Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 60

CAPITOL LX.

Com los jutges del camp donaren ſentencia que Tirant hagues la gloria de la batalla.

C

Om per la mageſtat del ſereniſſim ſenyor Rey ſia ſtada dada licencia e facultat a noſaltres jutges del camp, de jutgar e dar ſentencia en totes les batalles quis faran dins lo temps per la mageſtat ſua conſignat, axi en liça com dins palech, en pla o en montanya, a peu o a cauall, ab tela o ſens tela, armats o deſarmats, en loch publich o apartat, per lo dit poder noſaltres ſentenciam e declaram: Que lo ſenyor de les Viles ermes es mort com a bon caualler, e martir darmes: e per quant no pot ni deu eſſer admes a ecleſiaſtica ſepultura ſens ſpreſſa licencia de noſaltres, perque declaram, puix nes merexedor, que ſia ſoterrat e admes als ſufragis de ſanƈta mare Sgleſia: e ſia dada la gloria a Tirant lo Blanch de la dita batalla: e apres quels reſponſos ſeran dits, que ſia poſat en aquella ſepultura de aquells cauallers qui en les armes moren ſens eſſer deſdits: aqueſta es noſtra ſentencia ſagellada ab ſagell de noſtres armes. Com la ſentencia fon publicada, tot lo Clero cantaren una molt bella letania ſobre la ſepultura de caualler, e dura que era prop de mija nit la honor que li feren, perque no ſera deſdit y era mort fent armes. Apres tornaren a Tirant al ſeu aleujament, ab grandiſſima honor que lo Rey e la Reyna li feren, e tots los ſtats, e ſemblant honor de aqueſta fehien a tots los altres vencedors caualler. Axi hajau goig e conſolacio del que amau, dix lo hermita, com he plaer de quem digau que de tantes nobles feſtes que ſon ſtades fetes es ſtat Tirant vencedor del camp: yon prench molta conſolacio, per la primera noticia que dell hagui, com es ſtat lo millor dels vencedors, mas eſtich molt admirat que per tres camps, per tres cauallers que ha vençuts li hajen dada la honor: lo defalt eſta en los altres cauallers, e no en ell. No ſenyor, dix Diafebus, que encara ha fets de mes ſingulars aƈtes que no he recitats a la ſenyoria voſtra. De axo haure yo molta conſolacio, dix lo hermita, ſi plaſent vos ſera en dir los me, com hi prench molt gran delit. Senyor, la ſanƈtedat voſtra deu ſaber, que dos meſos apres que Tirant ſe fon leuat del lit, e podia be portar armes, li ſegui un cars que recitare a la ſenyoria voſtra: empero, ſenyor, yo lexe de recitar les armes que han fetes molts altres bons cauallers qui han vençuts camps e morts cauallers, per no eſſer prolix, ſino ſcaſſament los aƈtes de Tirant, perque la ſenyoria voſtra conegua ſi ab raho e ab juſticia es ſtada dada la honor a Tirant, e jutgat per lo millor caualler de tots. E en aqueſtes feſtes era vengut lo princep de Gales, ab molt gran ſtat de cauallers e gentils homens, e per quant es gran caçador, portaua de molts grans alans molt braus de preſa, e ſtaua apoſentat prop la muralla de la ciutat: e fon fort que un dia lo Rey ſol ab tres o .iv. cauallers era vengut al ſeu aleujament per feſtejarlo, per cauſa com en puericia hauien tenguda gran amiſtat, e parents que eren molt acosſtats: e per quant lo Princep volia fer armes, e veu lo Rey en ſa poſada, ſupplical que fes venir los jutges del camp per dar li conſell. Lo Rey preſtament los feu venir, e tenint ſon conſell ſecret era quaſi mig jorn paſſat, que en aquella hora les gents repoſen. Tirant venia de la ciutat perques fehia brodar una roba de orfebreria, e com fon dauant lo aleujament del Princep, un ala hauia rompuda la cadena e era exit de la poſada, e hauiay molta gent quil volien pendre per liguar lo, e ell era tant brau que negu tenia goſar de acoſtarſi. Com Tirant fon en mig de la plaça que paſſaua, ell veu venir lo ala corrent deuers ell per damnificar lo, e deſcaualca preſtament e tira la ſpaſa, e com lo ala veu la ſpaſa torna atras, e Tirant dix: Per un animal no vull perdre la vida, ni la honor de la vida temporal: e torna a cauall. Lo Rey e los jutges ſtauen en loch queu podien be veure, e dix lo princep de Gales: Per ma fe, ſenyor, yo conech aquell ala de tan mala condicio, que puix ell es ſolt, que lo caualler que paſſa, ſi es gens valent, entre ells veureu una gentil batailla. Par me, dix lo Rey, que aquell es Tirant lo Blanch, e ja lo ha fet fugir una veguada, no pens hi goſe tornar mes a ell. Com Tirant hague paſſat vint paſſes mes auant, lo ala fon tornat ab gran furia deuers ell, que Tirant hague a tornar a deſcaualcar altra volta, e dix: Yo no ſe ſi eſt diable o coſa encantada: e torna a tirar la ſpaſa altra volta, e cuyta deuers ell, e lo ala li anaua entorn, mas per temor de la ſpaſa no tenia atreuiment de acoſtarſi. Ara, dix Tirant, puix conech tu has temor de les mies armes, no vull que diguen de mi que ab armes ſobergues me ſo combatut ab tu: e lança la ſpaſa detras. Lo ala dona .ij. o .iij. ſalts e cuyta tant com pogue, e ab les dents pres la ſpaſa e aparta la un tros luny, e torna corrent enuerç Tirant. Ara ſom a la cominal, dix Tirant, ab aquelles armes quem vols damnificar, ab aquelles te damnificare. Abraçaren ſe ab gran furor lo hu al altre, e morſos mortals ſe dauen: mas lo ala era molt gran e ſoberch e feu caure tres voltes a Tirant en terra, e tres voltes lo ſotſobra: entre ells dura aqueſt combat mija hora, e lo princep de Gales mana a tots los ſeus no ſi acoſstas negu per departir los fins a tant que lo hu fos vençut. Lo pobre Tirant tenia moltes nafres en les cames y en lo braços. A la fi Tirant ab les mans lo pres per lo coll, e ſtrenguel tan fort com pogue, e ab les dents mordel en la galta tan ferament, que mort lo feu caure en terra. Lo Rey ixque preſtament ab los jutges, e prengueren a Tirant e portaren lo en la caſa del Princep, e alli feren venir los metges, e curaren a Tirant. Per la mia fe, dix lo princep de Gales, yo no volguera, caualler, per la millor vila de Anglaterra vos hagueſſeu mort lo meu ala. Senyor, dix Tirant, axi Deu me dexe guarir de aqueſtes nafres que tinch, per la mitat del voſtre heretatge no volria ſtar en lo punt que ſtich. Com la Reyna e les donzelles ſaberen lo cars de Tirant, preſtament lo vengueren a veure, e com la Reyna lo veu tan mal aparellat, dix li: Tirant, ab mal e ab treball ſe guanya honor: exiu dun mal e donau en altre. Sereniſſima ſenyora, complida de totes les humanes e angeliques perfeƈtions, la mageſtat voſtra ſia jutge de mon peccat, dix Tirant, yo no anaua per mal a fer, e es me aparegut un diable en forma de goç, ab conſentiment de ſon ſenyor, e deſigi mon deſig complir. No us deueu de res entreſtir, dix la Reyna, per molts mals que ſeguir vos puguen, car aqui moſtrareu mes la virtut. James fon nengu, ſereniſſima Senyora, quem ves triſt, dix Tirant, per gran perdua que fes, ni menys alegrar mes per molt de be que aconſeguis: ſi be es veritat que la penſa del home ſta vacillant, e lo cors algunes veguades ſe moſtra alegre, altres fa demoſtracio de triſtor, mas qui ha acoſtumat de ſoſtenir treballs, e congoxes, e nafres, e forts deſauentures, nos pot eſmayar de res que li pugua eſdeuenir: mes nou a la mia perſona una ſinraho que veja fer que tots los perills en que yom pogues veure. En aço ixque lo Rey ab los jutges e digueren a Tirant, per ço com ells hauien viſt lo combat dell e del ala, e per quant hauia lançada la ſpaſa, e los dos eren eguals darmes, los jutges li dauen honor e premi de la batalla com ſi hagues vençut un caualler en camp: e manaren als reys darmes, herauts e porſauants, fos publicat per tots los ſtats e per la ciutat de la honor que a Tirant fon donada en aquell dia: e com lo portaren al ſeu aleujament, li feren aquella honor que en les altres batalles li hauien acoſtumades de fer. Apres, ſenyor, de tot aço, ſegons ſabeu per relacio de molts cauallers e gentils homens, com lo rey de Friſa e lo rey de Apollonia, germans de pare e de mare, ſe amauen de amor ſtrema e deſijauen ſe molt veure, deliberaren de anar en Roma lany paſſat, perque era la ſanƈta perdonança del jubileu, e trameteren ſe a dir lo hu al altre ques trobeſſen en certa jornada en la ciutat de Auinyo, e de alli enſemps partiren per anar en Roma: e per ſemblant hi anaren molts altres grans ſenyors per guanyar la ſanƈta perdonança. E trobant ſe los dos Reys germans en Roma, dins la ſgleſia del glorios ſenyor ſanƈt Pere, lo dia que moſtrauen la ſagrada Veronica e les altres ſanƈtes reliquies: e aqueſts dos germans eren venguts deſfreçats e ab molt poca gent perque no foſſen coneguts: acabades de moſtrar les reliquies, un vaylet del duch de Burgunya conegue lo rey de Pollonia, acoſtas a ell e feu li gran reuerencia ſegons a Rey ſe pertany. E lo Rey li demana ſon ſenyor lo Duch ſi era alli. Si ſenyor, dix lo vaylet, en aquella capella ſta fent oracio. Dix lo Rey: gran plaer tinch que ſia açi, e major lo haure com lo veja. Los dos Reys anaren a la capella hon era lo Duch: e lo vaylet cuyta a dir a ſon ſenyor com los dos germans Reys eren alli quel venien a veure. Lo Duch ne hague gran plaer, ixque preſtament de la capella, e com ſe veren fon molt gran la conſolacio entre ells, per ço com Burgunya confronta quaſi ab Apollonia, e molt ſouint ſe veyen e tenien molt gran amiſtat: entre ells paſſaren moltes rahons de llur venguda. Ara, dix lo Rey, puix la ſort es ſtada tan bona que axins ſiam viſt, yo us prech que us dineu huy ab mi, e tant com en aqueſta terra aturarem. Lo Duch li regracia molt la ſua bona voluntat, e dix li: Senyor, per huy la ſenyoria voſtra me haura ſcuſat, car açi es Phelip duch de Bauera. Dix lo Rey, es aqueſt lo qui feu teſtimoni contra ſa mare, e la feu morir en preſo? Si ſenyor, hi es fill del emperador de Alamanya: car no pot eſſer Emperador ſino es de aqueſts dos linatges de Bauera o de Eſtalrich, e la eleƈtio del Imperi es venguda al pare de aqueſt: yo tinch los huy conuidats a ell e al duch de Eſtalrich. Nos pot fer, dix lo Rey, o voſaltres haueu tots a menjar ab mi, o mon germa e yo nos hirem a dinar ab vos. Gran ſera la gracia que la ſenyoria de voſaltres me fara ſi venir hi volreu. Tots caualcaren e anant per la ciutat, encontraren ſe ab lo duch de Bauera e ab lo duch de Eſtalrich, e aqui lo duch de Burgunya poſals en conexença dels Reys, de quen foren molt contents de hauer llur amiſtat. Dinaren ſe tots ab molta conſolacio, e foren ſeruits abundantment de totes le coſes pertanyents a tals ſenyors: e tant com en Roma aturaren menjaren enſemps, e apres fins quels poſaren en la foſſa. Eſtant un dia ſobre taula, vengueren a parlar del rey de Anglaterra, e de la Reyna, dient que era de les belliſſimes dones del mon: e parlaren de les grans feſtes, e de les honors que feyen als ſtrangers, e a tots aquells quey anauen: e per ſemblant de les armes que caſcu fehia, qui fer les volia a ultrança, o retretes: mes parlaren entre ells de la molta gent quey anaua, uns per fer armes, altres per veure lo triumfo gran de les feſtes que dins la Roca ſe feyen. Parla lo rey de Friſa, e dix: Yo ſeria molt content de anar hi, puix ſo ſtat en aqueſta ſanƈta perdonança. Aqueſt rey de Friſa era de edat de .xxvij. anys, e lo rey de Pollonia ne hauia .xxxj. Dix lo duch de Eſtalrich: Per ma conſciencia ſino foſſen los grans bandos e guerres que ſon dins la mia terra, yo de bon grat vos hi faria companyia, e volria ſperimentar la perſona ab aquells virtuoſos cauallers, los quals dien que ſon .xxvj., e volguera fer armes retretes e apres fer les a tota ultrança. Parla lo duch de Burgunya: Senyors, vullen fer be d' aqueſtes feſtes e honors, que non pot hom hauer caſcun dia: ſi a la ſenyoria de voſaltres ſera plaſent de anar en Anglaterra, yo lexare tots los affers que tinch aqui ab lo Pare Sanƈt, e de bon grat vos fare companyia: e promet en poder de voſaltres, com a caualler que ſo, de james tornar en la mia terra fins a tant yo haja combatut un caualler a tota ultrança. Senyor Duch, dix lo rey de Apollonia: puix lo meu germa rey de Friſa, te voluntat de anar hi de bon grat vos ofir de anar ab voſaltres, e fer ames axi perilloſes com negu quey ſia. Lo fill del Emperador, duch de Bauera, dix: Senyors, no reſtara certament per mi la empreſa, que de bon grat yo noy vaja. Puix ſom concordes, dix lo rey de Friſa, ſiam tots quatre juramentats de ſeruar amor e lealtat los uns als altres en aqueſt viatge, e noy haja entre noſaltres majoritat ni ſenyoria, ſino que tots ſiam eguals, germans, e frares darmes. Tots loaren e aprouaren lo dit del rey de Friſa, e tots enſemps anaren a la ſgleſia de ſanƈt Johan de Lletra, e damunt laltar feren ſon jurament ſolemne. Apres meteren ſe en orde de tot lo quels era neceſſari, axi de armes com de caualls, e moltes altres coſes que apres ſe anomenaran, e per ſes jornades per terra e per mar, arribaren a la delitoſa illa de Anglaterra, que james ſe donaren a conexer a negu. E ells ben informats de la praƈtica e manera del Rey, una nit arribaren prop la Roca hon lo Rey ſtaua, quaſi a .ij. tirs de balleſta poch mes o menys. En aquella nit feren parar .iv. grans tendes, e per lo mati al ſol exit los poms alt de les tendes relluien molt per lo ſol quils daua, e perque les hauien parades en una poca de altura parien molt millor. Los qui primer les veren hon anaren a dir als jutges del camp, e aquells ho digueren al Rey. Delibera lo Rey ab conſell dels jutges de trametrey un rey darmes, per ſaber quina ventura era aquella, e fon elet Hieruſalem quey anas. Veſtis la cota darmes, e tot ſol ana a les tendes. Com fon a la porta de la tenda, ixque li un caualler ancia, ab la barba molt blanca e largua, ab un gros baſto en la ma, ab roba de vellut negre de ſtat forrada de marts, e en laltra ma portaua uns paternoſtres de calçedonies, e al coll portaua una groſſa cadena dor. Com lo rey darmes veu lo caualler ſol fon admirat, leuas lo barret del cap e feu li honor de caualler. E lo caualler ancia, ab gran afabilitat, li rete les ſaluts, empero no li parla ni li dix res. Hieruſalem li dix: Senyor caualler, quiſvulla que vos ſiau, mon ſenyor lo Rey, ab los jutges del camp, m' han manat venir açi per veſitar e hauer noticia de vos, ſi ſou meſtre e ſenyor de aqueſta companyia, o dels altres qui capitans ſon, e per ço que yo pugua fer verdadera relacio, vos haure a molta gracia quem digau tot voſtre eſſer, e ſi yo us pore ſeruir de mon offici yo ſere preſt de obeir a tots voſtre manaments. Lo caualler hoyt lo perque venia, ſens parlar li mot tornas a leuar lo barret del cap, abaxant un poch lo cap, moſtrant li regraciaua tot lo que dit hauia. E pres lo per la ma, e primerament lo poſa en una tenda, hon hauia .iv. caualls ſicilians molt grans e bells, ab les ſelles acerades e les brides totes daurades. Apres lo porta en altra tenda hon hi hauia .iv. lits de camp molt ſingulars e molt bells. Quina era la ſingularitat dells? dix lo hermita. Senyor yo us ho dire: en caſcun lit hi hauia coçeres e matalaſs, e los papallons eren de brocat vert, la forradura dins era de ceti carmeſi, tots brodats dorfebreria ab molts batens que penjauen, e com gens de vent feya tots ſe manejauen: e tal era lo un lit com laltre, e tots de una color e de una fayço, ſens que noy hauia milloria neguna: als peus de caſcun lit ſtaua una donzella galantment abillada, e de ineſtimable bellea, e aço feya ſenyor lo lit ſingular: e los dos lits ſtauen a lun cap de la tenda e los altres dos ſtauen al altre cap: e com entrauen endret de la porta de la tenda eſtauen .iv. ſcuts penjats molt be pintats. Apres lo porta en una altra tenda, e a la porta ſtauen .iv. grans leons coronats, e com veren a Hieruſalem tots ſe leuaren en peus, e ell hague molt gran temor: e preſtament fon aqui un petit patge, e ab una vergua prima dona a caſcun un colp, e preſtament ſe tornaren a gitar en terra. Com fon dins la tenda veu quatre arneſos molt be febrits e be en punt, ab quatre ſpaſes molt ben guarnides e ben daurades: e al cap de la tenda, un poch mes de la mijania, ſtaua una cortina de vellut vert, e vengue un altre petit patge e tira la cortina, e lo rey darmes veu .iiij. cauallers aſeguts en un banch, e tenien endret dels ulls una gran touallola de fil de ſeda ben clara, y ells podien ben veure a tots los qui eren en la tenda e los altres nols podien be diuiſar: e tenien ſperons calçats e ſpaſes nues, la punta en terra e lo pom prop dels pits. Com lo rey darmes hague ſtat mirant un poch ſpay, lo caualler ancia lo trague defora e poſal en una altra tenda. E totes aqueſtes tendes, que dites vos he, de part de dins eren de carmeſi e totes brodades axi com los papallons dels lits. Com fon dins aquella tenda veu un gran tinell parat ab molta vexella dor e dargent, e moltes taules parades: e no entraua negu en aquella tenda que per força o per grat hauien a menjar e beure, e ſino volien menjar tots lo lexauen, e venia un leo quis poſaua a la porta de la tenda e nol lexaua exir. Molta de honor fon feta al rey darmes, e com hague menjat que ſen volia anar, lo ancia caualler pres del tinell un gran plat de argent daurat, que peſaua .xxxv. marchs, e donaloy ab lo comiat. Com lo rey darmes fon dauant lo Rey, recita li tot lo que hauia viſt, e li dix que james en tota la ſua vida no hauia haguda mes temor. Dix lo Rey: Nos deu negu admirar de res que veja, car caſcu ve ab ſa fantaſia: ſi cauallers ſon de ſtima, ells vendran açi. Lo Rey ana a hoir miſſa, e apres dinar, que era ja hora tarda, veren venir los .iiij. cauallers: e com lo Rey ho ſabe poſas a la porta de la Roca, e la Reyna, aſeguts lo hu prop de laltre, e tots los ſtats ſtigueren de peus, e apartaren ſe a una part e a laltra fehent carrer. Ara, ſenyor, recitare a la ſenyoria voſtra ab quina magnificencia vingueren dauant lo Rey: primer de tots venien .iiij. patges de poca edat, ab gipons tots de argenteria, jaquets ſens manegues trepats fins a la cinta, e les trepes e lo cors ben brodat, les calçes totes brodades de perles molt belles: e caſcu portaua un leo ligat ab una trenyella dor e de ſeda, ab grans collars dor que los leons al coll portauen, e los patges anauen primers en la forma que dit he. Apres venien los .iiij. cauallers a cauall ab ſengles aquanees totes blanques, ab guarniments de vellut morat e brodats de una diuiſa e de una color, e les robes que portauen eren de domas burell, les manegues obertes e feſes de tots coſtats, ab gipons de brocat carmeſi: portauen papafigos de vellut negre, al cap portauen capells de palla cuberts tots dalt de planxes dor a forma de teulada, e ſobre los papafigos portauen groſſes cadenes dor: los ſtiuals eren de ceti negre, ab les llargues polaynes que parien molt be ab los ſperons ben daurats, e los ſtiuals eren forrats de fina grana e la volta dalt que fan prop la cuxa eren brodats de groſſes perles orientals molt fines: portauen les ſpaſes cenyides, e los papafigos tan alts que ſcaſſament los ulls moſtrauen, mas en los llurs geſts ſe moſtrauen eſſer de grans ſenyors que venien de cami. E ab veritat ſe pot dir que de tots quants grans ſenyors hi ſon venguts non hi ha hagut negu qui ab tan gentil orde ſia vengut, ne mes acceptes a totes les gents. Com foren prop del Rey deſcaualcaren e ſaludaren lo ab lo cap, e a la Reyna, per que es dona, feren li una poca reuerencia de genoll: e lo Rey e Reyna los reteren les ſaluts, e tornaren ſe a ſeure. E los cauallers ſtigueren ſegurs, ſens fer negun mouiment mes de mija hora, ſino mirant leſtar e lo comport del Rey e de la Reyna, e no era negu quels pogues conexer y ells conexien a molts axi de ſos veſalls com de ſtrangers. Com hagueren be mirat a tot llur plaer, acoſtas hu dels patges a ells ab lo leo que portaua per la trenyella, e lo un caualler mes en la boca del leo un ſcrit, e baxas a la orella del leo e parli li, nos pogue ſaber que li dix, e lo leo ana deuers lo Rey, e coneguel axi com ſi fos una perſona. Com la Reyna veu venir lo leo ſolt no pogue ſtar que nos leuas del coſtat del Rey, e totes les donzelles ab ella: mas lo Rey la pres per la roba e atura la, e dix ques tornas a ſeure, que no era de penſar ni creure que tals cauallers que foſſen venguts en la ſua cort que ab animals hagueſſen de enujar negu. E la Reyna, mes per força que per grat, ſe torna en ſon loch, e no era admiracio que la Reyna ſe ſpantas, que coſa era de temorejar: mas lo leo era tant domeſtich que no feya mal a negu, e ſen ana dret al Rey, ab la letra que portaua en la boca, e lo valeros Rey ſens temor alguna li pres de la boca leſcrit, e lo leo preſtament ſe gita als peus del Rey. Lo qual ſcrit era del tenor ſeguent: Sapien per cert tots aquells qui la preſent carta veuran, com aqueſts .iiij. frares darmes ſon compareguts en preſencia del ſenat de Roma, e del cardenal de Piſa, e del cardenal de Terranoua, e del cardenal de ſanƈt Pere de Luçembor, e del patriarca de Hieruſalem, e de miçer Albert de Campobaixo, e de miçer Ludouich de la Colonda, e han requeſt a mi notari per auƈtoritat imperial que fes aƈte publich com aqueſts ſon cauallers de .iiij. quarters: ço es a ſaber, de pare e de mare, de aui e de auia, e negun ſenyor del mon reprotxar nols pot per linatge, ni per titol negu. E per ſenyal de veritat por açi mon acoſtumat ſigne de notari publich. ✠ Ambroſino de Mantua. Dada a Roma a .ij. de Març del any Mil. &c.