Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 46

Sou a «Capítol 46»
Tirant lo Blanch (vol. I)
Joanot Martorell
(1905)


CAPITOL XLVI.
Com Tirant manifeſta al hermita les magnificencies de la roca.


C
Om tot lo de ſus fon fet, partim de alli e anam prop de la ciutat en una gran praderia molt arborada quey ha, per hon paſſa un gran riu, e en mig de aquella praderia vem una coſa de gran magnificencia que no crech en lo mon una tal ſia ſtada feta. Molt me plauria ſaber, dix lermita, quina coſa de tanta ſtima es ſtada aquexa? Yo, ſenyor, vos ho dire, dix Tirant. En mig de la praderia trobam una gran roca feta de fuſta, per ſubtil artifici tota cloſa: e ſobre la roca ſe demosſtra un gran e alt caſtell, ab forniment de molt bella muralla, hon hauia .v. cents homens darmes quil guardauen, tots armats en blanch. Aplegua primer lo Duch ab tota la gent darmes, e mana que obriſſen les portes de la roca. E los qui ſtauen dins, digueren que per negu ells no obririen, par ço com llur ſenyor nou volia, ſino que tornaſſen atras. Sus, dix lo Duch, tot hom faça loque yo fare. Deualla del cauall e mes ſe lo primer de tots: e los ſeus feren lo que ell hauia fet, ab les ſpaſes en les mans e ab les lançes combateren molt fort la dita roca. Los qui ſtauen alt en la muralla, lançauen de grans canteres e bombardes, colobrines e ſpingardes, barres que ſemblauen de ferro e pedres. E tot aço era de cuyro negre, e les pedres de cuyro blanch, hon ni hauia de grans e de poques, e totes eren plenes dins de arena: empero, ſenyor, ſi daua a negun home darmes pleguat lo metia per terra. Certament fon un combat molt gentil, e los qui nou ſabiem penſam en lo primer combat que anaua de veres, e molts deſcaualcam e ab les ſpaſes en les mans cuytam alla: empero preſtament coneguem que era burla. Apres aplaguaren tots los ſtats de hu en hu, e preguaren los ſe volgueſſen darne, mas tanpoch los volgueren obrir la porta ni menys per lo Rey. La Reyna que veu que a negu no volien obrir, acoſta ſ' hi ab lo ſeu ſtat a la porta, e demana qui era lo ſenyor del caſtell: e digueren li que lo deu Damor, lo qual trague lo cap en una fineſtra. La Reyna quel veu feuli gran reuerencia de genoll: e apres feu principi a paraules de ſemblant ſtil.