Poesies en mallorquí popular/N'Alí de la Palomera
| ← La naixensa d'en Jacme I | N'Alí de la Palomera Poesies en mallorquí popular |
Lo palau enchantat → |
que prengueren los cristhians,
de l'historia de Mallorca
I
n'es un alt y fort castell
que de Medina-Mallorca
plasses defensa y carrers.
Un palau nomnat La Zuda,
que es un gran castell també,
corona de l'Almudayna
les bastides del Ponent.
Vint torres lo giravoltan;
cinch al Xaloch, quatre al Grech,
altres quatre á Tramuntana,
les restants al Occident.
La més alta n'ha senyeres
de colors blanch y vermell
que al cim d'els penons tremolan
afalagades p'els vents.
N'ha fossat y barbacana,
setjeteres y pedrers,
ponts qu'es levan ab cadenes,
portals ab ferrats rastrells.
N'ha guaytes dins les escoltes,
y en los marlets marganéls,
y en les sales nobles fembres,
y en les clastres cavallers.
Y al peu de les clastres roses
y flors dins regat verger,
hont los rossinyols hi nihuen
á l'ombra dels tarongers.
Ornan sos murs grans arcades,
filigranats arabeschs,
finestrals d'hermosos vidres,
miradors gentils y bells;
d'hont la vista delitosa
per planes y munts s'estén,
mirant de l'Illa daurada
aygues y terres ensemps.
Aquí contempla planicies
que guardan terrius agrers,
hont verdejan les civades,
riques xéxes y forments.
Mes lluny admira les comes
de lo cobdiciat Rayguer,
plenes d'arbres que fruytejan
del Aquiló al arracés.
Y al entrellum veu les timbes
de Massarella y del Teix,
que lo sol d'estiu escalfa
y d'hivern tapan les neus.
Y á sos peus, les braves ones
qu'engloteixan cent vaxells,
manses les mira y sotmeses
besant sos forts fonaments.
Eix es lo castell altívol,
lo palau grandiós y bell
hont sejorna n'Abu-Yahie
que es de Mallorca lo Xech.
N'es lo terç jorn de la lluna
que els alarbs diuen Zaffėr
y lo Xech dins rica cambra
passetja, torbat l'esment.
N'ha la cara roija d'ira,
la sanch bull dins lo pit séu;
los batechs s'ouen que dona
son cor sota el blanch mantell.
Llágrema d'altiu coratge
galtes avall va escorrent
y per sa barba rodola
que n'es blanca com la neu.
N'Ali de la Palomera
son majordom está ab ell,
lo cap baix, mes los ulls negres
mirant á lo Xech atents.
Donchs sap que están dins cadenes
prous y valents cavallers
perque han dit que n'Abu-Yahie
era ja caduch y vell.
—¡Visca Alá! (lo Xech esclama
després de llarch callament),
que es ardit lo jove En Jaume
per esser tan pobre rey.
Me plau que vinga á Mallorca
per retre son ardiment,
que si caduch, tinch prou fibra
per espaltir l'ergull séu.
¡Lo foll! Ha somniat riqueses
palaus, castells y dossers.
Si dins l'Illa esma trobarlos,
hi trobará son carner.
—A vos devem homenatje,
(diu n'Ali.) Si en Benabet
de fer la guayta en Pollensa
vos n'ha donat sagrament,
jo vos ne don qu'á la costa
que vers lo Mestre s'estén,
no hi atracarán galeres
no hi pujarán batallers.
Dins mes terres cinch mil homens
puch fer levar en temps breu.
—Digasmê: ¿Que't cal que máni?
¿Quines armes has mester?
—Tots han cavalls y setjetes,
masses, destrals y costells,
y als més prous no'ls manca espasa,
cuyrassa, malla y capell.
—Parteix donchs, (lo Xech contesta),
tos serveys atenyeré;
mes has la vida perduda
si no atenys ton sagrament.—
A tal punt entra en la cambra
un alarb forçut y lleitx
y á lo Xech diu, inclinantse:
—Lo que heu manat está fet.
Dins la torre els quatre restan.
—¿Vius ó morts? (pregunta el Xech.)
—Vius.—Escapsats los vull veure
aquí dins en breus moments.
Ix l'alarb y á dins la cambra
hi portá poch temps après
quatre caps que sanch gotejan
dins palangana d'argent.
II
N'Ali de la Palomera
á son Rafal s'en tornava
espargint de nova guerra
per valls y comes la alarma.
Quant a les cases arriba
mitja nit era passada.
La cara esmarrida porta
y descolrades les galtes.
—¿Hont son mos infants? (pregunta
á una vella que es sa mare.)
—Tots dormen dins llurs lliteres
d'ensá que del camp tornaren.
—¡Fills méus! (crida). Dalt la torre
sonau lo corn tres vegades;
que nostre regne perilla
de mort, y lo Xech ho mana.
—Lo Xech ha perduda l'esma:
diu la vella. N'es debades
sonar lo corn, puis Mallorca
ha finit d'esser sultana.—
Per lo caragol s'en puja
lo fill que n'Ali més ayma
y lo corn son pit ab força
fa sonar per tres vegades.
Lo fill petit aparella
capells de bon tremp y malles;
aydat pels catius que miran
reviure morta esperansa.
Les veus de cent corns ja s'ouen
que lo clam de guerra escampan,
sons escarnits per los ecos
que d'els penyalars devallan.
A los esclaus de la terra
mana n'Ali fer la guayta
vers lo mar de Cathalunya
d'els cims de les singles altes.
Lo vespral repòs ja trencan
remors de cavalls que saltan,
veus d'alarbs que se despertan
famolenchs de la matansa.
Ab lo seny del corn que sona
van concorrent cavallcades
cada instant més atepides.
Ja son cinch mil que cavallcan.
Ja son deu mil que manetjan
coltell, destral ó azagaya
los de peu, y en la vorera
de la mar prenen estatje.
—Baixa, mon fill, de la torre,
(diu n'Ali.) Restreny ta llança
may retuda ab ta ma dreta
y ab ta esquerra la cuyrassa;
Que veix baxar de les penyes
ara que l'alba es trencada,
plens d'espavent, los que al vespre
á fer la guayta pujaren.
¿Que heu vist del cim de les penyes,
bons esclaus?—Quant arribarem
ohirem brugentes ones
de les mars abalotades.
Mes tart callaren les ones,
y al esser la matinada
pujaren veus de marina
y de rems batent les aygues.
Quant la claretat naxia,
un axám de veles blanques
hem ovirat dins les ones.
Cent cinquanta n'hem contades.
—Cavallca, bon fill, de pressa;
ton millor cavall esclata.
Corre á Medina-Mallorca
que n'ets de lo Xech missatje.
Disli les estranyes noves
y lo nombre de les barques;
que m'ajud si vol que atenye
la fé que li tinch sagrada.
—N'ha lo Xech la sort perduda,
(diu la vella.) Males passes
mala fi portan. Fugiren
los jorns de plers y folgança.
Del Pantaleu vora l'illa
naus s'hi veuen anchorades,
y lo papalló que hi levan
penó de rey l'engalana.
Les tárides y galeres
que arriban ben estibades
d'enjinys, de cavalls y d'homens
s'arradossan dins les cales.
De sopte greus clams se sentan
croximents y colps de massa;
y corren cavalls y moros
pels arenals de la platja.
—Sús, mon fill. A la ribera
anem; anem a combatre;
(diu n'Ali), que ja á la terra
los cathalans desembarcan.
—¡Ay! ¡Fills de la méua vida!
no aneu de lo fat en quantre
qu'escrit está que Mallorca
ha d'esser del Rey En Jaume.—
N'Ali y son fill ja no escoltan
la triste veu de la fada
que abdós corren á la lluyta,
á cavall saltant les mates.
Mes ¡ay! quant prest á la torre
sobrats los moros tornavan,
plorant les morts malestrugues
de companyons y de frares.
N'Ali es lo derrer que arriba;
porta el mantell ple de taques
de sanch; y tirantse a terra
planyent à son fill li clama:
—Corre de pressa á la Zuda,
missatjer de n'Abu-Yahie:
Disli que l'armada resta
dins aquest port anchorada.
Qu'ara mateix n'hem hagudes
les primeres encontrades,
que m'ajud si vol que atenye
la fè que li tinch sagrada.—
Partí l'infant. Quant son ombra
se perdé dins lo boscatje
la vella, mirantlo deya:
—Lo Deu d'els cristians li valga.—
III
Dos jorns y una nit trescorren,
nit y jorns que son de planct
per los que en la Palomera
sempre lo cel véren blau.
Los moros les aspres costes
de Mallorca van guardant.
Dins lo Pantaleu reposan
les mesnades d'els christians.
Planyivols n'Ali y sa mare
retrets dins la casa están,
plens de dol perque no tornan
de la Zuda los infants.
Al trench de l'alba partia
lo vell arrom son esclau
per recullirne d'ells noves,
y es de nit y no es tornat.
De n'Ali la ardent mirada
vol la fosca atravessar.
De goitx salta si una mata
veu que engronxa lo Gargal.
Mes, passa del vent la ratxa
y quant coneix son engany
baixa esmarrit de la torre
y á dins la cambra s'en vá.
—¿No tornan tos fills? (pregunta
la mare sanglotejant.)
—No tornan, no; (li contesta
lo fill suspirant tot baix.)
—¡Ay! Lo cor tinch ple d'angunia,
qu'he vist fatidichs senyals
eixa horabaixa. Los núbols
eran tots color de sanch.
¿No veres la nit passada
de la lluna lo minvant?
Boyres en creu l'endolavan
quant d'Arranda es va levar.
Y més tart vents de Provensa
les oliveres trencant,
de croxits ompliren l'ayre,
gemechs y suspirs amarchs.
Y al naixer la matinada,
la llum de l'alba escampant,
semblá que demunt Mallorca
groga mortalla hi posás.
—Ma mare, ma bona mare,
deixau lo dol. Mos infants
serán aquí dins una hora
capdellant deu mil cavalls.
—¡Dins una hora! La llum triste
del nou jorn veurás brillar;
mes de los fills les ninetes
may més la llum reveurán.
—¡Bons esclaus! Daume de pressa
mon mantell y mon cavall
que á sebrer de mos fills noves
à l'Almudayna m'en vaitx.
—No vajes, no, á l'Almudayna;
que dins una mar de sanch,
fill méu, n'Abu-Yahie indigne
negaría lo téu cap.
—¿Ohiu, ma mare, eixos xiulos
p'el camí que mena á Andraitx?
Son mos infants que retornan.
Deixau, bona mare, el planct.
—Lo xiular d'els nets abdosos
prou lo conech fa molts anys,
n'es lo crit de les arpelles
que carn morta odoran ja.
—No'm trossetjeu les entranyes,
mare méua; haveu pietat
de vostro fill que retudes
per l'ansia les forces há.....
Ara son ells. Les petjades
escoltau de llurs cavalls,
al ferir demunt les pedres
que vora la font están.
—No son los fills. El qui torna
tot sol, es lo vell esclau.....
Escolta les tristes noves,
que dona als qui están guaytant.....
Jo les auch. ¡Ay! Dins cadenes
ab cinquanta més están...
Ell los ha vist... Per lliurarlos
de la presó, l'han nafrat.—
Poch temps aprés a la cambra
entrava lo arrom lleal
y tirantse dins los brassos
de n'Ali romp en greu planct.
—¿Hont son mos fills?—¡Ay, bon amo!
Dins grillons los he deixat
perque la fé que sagrareu
no heu atés á l'altiu Sayd.
—¡Ay, fills!—Plorant me digueren:
corre á mon pare al instant
disli que fuji totduna,
que deix Mallorca y se salv'.
Si pot éll lliurar sa vida
morirem aconhortats,
esperant que la dolsa hora
del venjament sonará.—
La vella al cel sos ulls leva.
N'Ali á terra rònech cau;
y los clams que ab forsa dona
creure fan que s'es orat.
Y el callament y la fosca,
y el trist udolar d'els cans,
y les òlibes que xiulan
esgarrifan los esclaus.
Y una veu, vora l'orella,
de la fada diu tot baix:
—Jesus los fills tornaría
al qui l'Illa li tornás.
IV
Del nou sol bella es la eixida
boyres desfent de la nit,
y n'es sa claror riallera,
com dins l'Illa ho es sovint.
Quant sos raigs dauran les pedres
de la torre de n'Ali
sa mare li diu:—No es morta
l'esperansa de tos fills.
Eix es lo sol de la vida,
si fas lo que't vaix á dir.
—Ma mare; manau. Jo sempre
vostres ordres he cumplit.
—Corre als peus del Rey en Jaume,
quant lo jorn n'estiga al mitx.
Disli de part de ta mare
que no's detur més aquí.
Que á lo port de Santa Ponsa
la séua armada encamín.
Que salti prest dins Mallorca
si prest la vol conquerir.
Contali del Xech les forces,
los cavalls que té guarnits,
los homes de peu, lo nombre
d'els moros sos inimichs.
Disli que Mallorca es séua;
séu lo gentil paradís
que demunt coral y perles
entre ones está florint.
Que aquí tindrá son reyalme:
que axís lo cel ho té escrit:
que axis ho diuen los astres:
y lo fat s'ha de cumplir.
—Mes, lluny de vos, mare dolsa,
vostres nets, y vostron fill,
¿quí haurà de vos bona cura?
—L'esclau arrom resta ab mí.—
Vers lo mar n'Ali camina
dolent, concirós y trist,
sense mantell, sense llansa
ni cavall, ni esclaus, ni amichs.
—¡Pobre orat! (claman los moros
que acampats sota los pins
guaytan les barques christianes.)
¡Pobre orat, lluny de sos fills!
Prop ja d'ells, n'Ali los mira
y los diu:—Si per aquí
passa lo Xech qualca día
de ses desditxes fujint;
si eus demana hont es la Torre
de son majordom n'Ali,
per trobarhi alberch quant fuji
derrotat en fosca nit;
si famolench eus pregunta
per l'horta d'els Romarins
ó mort de set eus demana
hont es la font del Negrí;
digauli que aquestes cases
n'han fet avuy mala fi
que están ses cambres desertes
y en son llar no hi ha caliu;
que de l'horta les fruyteres
son les serps y els escorpins
y la font l'han metsinada
flastomies de n'Ali.
Digauli que en les encletxes
d'els penyals, los esperits
de mil ignocents occisos
donan ferestechs suspirs.
Y eixos jamechs llastimosos
son de venjament los crits
que estramordirán la terra
fins que muyra son botxí.
Digauli que de la Zuda
l'hermós encís ha finit;
y allá morirán ses fembres;
y allá prendrán lo séu fill.
De ses riqueses y joyes
ne farán sach y botí,
y may puş será Mallorca
l'esclava d'els sarrahins.
Del Rey En Jaume l'armada
veureu allunyarse anit,
mes de l'Illa possessori
ne prendrá demà al mati.
Jo seré ab ells fins que veja
que están castigats los crims
del malvat Xech n'Abu-Yahie
que ha engrillonat los méus fills.
Callá; y saltant de les penyes
dins la mar dona un capfich
y nadant entre dos aygues
de Mallorca va fujint.
Desde el terrat de la torre
veuse la retxa sotil
que va deixant demunt l'aygua
lo cos nadant de n'Ali.
Un vell esclau y una vella
mirantlo están fit á fit
y abdos demunt éll hi tenen
posats llurs vida y sentits.
Ja ab les mans toca la terra;
De cent barons n'es al mitx,
que l'acompanyan y pujan
del Pantaleu en lo cim.
Del papalló que engalana
penó de Rey prompte n'ix
un home més alt que els altres
de sos membres ben cumplit.....
Ara á sos peus s'ajonolla
lo moro, mes ell humill
lo fa levar y mudarli
lo fret y mullat vestit.
Dementres que axò miravan
ouen veus per lo camí...
y fonch que á la Palomera
lliures tornavan los fills.
Lo vell arrom que plorava
de gotx, à la fada diu:
—¿Creus ara sábia Zulema
que es certa la fé que't dich?
—Si: (respon.) Veix que se apaga
la lluna d'els sarrahins,
per lo hermós Sol eclipsada
de la Creu de Jesucrist.