Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 17
CAPITOL XVII.
Com lo rey de Anglaterra, ab voluntat de tots ſos Barons e cauallers, renuncia lo regne, la corona e lo ceptre al hermita, que fes la batalla e entras en camp clos ab lo rey de la Gran Canaria.
A
Xi acoſtuma a falagar la iniqua fortuna, quant del tot vol deſtroyr al qui enguana, que de la ſua aduerſitat alguna part no moſtra, perque aquell a qui proſpera contra ella nos arme. O gran infortuni quels molts proſperats en la mes alta fortuna acompanya, que no tenint ſperiencia de aduerſitat alguna, los pochs dans majors ſtimen, e los grans ſoſtenir no poden. E per ço Duchs, Comtes e Marqueſos, e tots los altres ſubdits, fideliſſims meus, vull manifeſtar que puix a la diuina Prouidencia es ſtat plaſent que m' ha priuat de la força e corporal ſanitat: e tots voſaltres me dieu e afermau, yo no eſſer ſufficient per entrar en camp clos, volent enſeguir a la molta amor e bona voluntat de tots voſaltres, yo done mon loch, lo ceptre e la corona real, e deſpull me de tota ma ſenyoria, e done la de bon grat, no conſtret, ni forçat, ni ab paƈtes ni conuinences, al meu amat pare hermita, qui aci preſent es. Deſpullas les ſues robes, e dix ſemblants paraules: Axi com yom deſpulle aqueſtes veſtidures reals, e les viſt e poſe ſobre lo pare hermita: axim deſpulle de tot lo meu regne e ſenyoria, donant e reueſstint lo ſobre lo pare hermita, e prech lo que li placia de acceptar ho, e que faça la batalla per mi ab lo Rey moro. Com lermita hohi dir ſemblants paraules al Rey, leuas molt preſt per voler parlar. E tots los grans ſenyors que alli eren, de un acort ſe leuaren e tingueren tan a prop a lermita, que ja mes lo lexaren parlar: ans li deſpullaren labit que veſtia, e feren li veſtir les robes reals. E lo Rey renuncia tota la ſua ſenyoria ſobre lermita ab aƈte de notari, en preferencia de tot lo conſell, e ab conſentiment de tots los Barons. E viſtes per lo Rey hermita les preguaries de tots los del conſell, accepta lo regne e la batalla. E preſtament demana que li portaſſen unes armes que li vingueſſen be. Portaren lin moltes: empero de totes quantes lin portaren no ni hague nengunes que li vingueſſen be al plaer ſeu. Per la mi fe, dix lo Rey hermita, per aço no reſtara la batalla: encara quey ſabes entrar en camiſa. E prech vos, ſenyors, dix lo Rey hermita, vos placia voler anar a la Comteſſa, e pregau la molt carament que per la ſua molta virtut e bondat, me vulla preſtar les armes de ſon marit en Guillem de Varoych: aquelles ab que ell acoſtumaua entrar en les batalles. Com la Comteſſa veu venir tants Duchs, Comtes e Marqueſos, e tot lo conſell del Rey, e hoyt lo perque venien, reſpos la virtuoſa Comteſſa, e dix que era molt contenta, e donals unes armes que no valien molt. Lo rey com les veu dix: No ſon aqueſtes les que yo demane, car altres ni ha que ſon molt millors. E tots los barons tornaren altra volta a la Comteſſa, e demanaren li les altres armes. E la Comteſſa los dix que no ni hauia altres. Cobrada la reſpoſta, lo Rey dix: Senyors e germans meus, anem hi tots axi com ſtam, enſajarem noſtra ventura. Com tots foren dauant la Comteſſa, dix lo Rey: Senyora Comteſſa, per voſtra gran bondat e gentileſa, vos prech me vullau preſtar les armes qui eran de voſtre marit, en Guillem de Varoych. Senyor, dix la Comteſſa, axi Deu me preſt aqueſt fill, que altre be en aqueſt mon no tinch, com ja les vos he trameſes. Veritat es, dix lo Rey, empero no ſon aquelles les que yo demane. Empreſtau me vos aquelles qui ſtan en lo petit retret de la voſtra cambra, les quals ſon cubertes de un domas vert e blanch. Dix la Comteſſa, qui dona de genolls en terra: Senyor, en gracia e merce demane a voſtra ſenyoria, quem vulla fer certa de voſtre nom, e com conexieu vos a mon ſenyor lo comte Guillem de Varoych.