Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 47

CAPITOL XLVII.

De la suplicacio que la Reyna feu al deu de Amor.

D

E la celſitut de voſtra mageſtat, deu de Amor, ſta la mia penſa alterada que a ſuplicacio de tants voſtres ſeruents hajau deneguada veure la voſtra beatitut e gloria: e puix en lo mon predominau los animos dels leals amadors, no ſiau auar de ſubuenir als qui be e lealment vos ſeruexen: car ſe veu per ſperiencia que los qui lealment vos obehixen, e tenen mes deſig la mageſtat voſtra ſeruir, los dexau paſſar mes penes, que no poden atenyer ne ſentir la dolçor de la voſtra deſijada beatitut: per queus ſuplique mon ſenyor, puix vos ſo deuota, que placia a la celſitut voſtra fer obrir les portes de la voſtra glorioſa habitacio, a mi ignocenta de tal delit, puix vos deſige ſeruir, e acceptar me per ſeruenta: e en lo voſtre benauenturat repos eſſer companyona de tots los altres ſtaments femenils: e acullir me en la voſtra deſijada gloria. Acabant la Reyna la ſua humil ſupplicacio, ſoptoſament ab un gran tro ſe obri la porta de la roca. E lo Rey e la Reyna ab tots los ſtats a peu entram dins un gran pati, tot en torn emparamentat de draps de raç, lauorats dor e de ſeda e de fil dargent, de diuerſes hiſtories, les ymatges fetes per art de ſubtil artifici. Lo cel era tot cubert de draps de brocat blau: e alt ſobre los draps de raç, hauia entorn nayes hon ſe moſtrauen angels tots veſtits de blanch, ab ſes dyademes dor al cap, ſonant diuerſes maneres de ſturments, e altres cantant per art de ſingular muſica, que los hoynts ſtauen quaſi alienats de hoir ſemblant melodia. Apres un poch ſpay ixque en una fineſtra lo deu de Amor molt reſplandent, e ab cara affable feu principi a tal parlar.