Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 89

CAPITOL LXXXIX.

Lamentacio que feu la filla del rey de Cicilia apres del conuit.

N

O es fort pena la mia, que aqueſt Tirant es fet enemich de mon voler, que ſola una hora yo no puch ab Phelip parlar? que ſi li fos fill o germa, o natural ſenyor, nol tendria tan a prop, que temps no tinch en dirli raho neguna que ell nos poſe en les noſtres rahons. O Tirant, veſten ab la tua nau, e ſies benauenturat en los altres regnes: ſol me lexa a Phelip per repos de la mia anima e conſolacio de ma vida, car ſino ten vas toſtemps viure en pena, car ab la tua gran diſcrecio repares les indiſcrecions dels altres. Digues Tirant, e perque tant me enuges? car ſi james has amat en algun temps, deuries penſar quant es gran repos praticar de rahons a ſoles ab aquella perſona que hom ama: e yo fins açi james he ſabut ni he ſentit les paſſions de amor, be m' era plaſent lo feſtejar y eſſer amada, mas com penſaua que eren vaſſalls e de la caſa de mon pare, tant me ſtimaua eſſer loada com eſſer amada. Mas ara, miſerable de mi, que com vull dormir no puch, la nit es mes largua que no volria, res que menje no ſent dolç ans me par amarch com a fel, les mies mans inutils me deſdenyen que nom volen ajudar a liguar, la mia anima no te prou temps pera penſar, ſola deſige ſempre ſtar que negu res nom digues, ſi aço es viure no ſe ques ſera morir. E ab tals e ſemblants paraules la enamorada Infanta ſe lamentaua, derrocant deſtillades lagremes de aquells ulls qui moltes flames de foch hauien enceſes en lo cor de Phelip. E ſtant ab aqueſt triſt continent la Infanta, per la ſua cambra entra lo Rey e ſon germa lo duch de Meçina, lo qual reſtaua per viſrey e loƈtinent general de tot lo regne. Com foren dins la cambra, lo Rey la veu ſtar ab la cara e geſt molt adolorit, e dixli: Que es aço la mia filla, com eſtau axi vos adolorida? E com, ſenyor, no tinch gran raho, dix la Infanta, que la ſenyoria voſtra ſtigua per partir? que fare yo deſconſolada, ab qui m' aconſolare? en que pendra repos la mia anima? Giras lo Rey deuers ſon germa, e dixli: Duch, queus par de la humanitat com ſe ſent? la propia ſanch nos pot tornar aygua. Lo Rey ab paraules de molta amor aconorta a ſa filla tant com pogue: e trameteren per la Reyna que vengues, e tots quatre tingueren llur conſell, e lo Rey feu principi a un tal parlar.