Tot entenent amador mi entengua

Tot entenent amador mi entengua pot tenir els següents significats:

• Tot entenent amador, mi entenga, a Obras del poeta valenciá Ausias March publicadas tenint al devant las edicions de 1539, 1545, 1555 y 1560 per Francesch Fayos y Antony, sócio corresponsal de Lo Rat-Penat, Societat d'amadors de les glories de Valencia y son antich realme, acompanyadas d'un prólech. Joan Roca y Bros, Barcelona, 1884.
• Tot entenent / amador mi entenga, a Les obres del valeros y extrenu caualler uigil y elegantissim poeta Ausiàs March. Manuscrit de la Real Biblioteca El Escorial, Sig. L.III.26. 1546-1547.

Altres versions

Tot entenent amador mi entenga,
puys mon parlar de amor no s'aparta,
e l'amador qu·en apetit se farta,
lo meu parlar no·m pens que bé comprenga.
Tres amors són per on amadós amen:
l'u és honest, e l'altre delitable;
del terç me call, qu·és lo profit amable,
per que·ls amants lurs amants no reamen.
Los dos hunits en nós se poden pendre,
si lurs dos fochs han loch en nós d'encendre.

Aquests volers a desigs han acórrer,
seguint cascú sa pròpria natura.
Lo cors, qui és corrupta creatura,
als apetits corruptes ha d'acórrer.
L'arma, qui és per tostemps duradora,
béns e virtuts ab lauger peu encalça;
l'amor del cors en son delit la·nbalça,
mas, no trobant son propi, s'entrenyora;
ladonchs ells junts mesclat voler conponen,
que dura tant com d'aquell se conssonen.

Tal voler naix en part per ignorança,
e compost és de nostres dos natures,
e fa que l'om ab tots enginys e cures
vol e no ha la fi de sa sperança;
perqu·ell no és bastant l'arma·a complaure,
e menys lo cors, car més dels obs li dóna:
puja'l en alt, e natura l'affona;
fa que acort jamés pot en l'om caure.
Tot quant és d'om vol fi de sa natura,
y aquest voler res del món no l'atura.

Lo seu ver nom delitable·s nomena,
e, desreglat, pren quant l'és agradable;
aquest fa hom falssament ser amable,
volent açò qu·en ser content no·l mena,
car no vol res que tot l'ome contente.
Per ço en ell l'amador no reposa,
e tant en hom aquest voler fa nosa
com als volers cossa·gual se presente:
si hu vol molt ço que poch l'altr·aïre,
no y ha molt fer que del tot a si·l tire.

D'aquest voler los trobadors escriuen,
e, per aquest, dolor mortal los toca;
la racional part de l'arma no·ls broca;
del sensual aquests apetits viuen.
Ésser bé pot que l'om simplament ame:
d'arma sens cors e ab lo cors sens arma;
amant virtut, hom de tal amor s'arma,
y el cors és cert que d'un brut voler brame.
Aquests mesclats hun drap de mescla tixen
que no·s veu bé les colors que d'éls hixen.

Cascú d'aquests sa natura oblida,
e tant com pot fa que l'altr·obeesca,
no pas en tant que del tot s'avorresca;
son estament és entre mort e vida.
E quant cascú són apetit treballa,
se mostran clar maravellossos actes,
fahent acort ab amigables pactes;
y en semblant cas deuri·aver baralla,
car l'arma vol ço que rahó no dicta
y en aquell fet lo cors de mort s'aflicta.

Tot amador delit no pot atényer
fins que lo cors e l'arma se acorden,
car si·ls volers entre aquests se morden,
aquest amor no·ns pot a molt empényer.
En contra·l cors en sos actes se mostra,
tolent-li quant natura li atorga,
y a l'arma fa beure amargant porga;
de dret en dret no plau natura nostra:
l'arma per si contentament no·n tasta;
sí fa lo cors, mas poch, e tost se gasta.

L'arma per si en tal voler no·s mescla,
car no·s en res ne pot ser son objecte,
ne·l cor és pus que d'un brut son efecte.
D'abdós hunits se compon esta mescla;
car l'ome vol, la voluntat guanyada,
seny e saber de la dona que ama;
ama l'amat, e toll l'onor e fama,
y en fets dels cors l'arma és delitada;
lo cors jamés, si canssa, bé no·s farta,
e tant com pot tot lo finit aparta.

Les voluntats se mostren per les obres,
d'on se veu clar com la nostr·arma·s baxa
e·l nostre cors en alt munta sa raxa,
perque·n delit ell e l'arma són pobres.
L'arma pel cors a son delit s'enclina,
lexant lo seu, e sa natura·s lunya;
lo cors en alt a delitar met punya,
no coneix bé sa natura mesquina.
La carn volar vol e l'arma s'aterra,
perque algú, si toca, no s'aferra.

Les voluntats que de virtuts no toquen,
han moviment en semblant de marea,
y en lo començ metrien gran ferea
al qui sabés com pugen e·s derroquen.
De tres cordells Amor deu fer sa corda,
car hu romp tost e l'altre molt no dura:
trench o fluix d'u en l'altre mort procura;
si·l terç no y és, la corda se descorda.
Aquest és ferm y ells altres fa que tinguen,
ésser no·ls fa, mas té qu·en baix no vinguen.

No·s pot bé dir com arma y cors pratiquen
aquest voler, ne·s plaen o desplaen;
hu sent content, los poders d'altre caen,
e, agreujat, les forces muntipliquen;
car moltes veus dels cors l'appetit cessa,
sí c·ab lo seu és obs que l'arma·s force;
e l'altre veu és ops que·l cors s'esforce
per amanssar l'arma qui·s veu opressa.
Tots de per ssi han ops que fam los toque,
o que·l desig de l'hu a l'altre broque.

Si l'apetit rahonable s'agreuja
del cobejós seguir, no·s maravella;
car tant com pot, per delit, aparella
que l'arma·l cors en mal hostal alleuja.
A l'infinit no per si lo cors guarda;
l'arma per si de tot excés s'enuja;
junts, acordants, en delit cascú puja,
tant com saber l'errada l'arma tarda.
Açò sdevé com del cors volers fluxen;
ladonchs los tels de sos ulls desengruxen.

L'arma y el cors cascú·n l'altre·s delita;
delits, dolors, entr·ells, los se partexen;
les passions d'u en altre·s parexen:
speriment als pechs trau de soispita.
Mas algú d'ells no és tan suportable
que totalment per l'altre s'avorresca:
fastig o oblit fan qu·Amor d'ells partesqua,
o·l menys no és per egual temps durable.
En los molt més per part del cors spira,
e moltes veus per oblit o per ira.

Per nostres hulls l'om d'est·amor s'enflama,
toch desijant, d'on voler creix o fina;
temprat esper la voluntat afina,
e, perdut ell, Amor de Mort se clama;
son fill e nét són Desig y Esperança,
mas prop los ve Paor, qui·lls fa gran brega;
tals passions amador no les nega;
aquest·amor cau en esta balança.
Cascú d'aquests a l'altre vençre tenta,
e si u compleix, Amor e si destenta.

Per nostres senys amor d'arma comença,
mas vol per si virtuts e saviesa;
aquest·amor per sol entendr·és presa,
amant lo bé del qual ha conexença;
és feta gran seguons les parts s'acorden,
multiplican los béns d'on ella's forma.
Del bé honest aquest·amor pren forma,
e los volers que·n surten no discorden;
lo qui l'ateny en ser content s'acosta,
por no acull ne sperança de costa.

¿Quals són aquells qu·amor honest los force
amar per si virtuts en una dona?
Bé son yo cert que tots la volen bona
perque·l delit de l'hom durar s'esforce.
No·n ssé algú que separat lo senta;
menys de saber, senten dins ells sa obra,
d'on l'altr·amor nom de ferma li'n sobra:
de fastig reb o de oblit enpenta.
Aquest·amor és philosofal pedra
que, lla on cau, ço que res no val medra.

Aquell·amor hon Venus ha sa regna,
e nostre cors ensemps ab l'arma guarda;
a molts plaers e dolors no és tarda,
en cor honest moltes vegades regna;
torba lo seny, suptilitats enfosqua,
e sa dolor, durment hom, ella vetlla;
solaços vol e prestament la cetla;
qui n'és plagat la rahó té molt fosqua,
perque no pot honest·amor percebre.
De ardiment no pot sentir la lebre!

Los appetits sensuals l'arma liguen;
donchs, tots aquells qui del tot Venus tira,
molt foscament llur enteniment mira
per los cechs fochs qui l'espirit abriguen.
Los escolans de qui Venus és mestre,
lo contemplar jaquexen, prenints l'acte.
Voler no cast, executor sens pacte,
domda cors braus, domèstich fa·l campestre:
fahén sentir passió molt extrema,
jau en dur llit en hom de vida sema.

L'amor que·ns ve tota de part de l'arma,
en les virtuts y en l'entendre s'endreça;
aquest voler, simple, Déu lo adreça
e pot ser tant que tot altre·s desarma.
Però en mi, trobant loch, tots caygueren,
mogut cascú per la sua semblança;
dos colps sentí, donà'ls cascú sa lança,
actes cascú dins en mi cometeren:
hu donà lum per ssi, l'altre tenebra,
e tots justats salut, delit e febra.

Déu l'espirit de gran favor abasta:
en mers delits passions no·l congoxen;
al cors mesquí, sens fastig no l'afloxen:
no pot sentir bé, si lo mal no tasta;
tant com lo cors sa passió gran lexa,
de l'espirit és la presó pus ampla,
e ses virtuts e potences exampla,
sí que no veu tras paret mas per rexa;
sa pur·amor en interés no·s causa,
e la del cors és curt plaer sa causa.

Yo no·m defens que Amor mi no tente
d'aquell voler que arma y cors abracen:
aquest voler mes natures l'atracen;
per dues parts me vendrà qui·m contente.
Axí com l'om pot més glòri·atényer
quan nostra carn ab l'arma serà junta,
Amor a mi en delitós grau munta
quant dos ligams arma y cors han a strényer,
car moltes veus hu per l'altre·s presona
e no·s tant fort l'amor de la persona.

Quant al meu cors Amor lo desempara
perque·l poder d'aquell ve a son terme;
en pur·amor l'esperit meu conferme
e·n aquell punt resta ma rahó clara.
Tan gran delit sent en aquella hora,
que los delits del cors en fastig tornen,
e quan del cors forces a mi retornen,
en lo començ lo meu espirit plora;
e si del tot moc cors en força torna,
en son delit mon esperit sojorna.

Aquell·amor per qui m carn s'enclina,
compliment sent dels béns que Venus lliura;
l'altra, major, e d'esta no delliura,
lo que merex no ha y amar no fina.
L'onest·amor, però, és qui·m fa viure;
l'enteniment d'altres béns no s'alegra.
¿On serà, donchs, un·amor tan entegra
qu·en ell·aver de mals sia delliure,
amant a mi per consemblant manera?
Lo meu delit cau en aquesta spera.

Mon espirit contemplant se contenta
e dintre si huna persona forja;
d'ella no pens braços, mans, peus ne gorja,
car tot semblant altre semblant presenta.
Solament vull d'ella tan clara penssa
que res de mi no·l fos cosa secreta,
abta y sabent, e d'amor fos estreta,
lo contraffer prengués en gran offensa;
de son voler volgués ésser celosa,
e que per mi ves mort fos animosa.

Mas, ¿per qué Déu l'arma de carn abriga,
los fats volents contr·Amor no sser solta,
e per null temps rahó no la n'ha tolta,
ans tot contrast ha per cosa·nemiga?
Tant és ma carn al delit enclinada,
dona no veig que m'alt, que no sospire,
hi en possehir sens fi aquella mire
-de tal desig m·arma·s passionada-;
e ma rahó de grat yo la perdria
si·m fa esment qu·amor perdre poria.

Sí com aquell de la penssa tan vana
qu·en aquest món lo bé sobiran cerqua,
y ab gran enginy en grans delits fa cerqua
e veu molts mals en glòria mundana,
ne pren a mi, que Amor dehifique,
sí que d'aquell contentament vull traure,
sí que no pot lo que·l deman bestraure;
no troba loch on sa·nfluença fique.
Loch és no ferm on mo desig reposa;
desemparar ma sperança no·m guosa.

No conech hom qui sens amar persona,
coneg·Amor e per déu lo confesse;
yo son aquell que per negun temps cesse
d'imaginar en ell, e res no·m dóna.
Desig me fa en la sperança jaure,
dormint tant fort que rahó no·m desperta;
assats a mi és caussa descuberta
que pur·amor no pot en dona caure.
Mon delit és vida contemplativa,
e romanch trist devallant en l'activa.

Ladonchs lo foch d'Amor bé no s'amaga,
e los meus hulls publich lo manifesten,
e les dolors mes sanchs al cor arresten,
acorrent lla on és donada plaga.
Los meus desigs de punt en punt cambie,
e la dolor no·m trob en hun loch certa;
ma cara és de sa color incerta;
cerch lochs secrets e los públichs desvie;
lanç-m·en lo llit, dolor me'n gita fora;
cuyt esclatar mentre mon hull no plora.

Mos membres flachs soptós moviment muden,
lo cap al coll és càrrega fexuga,
la gran calor dintre mes venes juga,
perills vinents a mon sentir secuden,
pert lo recort de les cosses passades
e lo meu cors me vist sola vergonya;
la cura gran d'Amor tots fets me lonya
e no s'estén sinó·n cosses penssades;
l'executar lo meu desig l'esforça,
e no ssé qué venç aquesta gran força.

Axí com l'or sobre paper se posa,
segons serà la bona o mala ssisa,
tal semblant cas mon sentiment divisa
d'aquest·amor segons en qui reposa.
Sí com lo foch tots humits li contrasten
e los sechs lochs sa força obeexen,
axí d'Amor ses influences vexen
a tots aquells on sos poders abasten.
Tant fa com pot fer la persona·mable,
havent tant loch en nós com lo diable.

En lo delit que arma y cors desigen
ffeneix delit, si compliment hi basta,
mas los delits que l'arma sola tasta
són duradors, car jamés la fastigen;
e sí com l'om que la mort lo encorre,
l'arma d'ell viu, qu·és d'infinit exida,
e l'altra part en lo món és delida,
car lo finit en tal cas no l'acorre,
axí lo cors fa mortal amor ésser,
e l'arm·ab ell no mostra son dret ésser.

Sí com l'arnés d'acer a colp s'engruna
e lo de ferr hun petit colp lo passa
-quant són hunits no·ls destruu res lur massa;
d'aquests mesclats surt molt gran virtut una-,
axí Amor suptil y enfinit tempra
la finitat de la del cors y aviva:
en cert cas mor nostr·amor sensitiva
e l'espirit junt ab ell se destempra.
Amen ensemps e l'espirit sols ame,
perque tot l'om no·s trob qu·en res desame.

Los hòmens lechs qui per Amor s'encenen
en fets divins, ab infusa sciença,
divinal és lur gran intel.ligença
e sos costums a creure tots amenen.
Donchs si d'Amor algun parlar m'escapa
que la rahó no·l lohe ne l'aprove,
no ssia·lgú que los dits meus reprove;
dels grans secrets c·Amor cobre·b sa capa,
de tots aquells puch fer Apochalipsi;
yo deffallint, Amor farà eclipsi.

Tornada

Lo món finit, lo sol e luna y signes
no correran per lo cel, ne planetes;
per ops d'aquell los ha Déu fets e fetes,
y, él defallint, cessen llurs fets insignes.
Tot enaxí si d'aquest món trespasse,
aquell poder qu·en amar nos enclina
caurà del cel, car pus hom no s'afina
en ben amar, ans quascú veig que·s lasse.
Si Amor veu qu·errant sens profit vaja
envergonyit yo creu de son loch caja.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data