Segona serie de cançons populars catalanes/La senyora Isabel
Aquest text tracta sobre una versió de 1909. Per a altres versions, vegeu Isabel.
Dotze cavallers,
dotze camarades,
són anats a Tremp
a robâ una dama.
Arriben a Tremp
que'l sol se posava,
quan ne són a Tremp
sola l'han trobada,
sola en el balcó
que a la fresca estava.
—Senyora Isabel
ha sopat encara?
—No per cert, senyors,
que no tinc pas gana.
Mon pare no hi es,
ni tan poc ma mare:
són a l'Aragó,
que volen casar-me
amb un mal vellot
que a mi no m'agrada.
—Senyora Isabel
ha de ser robada
a la mitja nit
o a la matinada.
—Robada seré
si 'l lladre m'agrada.—
A la mitja nit
sent soroll per casa.
—Deixeu-me vestir,
que estic despullada.—
Ja l'agafen dos,
un per cada banda;
amb escala d'or
ja l'han davallada;
amb un cavall blanc
se l'han emportada;
amb capa de seda
ja l'han abrigada
i amb un mocador
li han tapat la cara
perquè no la vegin
son pare i sa mare.
Quan són a cavall
encontren son pare.
—¿Aont la porteu
an aquesta dama,
aont la porteu,
que va tant tapada?
¿que'n té por del sol
o de la rosada,
o l'airet de baix
que talla la cara?
—No té por del sol
ni de la rosada
sinó de l'airet
que'n talla la cara.
Tireu per avall,
que no us hi demanen.—
Un xic més enllà
troben sa germana.
—¿Qui es eixa dama
que va tant tapada?
¿que'n té por del sol
o de la rosada?
—No'n té por del sol
ni de la rosada,
sinó de l'airet
que'n talla la cara.—
Al ser més avall
ne troben sa mare.
—¿Ont vas, Isabel,
ont vas, desditxada?
—Amb aquests fadrins
que me n'han robada.
—No diguis això
que t'haguem robada,
que tu n'has vingut
de molt bona gana.
—Baixa de cavall
i anem's-en a casa;
demà a missa iras
ben acompanyada,
lo patge al costat,
com toca a una dama.