Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 14

CAPITOL XIV.

Com los embaxadors del rey de Canaria portaren la letra de batalla al rey de Anglaterra.

P

Artiren dos grans cauallers moros del caſtell Dalimburch: los quals trametia lo rey de Canaria a la ciutat de Varoych per embaxadors al rey de Anglaterra. E ans de lur partida trameteren un trompeta a la ciutat per demanar ſalconduyt. Com lo trompeta fon al portal de la ciutat, les guardes li digueren que ſeſperas un poch e tornarien li la reſpoſta. Una de les guardes anaren preſtament al Rey per dir loy. Lo Rey, hagut ſon conſell, dix a la guarda quel dexaſſen entrar. Com lo trompeta fonch dins la ciutat, lo comte de Salaſberi parla ab ell e dix li: Trompeta, yous dich de part de la mageſtat del ſenyor Rey que los ambaxadors poden venir ſaluament e ſegura que nols ſera fet nengun dan. E lo Comte dona li una roba de ſeda e cent dobles. Lo trompeta ſen torna molt content. E ans que los embaxadors vingueſſen lermita dix al Rey les ſeguents paraules: Senyor, ſpantem aqueſts moros de viſta: ordene voſtra alteſa dos grans ſenyors que iſquen al portal per rebre los embaxadors, e vagen ab molta gent e ben armats, tots en blanch: mas que no porten bacinets al cap. E al portal per guardar aquell ſtiguen .ccc. homens axi armats com los altres. E faça la excellencia voſtra emparamentar tots los carrers per hon han a paſſar. E totes les dones e donzelles axi velles com jouens qui comportar ho poran, per fineſtres e per los terrats poſen draps al entorn tan alts que donen a les dones fins als pits. E caſcuna deſtes tingua una armadura de cap. E com los ambaxadors paſſaran veuran larnes luyr penſaran que tot es gent darmes. E los .ccc. qui guardaran lo portal a les ſpatles, per altres carrers deſuiats iſquen per les plaçes e cantons. E com los ambaxadors ſeran paſſats, facen axi com he dit fins que ſien dauant la alteſa voſtra. E certament ells pendran gran ſpant com veuran tanta gent darmes ab la batalla que han perduda, que no ſaben com ne en quina manera. E ara que vegen la molta gent hauran a creure que ſocors de moltes gents darmes nos es vengut de Spanya, o de França, o de Alemanya. Lo Rey tingue per molt bo lo que lermita hauia dit e tots los de ſon conſell, e axi fonch fet. Elegiren al duch de Lencaſtre e al comte de Salaſberi que rebeſſen los embaxadors, e ab ells anaſſen .iiij. milia homens, e caſcu de aquells portas en lo cap una garlanda de flors, e iſqueſſen fora de la ciutat per recebir los embaxadors una bona milla. Dix lo duch de Betafort: Digau, pare Hermita, puix que tantes cerimonies s'han de fer, com trobaran los embaxadors al Rey, veſtit o deſpullat, armat o deſarmat? Si ira noy meſclau en voſtres paraules, dix lermita, bona demanda feu, empero veix lo que ſignifiquen voſtres paraules, que es mes inclinacio de mal que de be, per ço com ſo vell e hermita me voleu vituperar en lo conſell, e dauant mon ſenyor lo Rey: arreglau vos en voſtre parlar, ſino yous poſare una brida en la boqua queus fare parar a cada pas. En aço lo duch ſe leua de peus, e mes mans a leſpasa, e dix: Sino perque ſou tan vell e portau labit de ſanƈt Franceſch, ab aqueſta ſpaſa, la qual es venjadora de paraules injurioſes, yous acurſaria les faldes fins a la mitat de la cinta. En aço lo Rey ſe leua en peus ab molta ira que tenia, e pres al duch, e leua li leſpaſa de la ma, e feu lo poſar pres dins una gran torre. E tots los altres ſenyors que alli eren pacificaren al hermita ſegons ſa edat e labit que portaua deuia perdonar, e ell fonch content perdonar. E james lo Rey nol admete per molts prechs e ſuplicacions que lermita e los altres magnats ſenyors li feren: ans ab un giny lo volia lançar perque iſques a recebir los embaxadors. Eſtant en aqueſtes congoxes portaren noua al Rey com los embaxadors moros venien: e preſtament iſqueren los qui eren ſtats elets ab tot aquell ordenament mencionat. Com los embaxadors foren deuant lo Rey donaren li la letra de batalla ab la crehença enſemps. E en preſencia de tots lo Rey feu legir la letra. E lermita ſe acoſta al Rey e dix li: Senyor, voſtra alteſa accepte la batalla. Lauors lo Rey dix: Yo accepte la batalla ſegons les condicions quel voſtre Rey demana. E pregua als embaxadors aturaſſen alli fins en lendema quels daria major reſpoſta: feu los molt be apoſentar e donaren los totes les coſes neceſſaries pera la humananl vida. Lo Rey aplegua conſell general, e en aquell ſpay que ſajuſtauen, lermita ab altres ſenyors ſen ana al Rey agenollar als ſeus peus, e beſa li la ma e lo peu, e ab grandiſſima humilitat lo ſuplica que fos de ſa merce li volgues donar les claus de la torre perque pogues traure lo Duch, per ço com lo Rey les tenia ben guardades: e tantes foren les ſuplicacions del hermita ab los altres ſenyors que li ajudaren, que al Rey fon forçat donar les hi. E lermita ab altres anaren a la torre hon ſtaua pres lo duch, e alli trobaren un frare quil hoya de confeſſio, car certament ell ſe tenia per mort. E com ſenti obrir la porta pres tan gran alteracio, que penſa exir de ſeny penſant quel volien traure per ferne juſticia. Com lermita lo veu dix li: Senyor Duch, ſi vos haueu dit a mi algunes paraules injurioſes, e yo a vos, en gracia e merce vos demane quem perdoneu, que de molt bona voluntat vos perdone. Com la pau fon feta tornaren tots al conſell, hon era lo Rey e tots los duchs, comtes e marqueſos, e tornaren legir la letra del Rey moro. E per quant lo Rey e tots los altres amauen e reuerien al hermita, e vehien que era home de ſanƈta vida, e moſtraua molt ſaber en lart de la caualleria e deſtra ſegons lo ſeu parlar en les armes, per tots foren dades les veus que ell primer parlas. Lo qual feu principi a ſemblant parlar.