Obras del poeta valenciá Ausias March/Puix m' he penit, senyal es cert que baste

Aquest text tracta sobre una edició de 1884. Per a altres versions, vegeu Puix me penit, senyal és cert que baste.

 LXXVII.

Puix m' he penit, senyal es cert que baste
pera saber del error que 'm vull tolre.
¿Mes qui 'm dará esforç contra la dolre
pera jaquir lo delit que jo taste?
Per ma rahó jo venguí en coneixença
qu' en ser amat no 'm calia fér compte
mes ab amor jo 'n he fet ja 'l afronte
complidamént he vista l' esperiença.
 La mia amor un altra á si no 'n tira,
lo dret d' amor en mi tot se regira.

Puix altra amor per la mia no guanye
la qual es preu per hon amor se guanya
per ser vencent no sabí altra manya
perdut es ja tot quant per ell afanye.
Si com aquell qui viu ab medicina
é vé per temps que no li val al viure,
axí muyr jo qu' amor qui 'm feya viure
á altre voler per lo méu no s' inclina.
 Puix no pot fér que amant amat sia,
léixem en pau no, torb la vida mia.

Ell m' es entrat per la part mia flaca
dautme entenent que amant amat fóra
é james d' ell me 'n plach altra penyóra
aquest es préu que 'l cor d' home no taca.
Desesperat del tot jo de aquesta
dexim d' amor per á temps perdurable
é só tornat mes que altre amable
d' aquell amor que no n' enclou la honesta.
 E puix me vench sens altre acompanyada
no 'm pensí fós en mi tant esforçada.

¿Qual tan cortés qui d' amor excepte
cas leig ó fort puix que amor lo mane?
¿Quí es tan foll qu' en contra amor se vane
dihent: — «jo só qui leix é qui accepte?»
Tot en axí com l' ánima infusa
racional sobre la inrahonable
fá tot son fet fér via rahonable
tot quant fa l' hom per lo séu decret usa.
 Tal es amor que si en hom se llança
tot quant es d' ell torna en sa semblança.

¿Qui es lo foll, donchs, qui d' amor no tema
si há sentit son poder no vencible?
No 's defén d' ell sinó l' hom insensible,
no só aquell car part n' he presa estrema.
He atrevit pensant haver defensa
en contra amor li hé tenguda cara
pensant haver de ma rahó empara,
jo no 'm pensí ell bastás ferme ofensa.
 Tal que volent mi de amor defendre
ell me pogués la sua força estendre.

O quant es poch per hon amor se fica
é per aquell en lloch dispós mòlt obra
per no sabuts mijans en nos fa obra
lo temps é lloch lo creix ó mortifica.
Amor sab mills lo que á nos agrada
que nos mateixs no bastám á coneixer,
é quant pensám que nostre amor déu creixer
en aquell punt es desagraduada.
 Quant nos pensám que 's leixa, ell nos toca
y ab un fil prim se tira una gran roca.

Delits passats de la que am m' acorden
contra mon grat é les dolors m' obliden
qui sori aquells que dins lo mèu cor criden
é par á mi que son vermens qui 'm morden.
Ço son desigs contraris qui 'm tormenten
car vull delits qui dolor me aporten,
vull desamar, mes ells no m' ho comporten
á mon voler los apetits dissenten.
 Pensarse pot quant á rahó contrasten
qu' ells entre sí á plaure no s' abasten.

Com lo malalt que la causa ignora
del accident é no sab lo que 'l mata
vehent tot si que per dolor esclata
é semblant mal no sentí algun hora,
no cal duptar si roman en sospita
si 'l venen d' excés lo mal ó per natura,
é si d' excés qui 'n fon que tant procura
así mateix tot lo passat recita;
 Axí d' amor jo 'm dolch é no puch créure
que per tan poch en tant me degués véure.

No puch oir de la que am paranla
que senyal gran ella en mi no faça;
si bona es, gran delit me atraça;
mala essent la dolor es en taula.
No passa res que d' ella imagine
que no 'm escalph ó que tot no 'm refrede,
tots los mijans de mi apart é vede
en ahirar ó amar si pés fine.
 Cascú d' aquests té causa en mi que 's tinga
no sé jutjar en mi qual se retinga.

L' imaginar altre bé no m' esmenta
sinó aquest qu' he sentit per aquesta;
tench lo cor pres mòlt poca part me resta,
per alojar ira quant se presenta.
Sent mudamént tan gran sus ma persona
qu' en suor vinch quant ira en mi comença,
lla donchs amor no pot fér que ella venca
ans son poder del tot li abandóna.
 No passa mòlt que llur poder se iguala
é venc amor entrantme sens escala.

No 's pot bé dir amor de home propi
lo que jo sent car per la carn es tota,
de açó 'm delit com no pas una gota
en l' esperit é si 'u fá com repropi.
Me delit mes com no pot ser que dure
mòlt lo desig que fartamént aporta
mes hom véu que natura no comporta
que lo fruit vert caiga sens que manure.
 Lo méu voler es obs que tal curs faça
é volrá Dèu que natura 's desfaça.

E que fós l' hom tant com será ló segle,
tostemps veurá en sí coses novelles,
prenint, jaquint les noves per les velles
lo que fon tort un temps puix li es regle.
Novellament casos á nos avenen
per no ser tals ó per altra costuma,
esperimént cascun jorn se consuma
é los juhins en mòlta error venen.
 Fins á la mort es mester hom se tema
perqué amor en les carns tostemps crema.

 Tornada.

Amor, amor, jo he pres ferma tema
que vostre bé porta dolor estrema.