La Sirena
Aquest text tracta sobre una versió de 1909. Per a altres versions, vegeu La sirena.
La Sirena de la mar,
ara que la gent reposen,
ne fa tristos els meus ulls,
que volen dormî i no poden.
—Nit i dia estic pensant
amb la vostra amor, minyona.
¿Quan hi podré descansar
en vos braços amorosos,
lligats amb un fatabet
els cabells rossos, minyona?
—Vos diria, jovenet,
que parlessim d'altres coses,
que de lo que havem parlat
en prenguessiu testimoni
— T'hauras d'aguardar un poc:
no't prometo una tal cosa.
— Tu mateixa bé ho has dit
que jo no era bon moço;
no't pensessis tu tampoc
ser del món la més hermosa.
La ventura que tu tens
que la roba bé se't posa,
que, si acas no fos això,
del món series l'escoria.—
Nines que'n veniu al món
tinc de dir-vos una cosa:
de festejar no'n parleu
ni poseu amor als homes.
Molt temps n'he festejat un,
portant-hi voluntat dolça.
Ell me n'es estat traidô:
mai me n'ha portada gota.
Ara m'he determinat
de fer vida tota sola,
de posar-me en un convent
i fer-me'n monja, si ho trobo.