Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo primer/II
Vaig dir que en la festa del Mouloud es quan los moros fan circuncidar sos fills: aquesta operació que 's practica públicament fora de la ciutat en la capella de que ja he parlat, es una festa pera la familia del neófit. Pera anar al lloch del sacrifici, se reuneix cert número de xicots, que portan mocadors, cinturons, y fins pellingots penjats de bastons ó canyas á tall de banderas. Darrera d' aquell grupo vé una música composta de duas gaitas, que sonan al uníssono, y no per aixó son menos discordants, y de dos ó més timbals esquerdats: orquesta ben desagradable á tot oido habituat á la música europea, com per desgracia era 'l meu. Segueix lo pare ó parent més próxim ab los convidats que rodejan al noy montat en un caball, qual sella va coberta d' una manta vermella. Si 'l noy es molt tendre lo porta en brassos un home á caball; los demés van á peu. Lo neófit porta ordinariament una especie de mantell de tela blanca; sobre aquest altre de vermell adornat de diferentas cintas, y'l cap voltat d' una faixa de seda. A cada costat del caball va un home ab un mocador de seda en la má, ab lo qual fa fugir las moscas del noy y de la bestia. Tancan la marxa algunas donas envolcalladas en sos grans hhaiks ó alburnussus.
Encara que hi ha circuncissions tots los dias de la festa del Mouloud, vaig esperar al últim, perque m' asseguraren que en éll n' hi hauria moltas més: en efecte se trobavan tots los carrers plens de gent que anava y venia, y de soldats ab sos fusells.
A las deu del matí vaig sortir de casa, y atravessant la gentada pera dirigirme á la capella, me vaig trobar al pas ab las comitivas de tres, de cuatre y encara de més noys que portavan junts á circuncidar. Lo camp estava cubert de caballs, soldats, paysans, árabes y grupos de donas enterament cubertas, assentadas á l' ombra d' alguns arbres, ó en los clots que formava 'l terreno. Al passar los noys per davant d' ellas, donavan grans crits, lo qual es sempre de sa part senyal de alegría.
Al arribar á la ermita, vaig atravessar lo vestíbul per mitj d' una immensa gentada, y entrant en la capella, vaig veurer lo que m' atreviré á anomenar una verdadera carnicería.
Al costat del sepulcre del sant hi havia cinch homes, sense més vestit que una camisa y calsas, y arremangats fins la espatlla. Cuatre d' ells assentats davant de la porta de la capella, lo quint dret al costat de la entrada pera rebrer las víctimas. Dos dels assentats portavan los instruments del sacrifici; 'ls altres dos una bossa ó saquet plé de polvos astringents.
Darrera d' aquells cuatre ministres se veya altre grupo d' una vintena de xicots de totas edats y colors, que també hi feyan son paper, com tot seguit veurém; y á alguns passos de distancia, altra orquesta com la de que he parlat, tocava sonadas discordants.
Al arribar lo neófit, son pare, ó la persona que hi era per ell, passava davant, entrava en la capella, besava 'l cap del ministre circuncisor y li feya un cumpliment. Desseguida presentava 'l noy. Al instant l' agafava 'l home robust encarregat de rebrel, lo qual aixecantli la roba, 'l presentava al circuncisor pera 'l sacrifici. Al mateix temps se deixava sentir la música ab estrépit espantós, los xicots assentats al darrera del ministre s' aixecavan plegats donant terribles crits, y atreyan l' atenció de la víctima cap al sostre de la capella, senyalantlo ab lo dit. Atolondrat lo noy ab tal tabola, aixecava 'l cap, y en aquest moment lo ministre, agafant la pell del prepuci, la estirava ab forsa y la tallava d' una estisorada. Al instant altre tirava polvos astringents á la ferida, y altre tercer la embolicava ab desfilas subjectántlas ab una vena: tot seguit s' enduyan al xicot en brassos. Tota la operació no durava mitj minut, encara que 's feya molt grosserament. Lo soroll dels xicots y de la música no 'm deixavan sentir los crits de las víctimas, fins estant á son costat: més los gestos manifestavan son dolor. Posavan després cada xicot sobre la espatlla d' una dona que se 'l emportava á casa, cubert ab lo hhaik ó albornus, y acompanyat de la mateixa comitiva que á sa arribada.
Ab los neófits del camp vaig veurer molts soldats y beduins, los quals me sorprengueren per lo maneig de sos llarguíssims fusells, que 's disparavan uns á las camas d' altres en demostració d' amistat.
He sentit dir als cristians, que havent alguns d' ells visitat los paissos mussulmans, havian viatjat ab seguritat usant del vestit dels habitants, pero ho tinch per impossible, si no 's varen sometrer préviament á la circuncisió, perque es lo primer de que s' informan en veyent extranjers, de manera que á ma arribada á Tánger ho preguntavan á mas gents y fins á mi mateix.
La ciutat de Tánger per la part del mar presenta un aspecte bastant regular. Sa situació en anfiteatre, las casas emblanquinadas, las dels cónsuls d' arquitectura regular; las murallas que rodejan la ciutat, l' alcassaba ó castell, edificat sobre un turó, y la badía bastant capás y rodejada de turonets, forman un conjunt molt hermós; pero s' acaba l' encant al posar lo peu en la ciutat, y 's veu un rodejat de tot lo que caracterisa la més repugnant miseria.
Excepte lo carrer principal que es amplet y que desde la porta del mar atravessa irregularment la ciutat de llevant á ponent, los demés son tan estrets y torts, que ab dificultat poden passarhi tres personas. Las casas son tan baixas que en la major part se pot tocar lo sostre ab la má. Dits sostres son plans y cuberts de guix. Pocas casas hi ha que tingan pis alt. Las dels cónsuls tenen bons balcons, pero en las demés no 's veuhen sino algunas finestretas d' un peu en cuadro, ó aspitlleras d' una ó duas polsadas d' ample y cosa de un peu d' alsaria. En alguns paratjes lo carrer major está mal empedrat, lo demés abandonat á la simple naturalesa ab grans penyas, que ni tant sols s' han pres la pena d' aplanar.
Las murallas que voltan la ciutat se troban en un estat del tot ruinós. De tros en tros hi ha torres rodonas y cuadradas; per la banda de terra las cenyeix un gran fosso igualment arruinat, plantat d' arbres y tancat d' hortas.
A la dreta de la porta de la mar hi ha duas baterías, una baixa de quinze pessas, y altra més elevada d' onze. L' alta bat la mar de cara; té un petit flanch ab duas pessas que defensan l' embarcader y la porta del mar: la baixa bat també de cara la costa. Hi ha ademés dotze pessas colocadas en un punt molt elevat sobre la muralla. Los canons son de diferents calibres y de fábrica europea; més las curenyas son del país, y tan mal construhidas, que 'ls de calibre de 24 á 12 no podrian sostenir lo foch un cuart d' hora. Dos informes tronchs ab tres ó cuatre travessas, un eix molt flach y duas rodas formadas de groixudas fustas casi sense clavar, componen la máquina: aquesta va tota pintada de negre, y crech es d' alzina. Sobre la part oriental de la badía hi ha altras tres baterías.
Los barcos majors que he vist entrar en lo port son de 250 toneladas; més encara que la badía está un poch descuberta als vents del est, sa situació es bastant bona, y crech que ab poch gasto se podria construhir un hermós port.
La plassa de Tánger per la banda de terra no té altra defensa que 'l mur y fosso arruinats y sense baterías. Per l' altra part del nort la muralla de la ciutat se reuneix á la del castell vell ó alcassaba, situat sobre un turó, y en lo qual hi ha un arrabal y una mesquita.
Com los moros ignoran absolutament lo servey militar, sas baterías están per lo comú sense centinella. A la porta del kaid hi ha una petita guardia, y junt á la del mar una especie d' esplanada, sobre la qual s' hi veuhen alguns fusells, representant un puesto militar que no existeix, ó que tot lo més se reduheix á dos ó tres homes. Tots los dias al caure la tarde, mentres lo kaid fa son passeig y s' assenta á la vora del mar, alguns soldats fan la ceremonia de rellevar la guardia, lo qual no passa de simple parada, ja que aviat se retira cadascú á casa seva.
Un tir de fusell enjegat en la plassa major á las deu de la nit dona la senyal de la retreta; llavors s' estableix un reten en lo mateix lloch ab un centinella, que cada cinch minuts dona 'l crit á altre centinella colocat en la porta del mar, cridant asasa, y 'l altre respón alabala. Quan los moros están de servey, ho fan sempre assentats, y sovint sense cap arma, lo qual per cert es molt cómodo.
En las guerras d' Africa casi pera res se contan los infants, y 'ls prímpceps no valoran sas forsas sino per lo número de caballs. Segons aquest principi 'ls moros procuran adquirir tota la possible destresa en la equitació. En Tánger s' exercitan á la vora del mar fent cossos de caballs sobre la sorra humida de la baixa mar. Tan continuos exercicis los fan destrissims genets. La sella que usan es molt pesanta y 'ls arsons excessivament alts. Duas singlas molt apretadas passan oblicuament per dessota de las illadas y 'l ventre del caball. Montan ab estrebs molt curts, y sos esperons se componen de duas puntas de ferro de vuit polsadas de llarch. Ab ell y un bocado duríssim martiritsan als pobres caballs, de modo que 's veu molt sovint brollar la sanch per sas illadas y boca.
Una sola maniobra forma aquells exercicis militars. Tres, cuatre ó més genets surten á la una llensant grans crits, y al aproximarse al terme de la carrera, etjegan son fusell en desórdre. De vegadas corre un darrera l' altre sempre cridant, y al punt d' atraparlo, li dispara son fusell entre las camas del caball.
No solzament tractan á aquestos ab molta duresa, sino que ni 'ls hi donan un cubert pera abrigarse. Ordinariament los tenen al ras ó en un pati descubert ab los peus de davant subjectats á una corda lligada horizontalment entre duas estacas sense cap ronsal. La palla los hi deixan á terra, pero l' ordi li donan en un saquet que 'ls penja del cap. Ordinariament se dona als caballs palla duas ó tres vegadas al dia, pero l' ordi sols una vegada á la nit. Quan están de marxa fan lo camí tot d' una tirada cada dia, y no menjan sino durant la nit. Sufreixen ab igualtat lo més ardent sol d' estiu y las plujas del hivern. Ab tot y aquest régimen se conservan grassos, robustos y sans; lo qual encara 'm faria creurer semblant método preferible al europeo que fa 'ls caballs tan delicats y embrassosos en los grans moviments militars; si be que també deu considerarse la diferencia dels climas.
Se veuhen en Tánger molts caballs, algunas mulas y pochs burros; aquestos y las mulas son generalment petits; en quant als caballs n' hi ha de tota mida, pero no molt alts; tenen foch y excelents disposicions, pero cap instrucció, per que 'ls genets ignoran l' art de picarlos. La major part son blanchs ó cendrosos; y aquestos son los més forts, pero 'ls de color blanch daurat y roig son ordinariament los més bonichs.
Se calcula la població de Tánger en deu mil ánimas. Los més son soldats, comerciants á la menuda, menestrals molt grollers, pocas personas acomodadas, y juheus.
Lo carácter distintiu d' aquella gent es la ociositat: á qualsevol hora del dia se 'ls veu assentats ó ajassats per los carrers y altres paratjes públichs. Son molt xarrayres y sempre van de casa en casa, de manera que al principi me costava molt desembrassarmen; més després, com me tenian bastant respecte, 's retiravan á la primera insinuació, y així me deixavan temps pera travallar.
Lo vestit dels habitants es camisa ab mánegas amplíssimas, grans calsas de tela blanca, armilla ó gech curt de llana, casquet roig y punxagut; los mes portan al entorn d' aquest una tela ó musselina blanca que forma lo turbant. Lo hhaik los envolcalla del tot y cubreix son cap á manera de caputxa; de vegadas duhen l' alburnús blanch ab sa caputxa damunt del hhaik, y 'ls pantuflos grochs. No falta tampoch qui en lloch del gech porta un caftan ó levita llarga cordada per davant de dalt á baix ab manegas molt amples; pero no tan llargas com los dels caftans turchs. Tots portan faixa de llana ó seda.
Las donas se presentan sempre tan completament envolcalladas, que ab dificultat s' ovira un ull en lo fons d' un plech de son gran hhaik; son calsat consisteix en grans sabatillas vermellas, pero sempre sense mitjas com los homes. Quan portan una criatura ó altra carga, sempre la duhen á las espatllas, de modo que es impossible véurerlashi las mans.
Lo vestit dels nens consisteix en una senzilla túnica ab faixa.
L' alburnús sobre 'l hhaik es lo vestit de ceremonia dels talbes ó literats, los imams ó jefes de las mesquitas y fakihs ó doctors de la lley.