La minyona de Banyuls
Una cançó vui cantar,
no hi ha molt que n'es dictada,
d'una minyona que hi ha
cân Lletenes s'es criada.
Enamorada se n'es
d'un soldat dragó d'Italia,
Ell ja baixa carrê avall
un llaut d'or puntejant-ne,
i quan n'es a mig carrer
gira'ls seus ulls blaus enlaire
i ja'n veu la seva amor
soleta que's pentinava
amb una pinteta d'or,
l'escarpidoret de plata.
Amb el signe que ella fa
ja coneix que hi tindrà entrada:
ja se'n puja escala amunt
com si fos l'amo de casa.
—Déu vos guard, la dolça amor,
color de rosa boscana.—
I ella diu:—Adéu, clavell
cullit a la matinada.—
Acabat que ha dit això
a plorar se n'es posada.
—De què ploreu, dolça amor?
—De què esteu tant enutjada?
—Bé m'apar que tinc raó,
que m'han dit que us en anaveu.
M'han dit que voleu anar
a viure cap a l'Italia.
—No us cregueu, amor, això,
que no ho faré pas per ara,
que, abans jo no us deixaré,
primê'l sou del rei me falti.—
Acabat que ha dit això
fica la mà a la butxaca:
se'n treu una bossa d'or
amb un cordonet de plata.
—Preneu-ne la bossa, amor:
la tindreu per recordança.—
A les onze de la nit
ja'n tocaven la llamada.
Al punt de la mitja nit
el dragó a cavall pujava.
—Adeussiau, companys meus.
Una cosa us encomano:
que ajudeu a consolâ
aqueixa rosa boscana.
