Puix me penit, senyal és cert que baste

Puix me penit, senyal és cert que baste pot tenir els següents significats:

• Puix m' he penit, senyal es cert que baste, a Obras del poeta valenciá Ausias March publicadas tenint al devant las edicions de 1539, 1545, 1555 y 1560 per Francesch Fayos y Antony, sócio corresponsal de Lo Rat-Penat, Societat d'amadors de les glories de Valencia y son antich realme, acompanyadas d'un prólech. Joan Roca y Bros, Barcelona, 1884.
• Puix me penit / senyal es cert que baste, a Les obres del valeros y extrenu caualler uigil y elegantissim poeta Ausiàs March. Manuscrit de la Real Biblioteca El Escorial, Sig. L.III.26. 1546-1547.

Altres versions

Puix me penit, senyal és cert que baste
per a saber l'error de que·m vull tolre.
Mas, ¿qui·m darà esforç contra lo dolre
per a jaquir lo delit que yo·n taste?
Per ma rahó yo venguí·n conexença
qu·en ser amat no·m calia fer compte;
mas aba Amor yo n'he fet ja l'afronte,
complidament he vist la speriença:
la mi.amor un·altr·a si no·n tira;
lo dret d'Amor en mi tot se regira.

Puix altr·amor per la mia no guanye,
la qual és preu per hon Amor se guanya,
per ser vencent no sabí altra manya;
perdut és ja tot quant per ell·affanye.
Sí com aquell qui viu ab medicina
e ve per temps que no li val al viure,
axí muyr yo, qu·Amor, qui·m feya viure,
altre voler per lo meu no s'inclina.
Puix no pot fer que, amant, amat sia,
leixe'm en pau, no torb la vida mia!

Ell m'és entrat per la part mia flaca,
dant-m·entenent que, amant, amat fóra,
e jamés d'ell me'n plach altra penyora;
aquest és preu que·l cor d'home no taca.
Desesperat del tot yo de aquesta,
dexí'm d'amar per a temps perdurable,
e só tornat més que altre amable
d'aquell·amor que no·nclou la honesta;
e puix me vench sens altr·acompanyada,
no·m pensí fos en mi tant esforçada.

¿Qual tan cortés qui de amor excepte
cas leig o fort, puix que Amor lo mane?
¿Qui és tan foll qui·n contr·Amor se vane,
dient: "Yo só qui leix e qui accepte"?
Tot enaxí com l'ànima infusa,
racional, sobre l'inrahonable
fa tot son fet per via rahonable
-tot quant fa l'hom per lo seu decret usa-,
ta és Amor, que si en hom se lança,
tot quant és d'ell torna en sa semblança.

¿Qui és lo foll, donchs, qui d'Amor no tema,
si ha sentit son poder no vencible?
No·s deffén d'ell sinó l'hom insensible;
no só aquell, car part n'é presa strema.
E, atrevit, pensant haver deffensa
en contr·Amor, li he tenguda cara.
Pensant haver de ma rahó empara,
yo no·m pensí ell bastàs fer-m·offensa
tal que, volent mi de Amor defendre,
ell me pogués la sua força stendre.

O quant és poch per hon Amor se fica,
e per aquell, en loch dispost, molt obra!
Per no sabuts mijans en nós fa obra,
lo temps e loch lo creix o mortifica.
Amor sab mills lo que a nós agrada
que nós mateixs no bastam a conexer,
e quant pensam que nostr·amor deu créxer,
en aquell punt és desgraduada.
Quant nós pensam que·ns leixa, ell nos toca;
ab un fil prim se tira una roca.

Delits passats de la que am m'acorden
contra mon grat, e les dolors m'obliden.
¿Qui són aquells que dins lo meu cor criden
e par a mi que són vèrmens qui·m morden?
Ço són desigs contraris qui·m turmenten,
car vull delits qui dolor me aporten;
vull desamar, mas ells no m·o comporten;
a mon voler los apetits dissenten.
Pensar se pot quant a rahó contrasten,
qu·ells entre si a plaure no s'abasten.

Sí co·l malalt que la causa ignora
de l'accident, e no sap lo que·l mata,
vehent tot si que per dolor esclata,
e semblant mal no sentí algun·ora
-no cal dubtar, si roman en sospita,
si·l vench d'excés lo mal o de natura,
e si d'excés, quin fon, que tant procura,
a ssi mateix tot lo passat recita-,
axí d'Amor yo·m dolch e no puch creure
que per tan poch en tant me degués veure.

No puch oir, de la que am, paraula
que senyal gran ella en mi no faça:
si bona és, gran delit me atraça;
mala essent, la dolor és en taula.
No passa res que d'ella ymagine,
que no m'escalph o que tot no·m refrede;
tots los mijans de mi apart e vede,
en ahirar o amar sí pens fine.
Cascú d'aquests té causa·n mi que·s tinga;
no sé jutjar en mi qual se retinga.

L'imaginar altre bé no m'esmenta,
sinó aquest qu·é sentit per aquesta;
té·m lo cor pres, molt poca part ne resta
per allogar Ira quant se presenta;
fent mudament tan gran en ma persona,
qu·en suor vinch quant Ira·n mi comença;
ladonchs Amor no pot fer que la vença,
ans son poder del tot li abandona;
no passa molt que lur poder s'eguala
e venç Amor, entrant-me sens escala.

No·s pot bé dir amor de home propi
lo que yo sent, car per la carn és tota;
d'açò·m delit com no·n pas una gota
en l'esperit, e si u fa, com repropi.
E·m delit més com no pot ser que dure
molt lo desig que fartament aporta;
mas hom veuque natura no comporta
que lo fruyt vert cayga sens que madure.
Lo meu voler és obs que tal cós faça,
o volrà Déu que natura·s desfaça.

E que fos l'hom tant com serà lo segle,
tostemps veurà en si coses novelles,
prenint, jaquint les noves per les velles;
lo que font tort un temps, puix li és regle.
Novellament casos a nós avenen,
per no ser tals o per altra costuma;
esperiment cascun jorn se consuma,
e los juhis en molta error vénen.
Fins a la mort és mester hom se tema,
perque Amor en les carns tostemps crema.

Tornada

Amor, Amor, yo he pres ferma tema:
que vostre bé porta dolor extrema.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data