es que aixó no es article de fé; mes lo mussulmá que no ho cregués seria mirat com impío, y tractat com á tal. Abdulwehhab proclamá ser absolutament fals, y que las mortals despullas del profeta havian quedat en lo sepulcre com los dels demés homes.
Entre los mussulmans, l' home que ha lograt reputació de virtuós ó sant, es depositat després de sa mort en un sepulcre particular més ó menos adornat. Aixecan al voltant de sa tomba una capella, hont acudeixen tots á invocar sa protecció prop de Deu, de quin es considerat com amich. Si la reputació del nou sant se fa de moda, la devoció creix, la capella s' engrandeix y no triga en transformarse en un temple, que te sos administradors y empleats, escullits d' ordinari entre 'ls individuos de sa familia; y per tal medi los parents del sant adquireixen una situació més ó menys opulenta. Mes per una extranyesa inexplicable, passa sovint que 'l poble concedeix los honors de la santedat á un boig ó á un beneyt, á qui mira com favorescut de Deu, perque Deu li negá 'l sentit comú. També se sol veure honrar lo sepulcre d' un sultá, y fins de cualsevol pillet que 'l poble proclami sant, sense saber ell mateix per que.
Ja 'ls mussulmans instruhits despreciavan secretament tals supersticions, encar que aparentavan respectarlas als ulls del poble. Mes Abdulwehhab declará altament que aquella classe de cult donat als sants es pecat gravíssim als ulls de la divinitat, puig es dividir los honors que sols á Deu son deguts. Per lo tant sos partidaris han destruhit los sepulcres, capellas y temples fabricats en honor d' aquells.
En virtut d' aquest principi, Abdulwehhab ha prohibit com pecat molt grave, tot acte de veneració ó devoció envers la persona del profeta. No es aixó dir que refugeixi reconeixer sa missió; sino que preten que fou un home com los altres, de qui 's valgué Deu pera comunicar als mortals sa paraula divina; y que després de sa missió torná á entrar en la classe ordinaria de las criaturas humanas. Per la mateixa rahó prohibí á sos sectaris anar á visitar lo sepulcre del profeta á Medina; y per aixó, quan parlan d' ell, en compte d' usar la fórmula adoptada pels altres mussulmans: Nostre senyor Muhhammed ó Nostre senyor lo profeta de Deu, diuhen senzillament Muhhammed.
Tenen los cristians per lo general ideas falsas ó confosas respecte dels wehhabis. S' imaginan que no son mussulmans, denominació baix la qual designan exclusivament als turchs, confonent sovint los noms mussulmá y osmanli. Escribint pera tota classe de lectors, dech fer observar que osmanli, es á dir, successor d' Osman, es l' epíteto adoptat per los turchs en memoria del sultá d' aquest nom, que fou l' orígen principal de sa grandesa; que dit nom res te de comú ab lo de mussulmá, que significa home del Islam, home consagrat á Deu; de manera que 'ls turchs podrian ferse cristians sense deixar per aixó de ser osmanlis.
Los wehhabis se donan lo nom de mussulmans per excelencia; aixís quan parlan del Islam, no entenen ab aquesta paraula més que las personas de sa secta, mirada per ells com la sola ortodoxa. Los turchs y demés mussulmans son pera ells muschrikins, es á dir, que donan companys á Deu; mes no 'ls tractan d' idólatras ó infidels, Coffar. En una paraula, l' islam es la relligió del Coran, es á dir la consagració á un Deu sol y únich. Tal es la relligió dels wehhabis, los quals per consecuencia son verdaders mussulmans, com ho foren segons lo Coran, Jesucrist, Abrahan, Noé, Adan y tots los antichs profetas fins á Muhhammed, á qui miran com l' últim profeta verdader ó enviat de Deu, y de cap manera com un simple sabi, segons diuhen los cristians, parlant de la creencia dels wehhabis; perque en efecte, si Muhhammed no fos enviat de Deu, no podria 'l Coran ser la paraula divina, y llavors los wehhabis estarian en contradicció ab ells mateixos.
Los wehhabis no han suprimit res de la professió de fé: Là ilàha ila Allàh, Muhhaméd Arrassùl Alláh (No hi ha altre Deu que Deu; Muhhammed es lo profeta de Deu.) Los muddens dels wehhabis fan sentir aquesta professió de fé desde lo alt de las torras de la Meca, las quals no han destruhit, com també en lo temple que ja está baix son domini. ¿Y com no ferho aixís, proclamant cent vegadas lo Coran aquesta professió de fé com indispensable á la salvació del mussulmá? Veritat es que 'ls wehhabis han adoptat ademés la següent professió de fé:
| La ilàha ila Allàh uahadahu; | No hi ha altre Deu que Deu sol. |
| La scharica la hu; | No hi ha companys ab éll. |
| Lohal mulku, loha alhàmdo, ua yahia, ua yamita; | A éll perteneix la dominació, á éll la alabansa, la vida y la mort. |
| Ua hua ala kolli schaïinn Kadirun | Y éll es sobre totas las cosas lo Poderós. |
May se presentá Abdulwehhab com profeta, segons s' ha volgut suposar; ni may ha passat sino com un sabi scheih reformador, que volgué depurar lo cult de totas las adicions dels imams, intérpretes y doctors, y restituhirlo á la primitiva senzillesa del Coran. Mes com l' home sempre es home, es á dir imperfecte é inconsecuent, Abdulwehhab caygué á sa vegada en petitesas que res tenen de comú ab lo dogma ni ab la moral. Vaig á darne una lleujera mostra.
Los mussulmans s' afaytan lo cap, y segons costúm establerta se deixan creixer un manyoch de cabells. No obstant molts d' ells no 'n portan, mes la major part lo conservan sense darli gran importancia, y potser sols per hábit. Entre ells n' hi ha que creuhen que 'l dia del judici universal lo profeta 'ls agafará per lo manyoch pera transportarlos al paradís. Aquesta costúm no sembla devia ser objecte d' una lley; no obstant Abdulwehhab ho jutjá d' altra manera, y 'l manyoch de cabells fou proscrit.
La major part dels mussulmans portan, sia per entreteniment, sia per costúm, un rosari á la má, quals grans van passant entre 'ls dits, generalment sense dir res, y fins conversant ab sos amichs; devegadas invocan lo nom de Deu, ó pronuncian una petita oració en veu baixa á cada grá. Abdulwehhab va proscriure los rosaris com signos de superstició.
En lo número dels pecats més graves posá lo reformador l' ús del tabaco, y 'l de la seda y metalls preciosos en los vestits y utensilis; mes no tingué per pecat l' acció de despullar á un home d' altra relligió y rito. Los wehhabis han prohibit als pelegrins com supersticiosas las estacions del Djebel Nor ó montanya de la Llum, y las demés estacions de la Meca; y no obstant fan la del Aàmara, y van á Mina á tirar pedras contra la casa del Diable. ¡Aixís es l' home!
Una volta admesa la reforma d l Abdulwehhab per Ibn Saaud, l' abrassaren totas las tribus somesas al seu domini. Fou també pretext pera atacar á las tribus vehinas, que successivament foren colocadas en la alternativa d' adoptar la reforma ó morir al tall de la espasa del reformador. Al morir Ibn Saaud, son successor Abdelaaziz continuá empleant aquells medis enérgichs é infalibles: á la menor resistencia atacava ab decidida superioritat, y 'ls bens y propietats dels vensuts passavan á mans dels wehhabis. Si l' enemich no resistia; si la tribu, abrassant la reforma, entrava baix la dominació d' Abdelaaziz, prímpcep dels fidels, sempre era un aument de forsas pera 'l partit.
Amo ja de la part interior de l' Arabia, se trobá ben prompte Abdelaaziz en estat d' extendre la mirada als paissos adjacents. Comensá per una expedició als voltants de Bagdad. En 1801 fou quan al devant d' un cos de dromedaris envestí Imam Hosséïn, ciutat poch distant de Bagdad, hont hi havia lo sepulcre d' un imam del mateix nom, en un temple magnífich y ple de las riquesas de Turquía y Persia. Los habitants sols feren una débil resistencia, y 'l vencedor maná degollar tots los homes y noys de totas edats. Mentres s' executava tan horrible carnicería, un doctor wehhabi cridava desde dalt d' una torra: Mateu, degolleu á tots los infidels que donan companys á Deu. Abdelaaziz s' apoderá dels tresors del temple, y 'l feu destruhir; saquejá y arborá la ciutat, la qual quedá convertida en un desert.
Al tornar d' aquella expedició, Abdelaaziz fixá sos ulls á la Meca, persuadit que si lograva apoderarse d' una ciutat, centre del islamisme, adquiriria un nou títol á la soberanía dels paissos mussulmans que la rodejan; mes tement la venjansa del baixá de Bagdad, á causa de sa expedició contra Iman Hossein, no volgué allunyarse de son territori, y enviá son fill Saaud ab un poderós exércit pera apoderarse de la Meca. Aquest se'n feu amo en 1802, després de lleujers combats. Lo sultá scherif Ghaleb se retirá de moment á Medina, que feu fortificar, y després á Djedda, que posá aixís mateix en estat de resistir tots los atachs dels wehhabis.
Saaud maná arrasar totas las mesquitas ó capellas consagradas á la memoria del profeta y de las personas de sa familia; feu igualment destruhir los sepulcres dels sants ó héroes que estavan en veneració; la mateixa sort tocá al palau del sultá scherif. De tots aquestos edificis no 'n queda avuy més que un pilot de ruinas informes: sols lo temple ha sigut respectat y conservat en tota sa integritat.
No tardá Saaud en anar á atacar á Djedda, enviant al mateix temps un cos de tropas pera sorpendre á Medina. Aquestas expedicions contra ciutats fortificadas se malograren del tot, y Saaud se vejé obligat á retirarse á Draaïya ab las reliquias de son exércit considerablement disminuhit, ja per la deserció de diferentas tribus, ja per la pesta y 'ls combats. Deixá no obstant á la Meca una petita guarnició, á fi de mantenir en lo país la idea de la soberanía de son pare sobre la ciutat santa; mes no pogué sostenirse dita guarnició al tornar lo sultá scherif Ghaleb.
Algun temps després, en Novembre de 1803, Abdelaaziz fou assessinat per un home que s' havia posat á son servey pera donar lo cop ab major seguretat, y que per molt temps tingué 'l valor y serenitat de meditar y madurar son plan.
Pujá al trono son fill Saaud, y posá particular cuydado en extendre y consolidar son domini per las costas del golf Pérsich. Lográ ademés posar baix sa dependencia al imam de Mascate, y apoderarse de Medina en 1804. La gran caravana de Damasch no pogué obtenir lo pas en 1805, sino á costa de grans sacrificis; y Saaud feu dir al baixá Emir l' Hagi ó prímpcep dels pelegrins, que no volia que la caravana portés escolta turca, ni duyés la rica catifa que 'l gran senyor enviava cada any pera cubrir lo sepulcre del profeta; cosa que miran los wehhabis com pecat grave. Exigí per fí, que pera fer lo viatje 's compongués únicament la caravana de verdaders pelegrins, sense tropas, armas, pendons, ni altres trofeus ú ornaments, sense música ni donas.
A pesar de la declaració de Saaud, lo següent any (1806), la caravana de Damasch s' empenyá en fer la pelegrinació del modo acostumat, sense conformarse extrictament ab las ordes del vencedor; mes tot just arribá á las portas de Medina, se vejé obligada á retirarse en desordre, perseguida per los wehhabis que ocupavan la ciutat y 'ls seus voltants. Per fi los aconteixements referits en lo capítol anterior passaren á ma vista, y d' allí resultá que Saaud es avuy amo absolut de las Arabias, menos de Mokha y algunas altras ciutats muradas en lo Yemen ó Arabia felís, y exten sa dominació al desert que hi ha entre Damasch, Bagdad y Bassora.
En aquella vasta superficie fora de la vora del mar hi ha poquíssimas ciutats. Se contan no obstant alguns milions d' habitants, que viuhen tots en tendas ó barracas, baix l' imperi del sultá Saaud, al que obeheixen á ulls cluchs, y pagan lo delme de son bestiar y fruyts. Dit delme es lo tribut imposat per lo Coran, y Saaud no exigeix altra contribució; mes tots sos vassalls están obligats á posarse en campanya quan los convoca, mantenirse á sas despesas, y provehir á sas necessitats, lo qual també mana la relligió; de manera que 'l soberá dels wehhabis te sempre exércits numerosos sense costarli res. En las expedicions cada camell pot dur dos homes, ab l'aygua y queviures necessaris pera tots tres.
Quan lo soberá dels wehhabis necessita tropas, escriu á las diferentas tribus, indicántloshi lo número d' homes que li han d' enviar, la fetxa y 'l punt de reunió. Se presentan lo dia assenyalat ab los queviures, armas y municions necessarias, y 'l sultá no 'ls ha de donar res. Tal es la forsa de las ideas relligiosas.
Usan los wehhabis las mateixas armas que 'ls habitants de la Meca. Los duhen d' Europa y Turquía groixuts canons de fusell, y 'ls muntan d' un modo gruller. Ells mateixos se fabrican també la pólvora y balas; mes ab tan poca manya, que la pólvora surt casi tota en grans grossos com un pesol, y las balas no son altra cosa que una pedra cuberta d' una lleujera capa de plom. Aquest metall y 'l sofre 'l compran á la Meca y á las demés ciutats marítimas de la península d' Arabia; en quant al nitre y salitre ja n' hi ha en son pais.
Lo vestit dels wehhabis es igual al dels altres árabes. Unicament vaig notar que 'ls dos fills de Saaud duyan lo cabell llarch, com distintiu de la familia real. Me digueren que 'l sultá ostenta un luxo extraordinari; mes jo 'l vaig veure nú del tot en la época de la pelegrinació.
Draaïya, capital dels wehhabis, es ciutat bastant gran, situada unas cent trenta lleugas al E. de Medina, cent lleugas al SSO. de Bassora, y cent xeixanta al SE. de Jerusalem. Las illas Bahareinn, hont se fa la pesca de las perlas, en lo golf Pérsich, á cincuanta lleugas al E. ¼ NE. de Draaïya, están també subjectas á Saaud. Lo riu Aftan, que passa á catorze lleugas al SE. de Draaïya, desaygua prop de ditas illas. Segons la relació que 'm feren los wehhabis, sa capital está situada al peu de tres altas montanyas; lo país abunda en grans y tota especie de queviures, y las casas de Draaïya son de pedra.
Los wehhabis no tenen organisació militar; tota sa táctica consisteix en posarse per escamots baix la direcció d' un gefe, y seguir tots sos moviments sens orde ni formació: mes sa disciplina es verdaderament espartana; sa obediencia cega; la més petita senyal de sos gefes basta pera imposárloshi respectuós silenci, ó pera subjectarlos als més durs travalls.
Sa organisació civil no 's troba en millor estat: no hi ha entre ells empleats, y molt menos tribunals superiors é inferiors. Cada scheih ó gefe de tribu es responsable del pago del delme y del contingent dels homes pera la guerra. Saaud envia kadis á las ciutats subjectas á son domini; mes no te kaids ó gobernadors, bajás, visirs, ni altres empleats. Lo reformador Abdulwehhab no 's revestí may de cap títul honorífich ó carácter públich; fou sempre 'l gefe de la secta, y may exigí distinció personal. Després de sa mort, son fill que l' succehí, conservá 'l mateix esperit de senzillesa.
La persona que sembla més poderosa, y que gosa de major valiment ab Saaud, es Abunocta, gran scheih del Yemen, lo qual te á sas ordes gran número de tropas. Mes d' una vegada me succehí preguntar á uns wehhabis: ¿Perteneixeu á Saaud?—Res d' aixó, som d' Abunocta, me responian ab un ayre d' orgull que manifestava quan contents estavan de pertenéxehi: y aixó 'm fa creurer que després de la mort de Saaud, si Abunocta li sobreviu, hi ha d' haver una excissió entre 'ls wehhabis, dels quals uns se someterán al fill de Saaud, altres á Abunocta; y desde llavors comensará á minvar lo poder d' aquells reformadors. Independentment de la probabilitat d' aquesta decadencia, tinch per gran obstácle á la propagació de la reforma fora dels deserts d' Arabia, la extrema rigidés dels principis casi incompatibles ab las costums de las nacions que tenen alguna idea de civilisació, y avesadas als goigs que la acompanyan; de manera que si 'ls wehhabis no relaxan la severitat de sos principis, me sembla impossible que 's propagui lo wehhabisme en los paissos que rodejan lo desert. Llavors aquesta gran població, que ni produheix ni consum casi res, permaneixerá sempre en son estat de nulitat en lo fons de sos deserts, sense altras relacions ab lo resto del mon que sos saltejaments sobre las caravanas ó barcos que cauhen en sas mans, y las dificultats que podrá oposar á la pelegrinació de la Meca.
Mes lo temps los ensenyará que l' Arabia no pot existir sense las relacions comercials de las caravanas y de la pelegrinació. Llavors la necessitat los obligará á afluixar una mica sa intolerancia respecte de las altras nacions, y 'l comers ab los extranjers los fará coneixer lo defecte d' una austeritat casi contra la naturalesa; poch á poch s' anirá refredant lo zel; recobrarán son imperi las prácticas supersticiosas, que son sempre l' apoyo, consol y esperansa del home débil, ignorant ó desgraciat; y llavors la reforma del wehhabisme desapareixerá abans d' haver consolidat sa influencia, y després d' haver vessat la sanch de milers de víctimas del fanatisme relligiós. Tal es la trista vicissitut de las cosas humanas.
Per altra part jo crech que 'ls wehhabis en lo fons de sos deserts serán sempre invencibles, no per sa forsa militar, sinó per la naturalesa de son país, inhabitable pera cualsevol altre nació, y per la facilitat que tenen d' amagarse y sustraures al alcans dels seus enemichs. Podrán aquests conquistar momentáneament la Meca, Medina y las ciutats marítimas; mes ¿podrán sostenirse llarch temps unas simples guarnicions aisladas en mitj d' horrorosos deserts? Al presentarse un enemich poderós, los wehhabis s' amagarán per caure sobre éll, y trossejarlo aixís que 's vegi obligat á dividirse pera buscar queviures. Aixó 'm fa creurer que no permanexerán llarch temps subjectes per la forsa de las armas; y 'l mateix motiu es lo qu' ha preservat en tots temps á l' Arabia de la dominació extranjera.