Venus i Adonis



COL·LECCIO DE LIRICS MUNDIALS



 
WILLIAM SHAKESPEARE



VENUS I ADONIS





trad. de morera i galicia
Prefaci de josep carner

segona edició





BARCELONA
MCMXVIII

PUBLICACIONS DE "LA REVISTA"







PREFACI






Si ni el Lear, ni l'Otello, ni l'Enric IV, ni la Nit Dotzena haguessin mai aparegut, Shakespeare, diu Coleridge, hauria, però, obligat els homes a perdurable consciència de la seva poètica sobirania. La meravella de musica, de passió, de fastuositat imaginativa que es diu Venus i Adonis, una de les creacions més delitoses i pròsperes del Renaixement, l'hauria consagrat. «El tema de Venus i Adonis—diu Coleridge,—és desplaent; però aquest poema és precisament per la mateixa raó, el més il·lustratiu de Shakespeare. Hi ha homes que poden escriure passatges del més profunde patètic, i àdhuc sublimitat, sobre circumstàncies que els són personals i estimulants de llurs pròpies passions; però no són, per aquesta raó, poetes. Llegiu el magnífic esclat de femenívol patriotisme i exaltació, el cant de victòria de Dèbora: és gloriós, però qui és poeta allí és la Natura. Es cosa ben diversa esdevenir totes les coses, i tanmateix romandre igual; fer que la divinitat canviant sigui sentida en el riu, el lleó i la flama; veu'saquí el que és la vera imaginació. Shakespeare escriu en aquest poema com si fos d'un altre planeta, encisant-nos en contemplar els moviments de Venus i Adonis, així com faríem amb les dances rutilants de dues vernals papallones.»[1]
 L'idioma en el qual fou escrit el llibre de galanies i sumptuositats imaginatives i verbals que es diu Tirant lo Blanch, mereixia en son renaixement que algun voluptuós inveterat de les belles musiques, i les belles colors, i els bells delits, algun «delitós de la mel del bell parlar» s'esmercés en fer-li com a pròpia aquesta aventura, més opulenta que els tapissos flamencs, i més explícita que els mateixos nus del Tizià. Som del parer de Coleridge: Venus i Adonis és una creació que podria ésser representativa, per ella sola, del geni shakespearià: més d'un leit motiv dels Sonets s'hi retroba; el sentiment primorós, a l'hora gerd i profund, del Somni d'una nit d'istiu, hi broda meravelles; té els diàlegs plens de gràcia, d'argúcies i de brillantor de les seves comèdies; té, fins i tot, l'assaig, en son desenllaç, de la futura dolor tràgica, immensa i tota harmoniosa, així com una ventada en una selva. Però, talment, si Venus i Adonis, no hagués sonat en la més delitosa, en la més alada musicalitat anglesa, cap idioma sinó el que fou del Dant i l'Ariost, hauria pogut evocar-ne la festa inoblidable. Doncs, la poesia catalana qui finà mirant l'encís de Itàlia, tindrà exactament una coqueteria de Bella Dormenta que es desvetlla si diu, en una dolçor i una sensualitat com a italianes, els prodigis de Venus i Adonis: la nostra poesia té avui una frescor, una plasticitat jovenívoles, no minvades per cap retòrica (per cap, s'entén, que li sigui pròpia), que recorden tant l'italià trescentista! Versos hi ha en el noble català d'ara (com aquell traduït del Petrarca per En Costa i Llobera, que fa: Quan ella els ulls amoroseta gira...) que, en venir-nos a la memòria gairebé no sabem si són catalans o italians: millor els diríem indistints. Sense recórrer al neologisme ni al pasti-che, hi ha una italianitat inefable en els rims de Clementina Arderiu, per dir un sol nom de la jove poesia.
 Italianes són l'elegant virior florentina, la turgència i riquesa venecianes que ha despès En Morera en la seva traducció de Venus i Adonis. Es una meravella l'espontaneitat amb què els gestos, les intencions, les troballes més desesperants pel traductor, canten en català, familiaritzant-s'hi com amb una llengua de naixença. Res de penós estargiment, res de tímides cohibicions. Així com féu en traduir els Sonets, En Morera naturalitza en l'alt catalanesc el geni anglès, però en mant indret sembla que encara hi superi les seves passades gestes. Podríem multiplicar les cites, però veu's aquí, recordant a l'atzar aquells «Rosat i blanc més que coloms i roses» (More white and red than doves and roses are). «Si ta mà em pren la mà de dolça pell—creuràs que es perd o es fon en ton palmell» (My smooth moist hand, were it with thy hand felt,—Would in thy palm dissolve, or seem to melt) «I, mort i tot, conviure amb els llunyans—en les còpies vivents de tos encants (And so, in spite of death, than dost survive,—In that thy likeness still is left alive). L'airet dels mots és temperant d'amor (Free vent of words love's fire doth assuage), o la sencera estrofa:

 Ara, Venus, gentil li pren la mà,
 que és lliri presonê en presó de neu,
 o ivori que alabastre vorejà;
 tan blanc és l'enemic com l'amic seu;
 pugna encisera de passió i fredor,
 com de dos blancs coloms que es fan l'amor.

que fa en anglès:

 Fully gently now she takez him by the hand,
 A lily prison'd in a gaol of snow,
 Or ivory in an alabaster band,
 So white a friend engirts so white a foe,
 This beauteous combat, wilful and unwilling,
 Show'd like in silver doves that sit a billing.


 I tots sencers hauríem d'avançar els clàssics episodis del cavall i el de la llebra, ornament de les antologies angleses, així com, d'avui endavant, podran ornar les catalanes.
 Alguns necessaris escursaments, ben pocs, donada l'abundor de mots que, proporcionalment al català, conté cada vers, no minven la suggestió, la intensitat, l'obsessió del poema. Es tan pròdiga la natura poètica de Shakespeare, que fins i tot després de minves més greus i metòdiques, desbordaria encara arreu arreu; també aquesta desproporció de matèria verbal estojable en cada vers, que ofereixen els dos idiomes, pot haver obligat a algunes llibertats, però que l'estat plàstic del català no autoritza pas a combatre. Tant se val: tot això són ets i uts de gent de l'ofici. La gran, la formosa realitat, és, d'una banda, que Shakespeare és endevinat—tot simplement—en català; i d'altra banda, que un dels fruits més daurats del Renaixement ha servit per a endevinar el to de la llengua literària catalana. La inestroncable i creixent jovenesa de l'esperit d'En Morera ha arribat a tan gustosa i pregona eficiència, que hom recorda, veient fluir tan admirables «encantaments d'oït» dels llavis de la seva noble testa argentada, l'encís del Goethe capblanc entre les roses perses.







VENUS I ADONIS









1—Així que el sol amb son roent mirar
l'últim adéu a l'alba en plors li diu,
Adonis galta-roig se'n va a caçar,
que és son amor, puix de l'amor se'n riu.
 Venus, folla, s'apressa per trobar-lo
 i atrevida comença a festejar-lo.
 

2—«Oh—diu ella,—tres cops més bell que jo,
flor del camp que excedeix les més flairoses,
més que l'home i les nimfes seductô,
rosat i blanc més que coloms i roses!
 Natura en fer-te i superant-se ardida,
 mostrà que amb tu té d'acabar la vida.



3—«Digna't, preciós, de ton corcer baixar,
embridant-li a l'arçó la noble testa,
i en premi a tal mercè et faré provar
de mil secrets l'emmelosida festa.
 Vine a seure on no fiblen escorçons,
 i un cop amb mi t'ofegaré a petons.


4—«I no temin tos llavis sacietat,
ans més fam, quan a plê els vagi enrogint
i entelant-los l'ansiosa varietat
de deu besos com u, i un llarg com vint.
 D'una hora et semblarà un gran jorn sencer,
 passat en tan encisa-temps mester.»


5—Diu, i li agafa la suosa mà,
indici de vigor i jovenesa,
que ella, tremant, creu bàlsam sobirà
i elixir terrenal d'una deesa:
 i en ple desig, treu de l'anhel braó,
 i arrenca del cavall al bell minyó.


6—Té a un braç, les regnes del corcer fogós,
i amb l'altre ben junyit al jovencel,
que enrogeix amb el geste desdenyós
de qui no és per tal joc o es sent de gel:
 ella, roja i roenta; i arborat
 ell de vergonya; mes d'esprit glaçat.



7—La gaia brida a una nuosa branca
lliga rabent—oh com l'amor és llest!—
i un cop segû el cavall, ja sols li manca
lligar al cavaller; i prova, i prest,
 tombant-lo a viva força, el veu retut,
 per més que a son desig no el té vençut.


8—Així que ell cau, ja és ella vora seu:
llargs tots dos, sobre els colzes, de costat;
i ella l'amoixa; mes si un gest de greu
li veu tan sols, ja el té bocatancat,
 dient-li a besos panteixants d'agravis:
 «Si és per renyâ'm, no obriràs més els llavis.»


9—Crema an ell la vergonya, i ella amb plor
li apaga el virginal foc de la cara,
i amb sospirs i amb son tou de cabells d'or,
de ventejar-lo acariciant no para.
 Ell repta sa immodèstia i mala acció...
 i tot ço que vol dir, mor d'un petó.


10—Com l'àguila dejuna i famejant
clava el bèc desfent òs, carn i plomada,
batent ales golafre i engorjant
fins que presa no hi ha o es sent saciada
 tal Venus besa al noi tot ço que veu,
 i per 'llí on ha acabat comença arreu.



11—Forçat, mes no obedient, el bell sagal,
amb l'alè tremolòs li omple la cara,
i ella en xucla el vapor com un regal,
que amb rosada de cel la faç li amara;
 i així fossin ses galtes un jardí
 on mai minvés aquell ruixat diví.


12—Mireu-lo: com ocell pres en filat,
així jeu el minyó en els braços d'ella,
vençut i vergonyós, i amb gest airat,
que a sos ulls dóna encar lluissor més bella...,
 pluja forta afegida a un riu ja ple,
 que dels marges romprà ben d'hora el fre.


13—Segueix ella pregant, pregant mimosa,
fluint sa llengua encantaments d'oït,
i ell sorrut, sempre esquiu, la faç rabiosa,
roja d'honta o glaçada pel despit;
 i si enrogint l'encisa, encara creix
 l'encant seu quan el veu que empal·lideix.


14—Mes com siga, no pot sinó estimar-lo
i alçant la mà immortal fa jurament
de no deixar jamai de captivar-lo
fins que faci les paus amb el turment,
 que el rostre amb tants de plors li té amarat:
 sols un bes i el gran deute haurà pagat.



15—Amb tal promesa aixeca el noi la faç;
mes com peix que alça el cap damunt de l'ona
i en ser vist torna ràpid a enfonsâ's,
així a ella ofereix ço que ambiciona,
 i a punt ja els llavis d'ella per la paga,
 ell tanca els ulls girant-se, i se n'amaga.


16—Mai sentí vianant al raig de juny
set com la d'ella pel favor promès;
veu a prop son desig i se li esmuny;
s'enfonsa en aigua, i crema tota en pes.
 «Pietat, pietat, infant de glaç!—li diu;
 sols demano un petó! Per què ets esquiu?


17—»M'ha cobejat, com et cobejo a tu,
fins el déu cruelíssim de la guerra,
el coll del qual no ha fet vinclar ningú,
passejant son triomf sobre la terra:
 doncs jo l'he vist retut, fet esclau meu
pregant ço que, segons prec, vol ésser teu.


18—»Son gran capell encimerat, sa llança,
i el fort escut, decoren mos altars,
i ha après, per plaure'm, arts de joc i dança,
i els deports i facècies dels joglars:
 tabals, penons, lluitar, tot ho ha avorrit;
 son camp soc jo, sa tenda és sols mon llit.



19—»Aixís al dominant jo he dominat,
i amb cadena de flors lliguí son seny;
son acer mai cap altra l'ha amossat,
i no obstant, és esclau de mon desdeny!...
 No abusis, orgullós de ton poder,
 amb qui té al déu de guerra presoner.


20—»Toca mos llavis amb el llavi teu:
també són rojos si tan bells no són;
i així el petó tant serà teu com meu.
Mes, què hi veus fix en terra! Aixeca el front,
 guaita en mes nines, on tu jeus amb mi;
 doncs per què els llavis no i les nines sí!


21—»Sents vergonyá al besar? Fes-ho com jo;
ferma els ulls i en ple jorn se'ns farà nit;
l'amor, a dos ben sols, apar millor;
nostre esport no es veurà, cobra esperit;
 les tendres violetes on jeiem,
 no diran, ni endevinen, ço que fem.


22—»L'abril que hi ha en tos llavis temptadors,
et mostren tendre encar, mes ja excitant;
usa el temps sens que es perdin tes viriors:
beutat no deu podrir son propi encant.
 Belles flors a son hora no collides,
 en breu espai torcen el coll marcides.



23—»Si jo fos vella o lletja i mal girbada,
aspra, esquerpa, torçuda i rogallosa,
o baldada, insensible i ja gastada,
o una xorca sac d'ossos i ull plorosa,
 raó tindries per fugir de mi;
 mes sent com so, per què avorrir-me així?


24—»No hi ha arruga en mon front; pots veure-ho bé;
mos ulls són sempre vius: d'un blau fulgent;
ma beutat, com l'abril, cada any revé;
mon pit és ample i fi, ma sang ardent.
 Si ta mà em pren la mà de dolça pell,
 creuràs que es perd o es fon en ton palmell.


25—»Vulgues que parli, i et tindré sospès;
o, com fada, que tresqui sobre el prat;
o, com nimfa, amb el llarg cabell estès,
que danci airosa sens deixar petjat...
 L'amor és esperit que el foc nodreix,
 lleuger, sens pes, que voleiant llueix.


26—»Mira, en prova, aquí on jec en llit de flors:
dèbils són, i com troncs m'estan servant;
dos coloms se m'enduen sens esforç
de l'alba al vespre per l'espai volant...;
 i essent l'amor tan voladiç ¿cóm/és
 que sols, bell noi, t'agreugi a tu son pes?

27—»S'és ton cor de ta ɐɹɐɔ enamorat?
Ta mà dreta és per l'altra font d'amor?
Llavors aima't, i hau-te despreciat,
pren-te el seny, i del furt treu-ne tristor.
 Narcís va perdre's ell mateix, volent
 besar sa pròpia imatge en la corrent.


28—»L'antorxa és per fer llum, la pedra hermosa
per lluir-la, lo bell per ser fruït,
i per goig d'odorat l'herba flairosa:
ço que creix sols per sí, creix sens profit.
 Plantes fan plantes; la beutat, beutat;
 t'engendraren? engendra: hi ets forçat.


29—»Com vols fruir dels béns del món, si tu
no li deixes al món fruir dels teus?
Per llei de vida, deus donar-la a algú
perquè puguis reviure en tos hereus,
 i, mort i tot, conviure amb els llunyans
 en les còpies vivents de tos encants.»


30—Presa en suor, dient això es sentia
Venus, car l'ombra abandonà aquell lloc,
i Tità, fadigat i en ple migdia,
ardent guaitava'ls amb sos ulls de foc...
 i aixís Adonis sos corsers guiés,
 i ell, prop de Venus, en son lloc jagués!

31—Llavors Adonis, amb accent mandrós,
amb ulls de fàstic, foscos i enutjats,
cobrint les celles son fulgir formós,
com cel que es tapa entre vapors gropats,
 li crida encès de galtes: «Prou! A fora!...
 el sol ja crema i de partir m'és hora!»


32—«Ai! tan jove—diu ella—i tan cruel!
Pobre excusa has collit per pendre el vol!
Alenant jo et faré un oreig de cel
que torní fresc el tramuntar del sol.
 Bella ombra amb mos cabells et guarniré,
 i si et cremen, amb plors els ruixaré.


33—»El sol que dalt llueix, llueix i encén,
i jo ara em trobo entre aquell sol i tu;
d'aquell foc pla ben poc en faig esment:
tan sols m'abranda el que en tes nines lluu.
 Prou moriria, si jo fos mortal,
 entre aquest sol de baix i el sol de dalt!


34—»Ets d'acer? Ets de pedra, o ets pitjor?
puix la pedra amb la pluja s'ablaneix.
Ets fill de dona, i no comprens l'amor,
ni com la pena del menyspreu fereix?
 Si hagués tingut ta mare el cor tan dû,
 s'hauria mort sens infantar-te a tu.

35—»Qui soc jo perquè em miris desdenyós,
o quin greu mal contra mos precs t'acut?
D'un bes, què pot venir-te'n? Parla, hermós;
però parla bells mots o resta mut.
 Do'm un bes: i si els meus els vols bessons,
 et daré, i un de torna, dos petons.


36—»Mes no! pintura morta, marbre fret,
ídol de bell color, dibuix sens vida.
estatua, sols pels ulls, de lo perfet,
cosa com home, no en cap pit nodrida...:
 tu no ets un home, com ta forma mint,
 puix l'home vol besar fins per instint.»


37—Diu, i amaga's de ràbia, i emmudeix,
i el doll apassionat li imposa pausa;
el despit l'encén d'ulls i l'enrogeix:
la jutgessa d'amor perdrà sa causa.
 I ara plora, ara sembla vol parlar,
 i els sospirs sols la deixen sospirar.


38—Convuls el rostre i en ses mans les d'ell,
tan prompte el mira fit com mira a terra:
a voltes de sos braços fa cinyell
d'Adonis pres, i a tom de braç l'aferra;
 i al cuidar que li fuig, en son deliri
 l'estreny fent trena de sos dits de lliri,

39—Tot dient-li: «Estimat! Puix l'ocasió
en clos d'ivori per a mi et tancà,
seré jo el parc, i tu mon cervató;
peix a ta guisa per muntanya i pla;
 pastura els llavis: i si et semblen secs,
 davalla i trobaràs dolcíssims recs.


40—»Dintre del clos no et mancaran delits:
herbatges fins i platxeriosos camps,
belles comes sorgents, sots abscondits
on soplujar-te contra trons i llamps...:
 plau-t'hi doncs, puix el parc és enciser
 i no temis lladrucs de cap llebrer.»


41—Oint això, somriu ell desdenyós,
i mostra en cada galta un bell clotet
que obrí l'Amor, per heure—si algú fos
gosat d'occir-lo—enterrament perfet,
 segur de viure, puix jaient allí,
 en estatge d'amor no es pot morir.


42—Aquells niuets, aquells abims galants,
bocaoberts xuclen d'ella tot delit,
rebent nou cop la que era morta abans:
i si era folla abans, d'on treure esprit!
 Pobra reina d'amor, que es veu forçada
 a amar la faç que li somriu airada!

43—Quin camí pot empendre, què pot dir,
si tot ho ha dit i els mals s'han fet més greus?
Passa el temps, i ella sent que ell vol fogir,
frisant-se per lliurâ's dels braços seus.
 «Pietat!—sols diu—Pietat!»—I el cavaller.
 l'empeny i se'n va dret a son corcer.


44—Llavors... mireu! Des d'un tocant brossall,
una euga jove, de bon port, fogosa,
veu el d'Adonis mal inquiet cavall,
i amb renills i esbufecs s'acosta airosa:
 i en sentir-la, el cavall la regna trenca
 d'una estrebada, i envers l'euga arrenca.


45—Salta imperiosament, renilla i bota,
i romp l'obrada cingla en un instant:
pica d'unglots, i apar que el so rebota
de dins de terra com d'un tro esclatant;
 trenca entre dents el mos de ferro, i es treu,
 dominador, ço que el menava arreu.


46—Ses orelles es drecen, la crinera
s'enrulla ondosa en son bell arc de coll:
beu aire per sos nassos, i en fumera
vaporosa el retorna a l'aire moll;
 i els ulls, que altius flamegen, fan palès
 l'ardor que el mou i son desig quin és.

47—Trota uns cops, cora si el pas s'anés comptant,
amb blana majestat i senzill port;
i altres s'alça de mans, cabriolejant,
com si digués: «Mireu si en so de fort!
 I ho faig tot, perquè es prendi bé de mi
 la femella gentil que veus ací!»


48—Què hi fa que son senyor el cridi airat,
o li llenci algun ep! o un mot festós?
Qui el fre recorda o l'esperó acerat,
ni el bell arnès o el parament vistós?
 Ell veu la seva amor, res més no veu,
 puix res més que ella sos desigs atreu.


49—Quan un pintor venç la mateixa vida
dibuixant un corcer de perfecció,
natura davant l'art resta encongida,
i enfront del viu sembla el pintat millor;
 i així venç a tot altre aquell corcer,
 en figura, bon pas, colô i poder.


50—Peu rodó, xic d'orelles, els ulls grans,
fi de rems, fi de pèl, gropalluït,
alt de creu, poques crins, cua abundant,
nas obert, el cap xic, ample de pit...:
 tot ho tenia aquell corcer perfet:
 sols mancava, al brau llom, un brau genet.

51—Fuig un cop, i de lluny mira frisós,
o bota..., res, perquè un plomiç rodola;
o, donant base al vent ix freturós,
i corre, i no es pot dir si corre o vola:
 xiula entre cua i crins l'aire agitat,
 i els pèls voleien com plomatge alat.


52—Para's de prompte, renillant prop d'ella,
i ella respon que ja li ha entès l'anhel;
mes sentint-se estimada i que és femella,
fa l'esquiva mostrant-se-li cruel;
 i el rebutja, i menysprea son ardor,
 i paga a coces sos renills d'amor.


53—Ell veient-ho, entristit i mal content,
baixa la cua, que amb plomall frondós
li ombrava i refrescava l'anca ardent;
i poteja, i cull mosques neguitós;
 i al veure'l son amor tan afligit,
 s'ablaneix, i ell alegra's tot seguit.


54—L'amo seu, ja frisant-se, el vol collir;
mes la potranca, així que ell ve, s'esvera:
tem ser presa, i, de por, venta a fugir,
seguint-la el poltre i deixant l'amo enrera.
 Afollats, bosc endins, els dos botaven,
 vencent els corbs que sobre d'ells volaven.

55—Adonis, corpodrint-se, al fi s'asseu,
maleint la vivor de sa muntura,
i amb tan bella ocasió, Venus retreu
afanys que alivi el recomptâ'ls procura;
 puix diuen els amants que el cor sofreix
 tres cops més, quan la llengua no el serveix.


56—S'infla i vessa amb més força un riu barrat,
com crema més, en forn tancat, l'ardor,
i així pot dir-se del dolor callat:
l'airet dels mots és temperant d'amor;
 mes si el tendre advocat esdevé mut,
 el client perd sa fe i té el plet perdut.


57—Parlant, parlant, s'acosta. Ell s'enrogeix,
com carbó ja boi mort que el vent reviu,
i el front airat amb son berret cobreix;
i mira a terra, sens cuidar-se, esquiu,
 de què ella ja és a prop: puix tal com seu,
 tan sols ullant-la de través la veu.


58—Oh quin bell espectacle: contemplar
com ella a pas furtiu s'acosta an ell!
Com lluiten en son rostre per surar
el blanc de rosa i el color vermell!...
 i ara s'esblaimen ses galtones, i ara
 són com si un llamp li foguegés la cara.

59—Per fi, ja és a tocar: al davant seu,
cau Venus de genolls com tendra aimia:
li aixeca amb mà suau el berret lleu,
amb l'altra son bell rostre acaricia...:
 i els tocs es veuen de la mà en sa faç
 com el rastre en la neu d'un subtil pas.


60—Llavors, quin lluitar d'ulls entre tots dos!
Els de Venus, dardegen suplicants;
els d'ell s'hi giren, confessant fredós;
els d'ell sempre amb desdeny; els d'ella amants;
 i al joc mut d'aquell acte feia chor
 raonant pels ulls d'ella, abundant plor.


61—Ara, Venus, gentil li pren la mà,
que és lliri presonè en presó de neu,
o ivori que alabastre rodejà:
tan blanc és l'enemic com l'amic seu;
 pugna encisera de passió i fredor,
 com de dos blancs coloms que es fan l'amor.


62—I altre cop parla en ella la passió:
«Oh tu, l'encant major que el món regeix!
així fossis tu Venus i home jo,
i ple ton cor de ço que el meu sofreix!
 Jo et guariria amb un esguard només,
 baldament per salvar-te jo em perdés!»

63—«Deixa'm la mà—diu ell;—per què em la prens?»
«Torna'm el cor i et deixaré—ella diu;—
torna'm mon cor, puix el d'acer que tens,
de què el meu torni acer pot ser motiu:
 poc em daria amor cap pena greu,
 puix ja hauria endurit ton cor al meu.»


64—«Per pudor—crida el noi,—deixeu-me estar!
Un bell jorn he perdut, i mon corcer,
que no he cobrat, per culpa vostra, encar;
vos prec que em deixeu sol, puix he de fer
 tot quan pugui, esmerçant seny i treball,
 perquè em torni aquella euga mon cavall.»


65—Venus respon: «Ton palafrè ha sentit
que un bell desig se li acostava amant,
i amor és foc que cal temprar: l'oblit
de qui no el satisfà es paga cremant;
 la mar té límits i el desig no en té...:
 doncs no estranyis fugís ton palafrè.


66—»Abans, fermat al tronc, com un rossí
s'estava servilment pres de la brida;
mes quan l'amor, flor del jovent, lluí,
desprecià son servatge amb sang ardida,
 i el corretjam de son bell coll rompé,
 i el d'anca i pit, i es deslliurà del fre.

67—»Com pot veure's l'amada nua al llit,
vencent als draps de neu en sa blancor,
sens que, els ulls saciats, cap més sentit
demani part en el banquet d'amor?
 ¿Qui és tan tímid que no s'arrisqui un poc,
 si el temps és fret, fins a tocar el foc?


68—»Permet que excusi ton corcer, minyó,
i aprèn d'ell—de tot cor t'ho vull pregar,—
a no pendre amb desdeny mon guasardó;
tant t'ho ha ensenyat que jo bé puc callar.
 Aprèn, doncs, que és amor, i un cop après
 aquest saber ja no el perdràs mai més.»


69—«Res sé d'amor—diu ell,—ni en vull saber,
si no és—per a caçar-lo—algun senglar:
és deute massa gros per mon poder:
ço que en sento és per fer-me'l despreciar;
 puix han-me dit que és una mort vivent,
 i un goig que es torna pena en un moment.


70.—»Qui es vesteix amb ropatge no finit?
Qui arrenca el lluc ans de brollar-li fulla?
Si a l'ésser que és per créixe es treu dalit,
per res valdrà i esdevindrà despulla.
 Poltre, de jove doblegat al port,
 sens coratge roman: jamai és fort.

71—»Però, aneu-se'n!... M'esteu torcent la mà!...
Deixeu l'inútil tema i parlar buit:
alceu-me el siti al cor, que no obrirà
ses portes a l'amor, ni per descuit.
 Prou ja de mots fingits, i vots, i planys;
 que en cor ferm, eixos trets, no fan gransdanys.»

 
72—«Com!—diu ella:—tens llengua? saps parlar?
Així llengua et manqués o a mi l'oït!
Ta veu dolça ha fet doble mon penar,
i un pes nou al d'abans s'és afegit:
 bell desacord..., dura cançó de cel,
 dolça a l'oït i per al cor cruel!


73—»Si oís, sens haver ulls, l'oït seria
qui amés, sens veure, ta interior beutat:
si sorda fos, tot ço que et veig mouria
cada part de mon ser, de tu encisat;
 si oït ni ulls per estimar-te hagués,
 el tacte fóra prou perquè et volgués.


74—»Més encar: si mancant-me eixos sentits,
ni et toqués, ni t'oís, ni et pogués veure,
i et pogués sols flairar, encar l'encís
m'encendria, sotjant que et pogués heure;
 puix destil·la ta faç tan ric perfum
 que sols flairant-te tota jo em consum.

75—»I pel gust, quin banquet ell que amatent
és qui els altres sentits peix i conforta!
Prou voldrien durés eternament,
i a tot recel fermada bé la porta,
 perquè l'hoste avorrit, la gelosia,
 no entrés furtiva a pertorbar l'orgia...»


76—De nou el pòrtic de robins s'obrí,
preludi en ell de son melós parlar,
com alba roja, que, augurant, vol dir
mal temps a terra, tempestats a mar,
 terrô a les pletes, perdició d'ocells,
 i a pastors i remats força tropells.


77—Ella en copsa el presagi diligent.
Com el llop riu de dents ans d'abordâ,
i abans de ploure s'assossega el vent,
i la móra ans que taqui romp el gra,
 i el canó llampegueja abans d'occir,
 així, ans de que ell parli, el cuida oir.


78—I a vista d'ell es deixa caure estesa;
puix si amor mor pels ulls, pels ulls reviu,
i un encís cura llagues d'asperesa:
Ditxós l'engany que fa l'amor més viu!
 Creient-la morta, l'innocent minyó
 li frega el rostre fins que en treu rojô.

79—Pres d'angúnia abandona el pensament
que ja el prenia de reptar-la fort,
essent per art d'amor son mudament:
Oh! enginy, que amb un vell caure torna a port.
 Jeu sobre l'herba la que mort fingeix,
 fins que ell amb son alè li torni el bleix.


80—Les galtes li colpeja, el nas remou,
li apreta els polsos, li doblega els dits,
frega en sos llavis, i s'angoixa prou
per veure els mals que ell ha causat guarits;
 fins la besa: i sentint-ne ella el desmai,
 mentre ell besés no es llevaria mai!


81—S'és tornada bell jorn la nit de pena:
els dos blaus finestrals s'entroben lleus,
com sol que ulleja, i terra i cels omplena
amb el goig matiner dels encants seus;
 i així com cel, quan llum de sol l'amara,
 així la llum dels ulls li encén la cara.


82—I els fita en la faç d'ell no encar pilosa,
com si d'ella en rebessin llur esclat.
Oh, quins quatre fanals de llum radiosa,
si els d'ell no ennuvolés un gest airat!
 Els d'ella lluen entre el plor humit,
 com en l'aigua la lluna es veu de nit.

83—I diu Venus: «On so?, al cel o aquí?
So en la mar o entre flames submergida?
Quina hora és? és vesprada o bell matí?
M'afalaga la mort o em riu la vida?
 Fa un instant, m'era el viure com la mort;
 i el morir, fa un instant, veia amb transport.


84—»No em ferires? Fereix, doncs, novament.
Ton cor, mestre cruel del teu mirar,
li ha ensenyat un desdeny tan inclement,
com si al pobre cor meu volgués matar:
 i aquests ulls, que ara trista reina guien,
 sens ton llavi pietós, ja no hi veurien.


85—»Duri en tos llavis, pel consol rebut,
el besar-se un a l'altre i ser vermells!...
i, tant com visquin, llur frescô els ajut
de l'any infecte contra els greus flagells!
 Que puguin dî els augurs de malvestat,
 que l'alè de tos llavis l'ha allunyat.


86—»Llavis purs, que ma boca heu segellat,
cosa faré perquè em signeu de nou?
Bé puc vendre'm, i el tracte em serà grat,
per tal que em compris tu i em paguis prou.
 ¿Vols comprar-me? Doncs fet: ta xifra posa
 damunt la cera de mos llavis rosa.

87—»Per mil petons et cediré el cor meu,
i un per un, si així et plau, podràs pagar-los.
Què et seran deu cents cops d'un tacte lleu?
No és tan ràpid de fè'ls com de comptar-los?
 Que no em pagues? El deute es doblarà;
 ja veus: dos mil petons: no és per plorâ.»


88—«Bella reina—diu ell—si us so agradós,
culpeu a mos pocs anys del ser jo esquiu,
i ans que jo, no em volgueu conèixer vos.
Del peix xiquet, el pescador se'n riu;
 la pruna cau madura: verda no;
 collida abans de temps sols porta asprô.


89—»Mireu: el goig del món se'n va pausat,
finida sa jornada, a l'occident;
els ocells són ja al niu; plega el ramat;
«ja és molt tard» xiula l'òliba estrident;
 i la fosca, que el cel ens ha abscondit,
 ens invita a donâ'ns el bona nit.
 
90—»Permeteu, doncs, que us don el bona nit,
i així que me'l torneu vos faré un bes.»
«Bona nit!» li brunz ella tot seguit,
cobrant-se el premi de l'adeu promès;
 i unida en dolça estreta al coll graciós
 frec a frec els dos rostres s'han confós,

91—Fins que ell boi sense alè, se'ndeparteix,
i aparta sos corals... dolça rosada
que el llavi d'ella assedegat daleix,
tremant de veure sa abundô estroncada!
 I morint-se'n de set an ell s'aferra
 i besant-se de nou cauen en terra.


92—Llavors, amb foll desig, la dòcil presa
devora engolosida amb fam creixent.
Ella venç, i la boca d'ell, sotmesa,
paga el rescat que l'assaltant li pren,
 fixant tan alt el cobdiciat tribut
 que el tresor del minyó restarà eixut.


93—I ja provat com aquell furt dolceja,
amb cega fúria llença's al saqueig.
Bull-li la sang, el rostre encès fumeja,
amb creixent passió sa audàcia creix,
 perd memòria i raó...: ni veu lluî
 la rosa del pudor que mor allí.

 
94—Panteixant, roig i moix de tant d'abraç;
com au de bosc que la presó ha encongit,
o així com cabirol que es tomba las,
o infant que amb força festes s'ha amansit,
 ell resta bla, obedient, mentre ella roba...
 no pas tot ço que vol, sinó el que troba.

95—Dura cera es fa blana amb l'escalfor
i al toc més lleu s'emmotlla. L'atrevit
venç impossibles, sobre tot d'amor,
on boi sempre es pren més del concedit.
 Amor no tem, ni l'acovarda res,
 ans vol millor quan se l'en priva més.

96—Si ella l'hagués deixat quan ell negava,
mai sabria lo dolç dels llavis d'ell;
la duresa, a qui estima no el desclava:
les roses punxen, i se'n fa ramell;
 tanqueu sota vint panys una beutat,
 i prompte amor els haurà tots trencat...

97—Veu però que no pot servar-lo més;
el pobre foll la prega el deixi anar;
i ja resolta a no guardar-lo pres,
diu-li adeu, i que pensi en son penar,
 puix jura per son fill, el tendre déu,
 que al pit, Adonis, se n'endú el cor seu.

98—I afegeix: «Passaré una nit de dol...
mos ulls no es podran cloure amb tant sofrî!
Diga'm, rei meu, si és que tindré el consol
de trobar-te demà...: Vritat que sí?»
 I ell diu que no, perquè amb amics, demà,
 pensa eixir a caçar el porc senglâ.

99—Al senglar?—crida Venus, i a l'instant
un vel pàl·lid cobreix sa faç de rosa:
trema pel que ha sentit, i al coll amant
lliga els dos braços i s'hi apreta closa:
 i es deixa caure, com qui perd l'alè,
 i arrastra an ell, que amb Venus cau també.

 
100—Ara sí que es veu ella al camp d'amor,
i en sella al cavaller pel dolç bornar!
Mes tot és il·lusió i somni traidor,
car el pobre genet no vol lluitar;
 i és pitjor que el de Tàntal son turment,
 puix és ja a l'Eliseu, i el goig no el sent.


101—Raïms pintats, enganyadors d'ocells,
els omplenen els ulls, però el pap no;
i així ella plora l'erro, com aquells
davant d'uns grans d'aturmentant visió;
 i l'ardor que no hi ha en el jove pit,
 el vol encendre amb petoneig seguit.

 
102—Mes tot, bona deesa, és temps perdut!
Sa força tota ja és estat provada:
el premi tan cercat no l'ha obtingut;
i essent l'Amor, i amant, no es veu amada.
 «Prou—diu ell:—dec anarme'n: m'ofegueu;
 i no és llei que més temps em retingueu.»

103—«Ben bé fores—diu ella—lluny d'aquí,
si dit no haguessis ço que vols caçar.
Poc saps tu, dolç infant, cosa és ferir
a punta javelina el porc senglar,
 que esmola sempre sos ullals d'acer,
 talment com si d'humans fos carnicer.

 
104—»Te al llom un rengle de cerdots, que aturen
punxants i amenaçants al més brau ca;
sos ulls, irats, com cucs de llum fulguren;
son morro obre sepulcres per'llí on va:
 quan s'irrita, escomet tot ço que veu,
 i el seu ullal, si ataca, mata arreu.


105—»Son flanc robust, de pèl cerdós guarnit,
desafia la punta de ton dard;
per atzar son coll curt veuràs ferit,
i ni enfront d'un lleó no és mai covard.
 Corre entre els arços i el brancatge espès,
 i tot se li obre al pas com si el temés.

 
106—»Poc, ai! veuria el rostre teu diví
al qui els ulls de l'Amor paguen tribut,
ni el fresc llavi, mà breu i ull cristallí
que el món admira pres de pasme mut...
 Oh, no: si ell et tingués—així fos jo!...
 herba fóra, a son gust, ta perfecció.

107—»Deixa'l en son catau dormir a pler:
lo bell no deu tractar amb tal furiós;
no cerquis son ullal per ton voler,
i creu: qui a l'amic creu viu venturós.
 No ho dubtis: quan digueres «el senglar»,
 tement per tu ni em vaig poder servar.


108—»No ho vas ben veure com perdí el color?
No llegíres la por en mos ulls pintada?
No em féu caure d'espatlles la terror?
I encara el cor de la que et té abraçada
 sents que batega amb agitat bleixar,
 com si algun terratrem et fes botar.


109—»Es que on regna l'amor, la gelosia
es fa l'inquiet guardià de sa passió:
s'alarma en fals i traicions somnia,
i crida, a l'arma! sense cap raó,
 torbant els bells afanys que l'amor sent,
 com foc jamai segur entre aigua i vent.


110—»Doncs eix espia forjador d'enganys,
eix cuc que els tendres brots d'amor rosega,
eix correu que esbargeix mals averanys
i al cert i al fals febrosament s'entrega,
 truca en mon cor, i em diu amb desconhort
 que cuiti a témer, si és que et vull, ta mort.

111—»I encar més: em dibuixa al davant meu
la imatge vera d'un senglar rabiós.
que clava els fins ullals, a sota seu.
a un ser que es sembla a tu!... I et veig sagnós,
 i veig les tendres flors que, amb sang ruixades,
 torcen el coll i van tombant cremades.


112—»Què seria de mi si així et veiés,
quan sols l'imaginar-ho em fa estremî!
Tal pensâ em té sagnant el cor oprès,
i la por m'esclareix ço que vegí:
 preveig ta mort—mon eternal penâ,—
 si tens encontre amb el senglar demà.

 
113—»Si la caça et daleix, pren mon consell;
caça la llebre alada i temerosa,
o l'astuta guineu, o el sempre bell
i àgil isard que resistir no gosa;
 segueix porugues bèsties sobre els plans,
 cavalcant ton corcer, seguit d'alans.


114—»I a saga de la llebre emporuguida,
veuràs la pobre, per lliurâ el morî,
com guanya a córre' al vent, i com ardida,
tomba, creua i desfà cent cops camí,
 entre tants viaranys, tan perdedors
 que hi troben laberint els caçadors.

115—»A voltes corre entre moltons i ovelles,
perquè el flaire confonguin els llebrers;
o esquiva els crits, turments de ses orelles,
aclofant-se en refugis conillers;
 o entre els cérvols s'esmuny, si en té ocasió,
 llesta al perill i dant-li enginy la pô.


116—»Car sa olor amb la d'altres barrejada
pertorba el nas subtil del més bon ca
deixant-lo mut i percaçant flairada,
fins que al veure's burlat torna a lladrâ,
 i als lladrucs respon l'eco en tal manera,
 com si als aires també hi hagués cacera.


117—»La llebre, en tant, s'asseu sobre un turó
prou llunyà, vigilant, l'oït atent,
per si encar la rastreja el caçador.
De prompte forts lladrucs li porta el vent,
 i s'esvera, i escolta els lladrucs forts,
 com sent l'agonitzant tocar a morts.


118—»Anâ i venir, llavors, la veuràs, xopa
de rosada, amb frisosa indecisió;
li esgarrinxa el peu las cada arç que topa,
un murmull la deté, de tot té pô...:
 talment és com el pobre bandejat
 en que ningú troba ajuda ni pietat!...

119—» Assossega't, i escolta'm un xic més.
No, no ho provis: no vull deixar-te alçar.
Els consells que t'he dat, me'ls he permès
per fer-te odiar la caça del senglar.
 Raono i retrec fets, perquè l'amor
 és de penes un bon comentador.


120—»On érem?»—I ell respon: «No ho cal cercar.
Deixeu-me, i eix final serà el millô.
Ja és de nit.»—I ella diu: «Això què hi fa!»
«M'esperen els companys!—crida el minyó,—
 i amb tant de fosca pel camí cauré.»
 «De nit, l'amor—diu ella—hi veu molt bé.


121—»I si caus, imagina't que prendada
de tos llavis la terra, haurà cercat
l'entrebanc per robar-te una besada:
rica presa fa lladre l'home honrat.
 Pot-ser Diana ennuvolâ's procura
 per no furtar-te un bes i ésser perjura.


122—»Ara entenc com avui hi ha tal foscor.
Cíntia, airada, es cobreix amb negre vel,
fins que pagui Natura el giny traidor
amb que el motllo diví furtà del cel
 per formar-te, deixant, a son despit,
 vençuts de dia al sol i ella de nit.

123—»I és per 'xò que als Destins ha ensibornat
per desfer lo més gran que ha fet Natura:
barrejant formosura i lletgedat,
i amb lo bell les senyals de podridura:
 i fent-la esclava del poder potent
 que trasbalsa de boig i els mals estén,


124—»Tals com febre, que crema i esllangueix,
arbres fètids, metzines de la vida,
pestilència que el moll de l'os fereix
i va deixant pel cos la sang podrida...:
 i plagues, dols i planys... tots han jurat
 la mort d'aquella que els encants t'ha dat.

 
125—»I és lo pitjor que hi ha en tal damnació,
que lo hermós lluita i perd en un moment;
gràcia, perfum, colors..., la perfecció
que admirava a bell grat tota la gent,
 s'arruïna, es desfà, depressa, al vol,
 com neu de la muntanya es desfà al sol.


126—»Sent així, i contra inútil castedat
de vestals sens amor i monges fredes,
que en la terra alimenten paupertat
d'estèrils llucs que mai faran arbredes,
 sigues pròdig: que encès gresol de nit,
 gasta l'oli en dâ al món son esperit.

127—»Què és el teu cos, sinó una tomba ansiosa,
on sembla vols colgar tos descendents:
els que has d'haver, per llei del temps forçosa,
si en la fosca extingir-los no pretens?
 Si així ets, el desdeny del món, segû,
 que, per ço que et veu perdre, seràs tu.


128—»Tu seràs qui s'anul·la a si mateix:
crim més barbre que guerra entre germans,
o el d'aquell que amb furiosa mà s'occeix,
o degolla son fill entre ses mans.
 Soterrat, el rovell es menja l'or;
 mes si l'or està en ús, s'augmenta l'or.»


129—»Bé!—clama el noi:—veig que voleu tornar
a vostra tema, lletja i fadigosa,
El fer-vos un petó és estat en va,
i en va lluiteu contra corrent frisosa.
 Per eixa negra nit, que alleta enganys,
 vos jur que em són odiosos vostres planys.


130—»Si vint mil llengües vos hagués donat
l'amor, més que la vostra seductores
i com sirenes de cantâ emmelat,
no tindríeu, per mi, veus temptadores;
 puix mon cor, guardià armat de l'οί meu,
 l'entrada impedirà a cap falsa veu.

131—»Si l'encant falaciós entrar pogués
en la cambra serena de mon pit,
perdut fóra mon cor per sempre més,
i de ma cambra el reposar banit.
 No, reina: no vull ànsies; ço que vol
 el cor meu, és bon son, dormint ben sol.


132—»Què haveu dit, que no us pugui jo reptar?
Els camins de passió sempre han plagut.
L'amor que odio, és vostra llei d'amar
que us porta a estrényer al primer vingut.
 Que ho feu per tenir fills? Estranya excusa,
 que pretexta raó quan més n'abusa!


133—»Amor, dieu? L'amor partí's al cel
des que el nom la luxúria li ha furtat,
i amb semblança innocent, xucla la mel
del jove encant, que n'esdevé ahontat:
 i el taca el roig tirà, i en ta despulles,
 com càncer destructor de tendres fulles.


134—»Com sol després de pluja riu l'amor;
luxúria és trista, és grop desprès del sol;
l'alegre abril d'aquell, mai perd frescor,
l'hivern de l'altra, a mig istiu ja és dol.
 Ell es mor delirant: ella d'enfit;
 ell és vritat, i ella un mentir seguit.

135—»Podent dir més, no m'atrevesc a més:
el text és vell i tendre l'orador;
vos deixo trist, sentint-me el rostre encès
de vergonya, i el cor amb greu dolor.
 Fins perquè oiren vostre lliure cant,
 em sento en càstig els oïts cremant.»


136—Dit això, desanua els dolços braços
que al pit de Venus el tenien pres,
i fuig..., i s'ouen bosc endins sos passos,
mentre ella resta amb l'alenar sospès!...
 Com lliscar d'un estel pel firmament,
 així el veu en la nit 'nar-se perdent.


137—I el segueix amb els ulls, com qui avisora
a l'embarcat amic, de terra estant,
fins que els lloms de l'onada bramadora,
tocant els núvols, invisible el fan.
 I així la despietada i negra nit,
 a sos ulls, com l'onada, l'ha abscondit.


138— Roman confosa, com qui descuidat
deixés caure una joia en la corrent,
o aquell que anant pel bosc resta parat
al perdre llum en la foscô imponent.
 Confosa i en tenebra jeu allí.
 perdut el far formós de son camí.

139—I el pit colpeja's que respon gement,
i els antres d'aquells volts, fent-se'n ressò;
repeteixen les veus de son turment;
i els planys es doblen al doblar-ne el so:
 «Ai pobre!—diu vint cops—pobre de mi!»
 I vint ecos vint cops criden aixi.

 
140—Canta, al notar-ho, un cant de dol: en ell,
lamenta's, sospirant, per quan l'amor
al jove fa encongit i lliure al vell:
folla la cendra i aciençat l'ardor;
 i l'antífona acaba amb l'ai! punyent
 que a chor tots els ressons van estenent.


141—Son cant monòton traspassà la nit,
car llargues hores pels amants són breus:
pensen, en joia, que amb igual delit
llavors frueix tothom els plaers seus;
 i ses auques, a dojo repetides,
 acaben sens oients, mes no finides.

142—Qui, doncs, amb ella passarà la nit,
sinó les lleus paràsites remors,
dòcils als sers fantàstics, com al crit
del qui compra els cridaires venedors?
 Diu no és així, i responen no és així:
 i dirien, si hagués dit que .

144—Mes ja l'alosa, de repòs cansada,
lleva's del niu humit, i alçant el vol,
desperta a l'alba, de clarô argentada,
des d'on sorgeix majestuós el sol,
 que el món esguarda amb son mirar diví,
 pels cims i alts arbres esbargint or fi.


144—Venus, com per bon dia, així el saluda:
«Oh déu fulgent de tota llum padró,
de qui llàntia i estel tenen rebuda
la gràcia hermosa d'esbandir clarô:
 hi ha un fill de mare, terrenal només,
 que et pot dar llum a tu com tu als demés.»


145—Diu, i es fica en les murtres d'un ombrat,
sorpresa en veure el dematí com passa
sens oure fressa de son car amat,
sens percebre lladruc ni tocs de caça.
 Per fi en sent els gojosos alarids,
 i es llença a córrer al reclam dels crits.


146—Corre, i tan prompte el bardiçar l'apresa
pel coll, com ran de cara la fereix,
o la lliga de peus per fer-ne presa;
mes ella estrebant fort se'n departeix,
 com daina amb ple braguer que es desficia
 de tot estorb per alletar sa cria.

147—Llavors la sobta un estrident glapî;
i bota com qui es troba una serpent
cargolant-se d'anells en son camí,
i de temença la terrô el corprèn!
 tal és per Venus l'udolar dels cans,
 que escolta folla amb els sentits tremants.

 
148—Puix bé entén que no és caça inofensiva,
sinó cursa al senglâ, al lleó, o a l'ós,
car el brogit sols d'un indret arriba
i el lladrar dels alans és paorós,
 revelant enemic de tal poder,
 que tots fugen l'honor d'ésse' el primer.


149—Trist arriba aquell clam d'esfereiment
a sos oïts, i per sorpresa al cor,
que pres en la gelor del cobriment,
perd els sentits i desfalleix de por,
 com soldat que, al rendir-se el capità,
 abandona son camp com un vilà.


150—Així torbada i tremolosa es sent,
fins que, cridant als desmaiats sentits,
els diu que és son esglai sens fonament,
i erro d'infants la por que els té encongits,
 i els diu que ja n'hi ha prou de tremolar...
 acabant-ho de dir, veu el senglar.

151—Son morro bromerós, de roig tenyit,
talment com barrejades sang i llet,
els nirvis d'ella amb tal terrô ha estremit,
que venta a córrer sens mirar l'indret,
 aturant-se afollada aquí i allà,
 per cridar-li assassí! al cruel senglâ.


152—L'empenyen sos terrors per mil viaranys:
va per sendes que prompte no segueix:
son córrer té relaxaments estranys,
passos d'embriac, com talment pareix:
 tan prompte temerosa com ardida,
 i del fer i el no fer perdent la mida.


153—Troba aquí, en un reboll, un ca tombat,
i noves de son amo li demana;
com a un altre, que es llepa el cos nafrat,
únic remei que ses ferides sana;
 i a un també que panteixa amb ulls de dol,
 i al parlar-li respon amb un udol.


154—Bon punt acaba aquest son trist lament,
quan un altre ferit, afrós, morrut,
Omplena l'aire amb grinyolâ estrident;
i altre i altres fan chor al plany agut,
 batent la cua en terra, sacsejant
 bocins d'orelles i per tot sagnant!...

155—Tal com la pobre gent del món s'esvera
per prodigis, senyals i aparicions
que de temps ve observant, i els considera
del mal que ve profètiques visions,
 així ella, amb ço que veu llença un sospir,
 i endreçant-se a la Mort se li sent dir:

156—«Seca tirana, horrible, ossosa i dura,
divorciada d'amor—així li diu,—
mal espectre, mal cuc, per què amb fretura
matares la beutat, occint un viu,
 del qui treien, bevent sa formosor,
 encants la rosa i la viola olor?

157—»Si és que ell ja és mort—oh, no, no pot pas ser
que veient sa beutat me l'hagis mort!
Mes, qui sap? Tu no hi veus ço que és mester,
i el teu odi fereix a dret i a tort!...
 Tires als vells, i el dard amenaçant,
 erra el tret, i travessa un cor d'infant.


158—»Si el 'guessis previngut, t'hauria parlat,
i oint-lo se t'hauria fos el cor.
Els Destins maldiran del cop que has dat:
et feren segâ herbota i no una flor.
 L'àuria fletxa d'amor degué ferî'l,
 i no matar-lo ton dard negre i vil.

159—»Vols beure plors tu que tant fas plorar?
Quin bé pot fer-te un plany desgarrador?
Ulls tan bells que ensenyaven de mirar,
per què els has dut a l'eternal foscor?
 Natura no tem ja ton greu poder,
 puix sa obra mestra li has gosat desfer!»


160—Lassa de tant sofrir clou les parpelles,
com rescloses del líquid cristallí
que avall rodava de ses galtes belles,
lliscant fins perdre's en son tendre sí.
 Però el riu venç la tanca amb ones fortes,
 i torna a obrir de sa corrent les portes.


161—Oh, que bé s'amistancen ulls i plors!
Plors i ulls els reflecten mútuament:
són cristalls que els copien sens esforç
i que eixuga un mateix sospir ardent.
 Mes com en març, que ja fa vent, ja plou,
 els ulls ja secs els mulla el plor de nou.

 
162—L'assetgen molts dolors en son patir,
lluitant per quin serà el major tropell:
furguen tots, i cada un sembla vol dir
que de tots sos dolors el pitjô és ell,
 i no ho és un, sinó que ho són ensems
 com grops que s'amunteguen pel mal temps.

163—De prompte, crida al lluny un caçador.
Mai sonà més plaent un cant de dida!
Es la veu d'esperança en sa tristor
que els mals presagis a esborrar convida;
 i sa joia reviu amb més delit,
 pensant que és bé d'Adonis aquell crit.


164—Les llàgrimes s'aturen bellament,
com perles en cristall, en sos ulls preses;
alguna en roda encar d'hermós orient,
que les galtes es xuclen, boi ofeses
 de què rentin al caure el llot immón,
 que sols s'embriaga quan la pluja el fon.


165—Que estrany te'm fas! o dur de creure Amor!
Vols no creure, i ets crèdul com ningú.
Ets extrem en amor i en desamor;
esperança i temor riuen de tu:
 aquella t'afalaga amb bens incerts
 i amb mals somnis de l'altre, prompte et perds.


166—Venus desfà el teixit que abans teixí:
Adonis viu: la Mort no és de blasmar,
ni que era una perversa, no ho va dir;
son nom odiat ara pietós li apar;
 i és regina de tombes, llit de reis,
 que per tot lo mortal estén ses lleis.

167—«No, no—li diu,—Mort dolça: pren-m'ho bé;
perdona'm, car la por m'enfelloní
en trobar-me al senglar, al carnicer
ferèstec que pietat no sap sentir:
 llavors, ombra clement, confesso el tort,
 vaig reptar-te creient Adonis mort.

 
168—»No tinc culpa: el senglâ em posà en tropell;
venja't, podê invisible, en el furiós;
qui et bescantà no vaig ser jo, fou ell,
dictant-me el parlament calumniós.
 Dos llengües té el dolô i cap dona es veu
 parlant les dues, si no sap, com deu.»


169—Amb l'esperança de què Adonis viu,
minva en ella el sinistre sospitar,
i per a bé del bell aimant, li diu
a la Mort tot quan pot-l'afalagar:
 li retreu sos trofeus i monuments,
 i sa glòria i triomfs li fa avinents.


170—«Oh, Jove—clama Venus;—quin delir
i quanta insensatesa no he mostrat,
plorant a qui no ha mort, ni pot morir
en tant no siga el genre humà enterrat!
 Car si mor, la beutat morirà amb ell,
 i el caos tornarà, si mor lo Bell!

171—»Ai pobre amor! De tanta engúnia ets ple,
com qui entre lladres vol guardâ un tresor;
coses, de qui no es sent ni se'n veu re,
alarmen, falses, a ton feble cor.»
 Dit això, vibrà un corn alegrement,
 i salta l'afligida així que el sent.


172—Com falcó vers sa presa així ella vola;
no vincla l'herba, tan lleugera va;
i al fi arriba... per veure com rodola
son amant en les urpes del senglâ!...
 Sos ulls, ferits de mort quan se n'adonen,
 com estels al matí, sembla que es fonen.


173—Com a cargol que el toc més lleu retreu
els tendres corns, i en sa nacrada cova
clos i encongit i temerós, se'l veu,
per llarg espai, en què d'eixir no prova;
 així els ulls d'ella a l'obirar an ell,
 s'han reclòs al bell dins de son cervell,


174—I allí resignen llur fulgent delit
sotmetent-se a l'albir del seny obsès,
que els condemna a esposar la lletja nit,
i a no ferir el cor, mirant, mai més.
 I el cor, perplexe rei que no es sent fort,
 llença, mogut dels ulls, un ai! de mort,

175—Que tot el reste del bell cos commou,
com vent de sota terra, que frisós,
d'eixir, els fonaments del món remou,
i glaça esprits amb son trasbals afrós.
 Torba's tant, que al sentir la sotregada,
 sos ulls boten en fora altra vegada.

176—I ja oberts, se li'n van, com sens voler,
a l'ampla escletxa que esbotzà el senglar,
en el tendre costat...: lliri enciser
que el doll de la ferida va emporprar!
 Flors de prop, herbes, plantes..., tot semblava
 que, en tocar la sang d'ell, també sagnava.


177—A vista, Venus, d'eix condol pietós,
la pobre torç el coll i amb desconhort
que parla en son desvari silenciós,
es diu que no és possible, que ell no és mort.
 La veu li manca, sos genolls són erts,
 i els ulls, amb aire foll, resten oberts.

178—Esguarda amb tal fixesa la ferida,
que li apar, delirosa, que en veu tres;
i es queixa de sa vista maleïda,
que on no hi deu haver mal, en fa molt més...
 I veu dos rostres, i tot ell doblat..:
 misèria d'ulls d'un pobre seny torbat!

179—«No arribo a dir—mormola—mon penar
per un mort, i en veig dos, no sé pas com!
ni em resten ja sospirs, ni puc plorar:
em sento foc als ulls, i al cor un plom!...
 Foc als ulls, plom al cor... Oh, si fongués
 l'un a l'altre i mon cor s'aniquilés!


180—»Pobre món, quin tresor el que has perdut!
Quin rostre digne d'ésser vist et resta?
Quina veu tindrà encant? Tot serà mut:
ni passat ni pervindre et faran festa.
 Les flors han flaire i belles tintes, sí;
 mes la seva beutat amb ell morí.


181—»No dugueu vel ni toca cap vivent,
car vent ni sol us voldran fer un petó;
el sol no us en fa cas i us xiula el vent:
no podent perdre encants, no tingueu pô!
 Quan ell vivia, sí: sol i huracà
 es feien lladres per podê'l besâ.


182—»I ell, fugint-ne, calava's el berret;
però el sol, arran d'ala el sorprenia;
i el vent, quan abundant li havia tret,
jugava amb sos cabells. Ell se'n planyia,
 i a l'instant, compadint son desconsol,
 eixugaven sos plors el vent i el sol.

183—»Per veure-li la faç, bé caminava,
ocultant-se, el lleó, per no assustà'l;
el tigre oint sos càntics s'amansava,
i es delia graciós per escoltà'l;
 i el llop deixava el mos oint-lo an ell,
 i aquell jorn no el temia cap anyell.


184—»Quan guaitava sa imatge vora el riu,
munió d'aletes d'or brollava al plec;
i el veien els ocells amb goig tan viu,
que uns refilaven, i altres en el bec
 li duien móres: i com bons germans,
 ell dava'ls bona vista i ells bons grans.


185—»Mes eix immón senglar, morro-crinós,
que d'ulls per terra sols a mort convida,
mai es fixà en son continent graciós:
prou bé ho diu el profon de la ferida.
 Si la faç li hagués vist..., segur que no:
 potsè el va occir volent-li fè un petó.


186—»Segur, segur, que Adonis morí així:
al ventar-li al senglar vibrant llançada,
el porc, més que girant-s'hi de botxí,
volgué fer-li, amoixint-lo, una besada
 en el tendre costat: i al morrejâ'l,
 sense pensar-ho li enfonsà l'ullal.

187—»Si ullals tinguera jo, dec confessar
que del bes primê estant fóra ell sens vida...
Però és mort! Ja mai més veuré enflorar
mon jovent amb el seu!... So maleïda!»
 Diu això, i cau a plom sobre el roig fang
 tacant-se el rostre amb els grumolls de sang.


188—Contempla els llavis d'ell i els veu de cera;
palpa ses mans i el glaç ja les ha pres;
mormola son dolô amb veu llastimera,
propet d'ell, com si encara l'escoltés,
 i alçant les tanques d'aquells ulls divins,
 dos llànties mortes sols hi troba dins:


189—Dos miralls on mil cops es contemplà,
i que entelats no la reflecten ara,
perdut aquell poder tan sobirà
de copiar de lo bell la imatge clara.
 «Pasme dels temps—diu ella:—mon despit,
 és que el dia, mort tu, no es torni nit.


190—»Eixa és, doncs, per ta mort ma profecia:
Junts des d'ara aniran dolor i amor:
del seguici, en serà la gelosia,
i el dolç principi acabarà en aspror.
 Massa alt i massa baix, mai en son lloc,
 el dolor serà gran i el plaer poc.

191—»Serà fals, inconstant i enganyador,
brotant i mustigant-se en un moment;
son fons serà verí, i l'exterior,
dolç parany que es cobreix amb ço que ment.
 Farà dèbil al fort, i al savi mut;
 i al neci ensenyarà a parlar agut.


192—»A un temps serà raquític i bogal;
els vells, per ell, conrearan la dança;
al mogut farà quiet; pendra el cabal
del ric, i al pobre li darà abundança.
 Serà boig i encongit com un anyell;
 d'un vell en farà un noi, d'un noi un vell.


193—»Damunt lo cert hi escamparà sospita
i on més deurà no hi veurà pas temô;
serà mans quan més sembli que s'irrita,
i quan sembli més just serà traidô.
 Serà moix, de pervers; i darà pit
 a l'ésser més covard, i pô a l'ardit.


194—»D'entre pares i fills romprà la pau;
serà causa de guerres per tot lloc;
i de tota malesa tan esclau
com la brossa resseca ho és del foc.
 Puix la Mort m'ha furtat un tendre amor,
 tampoc el fruirà cap aimador!»

195—Llavores, l'ert infant que jeia allí,
a sos ulls es fongué com lleu boirina,
dels grumolls esparsos en sorgí
una flor en part blanca i carmesina,
 que copiava el front pàl·lid del donzell,
 matisat amb les gotes de sang d'ell.


196—Venus flairà amatent la flor vermella;
i al trobar en sa olor l'amat alè,
promet que viurà sempre en el pit d'ella
puix sentir-s'hi no pot l'amat sencer.
 Talla la tija, i al brollar-ne saba,
 li va fer creure que la flor plorava.


197—«Ai floretat—li diu;—el pare teu,
més grat que ton perfum, bell com ningú,
també plorava al contratemps més lleu,
i sols pensava en viure, com fas tu;
 igual, doncs, et serà que entre eixa sang,
 morir-te dolçament en mon pit blanc.


198—»Aquí en mon sí, tingué ton pare llit;
teu és, puix tu l'heretes, gaia flor;
vina al suau bressol on dia i nit
podrà gronxar-te palpitant mon cor,
 i no perdre del jorn l'instant més breu,
 sens que besi la flor de l'amor meu!»

199—Lassa del món, deixa aquell lloc depressa
i aparella els coloms, que en ràpid vol,
s'enduen pels espais a la deesa
en son carro lleuger com raig de sol,
 fins a Pafos on regna; i allí, jura
 recloure per a sempre sa hermosura.





aquesta segona edició del llibre d'en m. morera i galicia,

primer de la col·lecció de lirics mundials fou acabat
d'estampar en la impremta de n'antoni lópez,
del carrer de l'olm, número 8,
barcelona, el dia vintiú de
novembre de l'any
mcmxviii




  1. Lectures and notes on Shakspere and other English Poets by Samuel Taylor Coleridge. Now first collected by T. Ashe, B.A—London, 1908.