Segona serie de cançons populars catalanes/La Dida
Aquest text tracta sobre una versió de 1909. Per a altres versions, vegeu La dida.
A caçar n'es el bon rei,
el bon rei i la regina.
No roman ningú al palau,
sinó l'infant i la dida.
L'infantó no vol callar
ni en breçol ni en cadira,
sinó voreta del foc,
a la falda de la dida.
Un gran foc la dida encén
de llenya seca d'alsina.
Amb l'ardoreta del foc
la dida s'es adormida.
Quan ella's va despertar
troba l'infant cendra viva.
La dida llença un gran crit:
—Aidau-me, Verge Maria,
que si vós no m'ajudeu,
de tothom seré avorrida.
Set anells d'or que jo tinc
tots set vos els donaria.
Verge, si·m torneu l'infant,
corona d'or vos faria,
i al vostre fill gloriós
un altre de plata fina.—
Mentre estava ella en això
un patge del rei arriba.
— Dida, de què sospireu?
De què esteu tant afligida?
— Me s'ha cremat un llençol
dels millors quel rei tenia.
— Dida, veus-aqui diners:
aneu's-en per les botigues.
— En botigues no n'hi ha pas
dels llençols que·l rei tenia.
— Si no n'hi ha de plata i or,
compreu-lo de seda fina.—
Mentre estan dient això,
lo rei i la reina arriben.
— Dida, aont teniu l'infant,
que per veure-l jo venia?
— L'infant es en el breçol:
nit i dia dormiria.
— Dida, aneu-lo a cercar,
sinó jo també hi 'niria.—
A la voreta del breç
sent una veu que li crida:
— Dida, veus-aquí l'infant
que es al breçol que dormia.
— Valeu-me, santissim Déu!
Aidau-me, Verge Maria!
Les promeses que us he fet
totes seran ben complides.