Poesies en mallorquí popular/Lo palau enchantat
I
per garrigues é pinars,
entristida é concirosa,
la nuyt derrera del any.
La nuyt que n'es foscha é neyre
com lo temps que 'sdevindra,
car de la argentada lluna
n'ha finit lo veyl minvant.
No mostra lo cel esteles,
que enterbolides les han
les nuus de pols que levavan
de feres hosts mantz cavayls.
Del cor de la beyla n'ixen
d'angoixa suspirs amarchs;
perles de sos uyls ne cauen
de sos uyls de viu esguard.
N'ha motiu d'aytal tristança.
N'ha rahó de tort aytal;
denant jorns de joy, mais ara
no n'ha conhort lo séu planct.
Fort trist jay! n'ha estat per eyla
açeyl jorn malavirat
que n'ha perduda Maylorcha
ab lo Xech é son infant.
E viu faresta matança
de sarrahins é chrestians,
dins sa maysó que gordavan
los guerrers pus esforçats.
Per ço fuitx sens pus companya
que ses esclaves legals,
è los pochs esclaus que pogren
eschapar d'un ver trespas.
¿Perque tant ploratz, regina?
l'hi claman tuyt los esclaus;
esvahida es l'illa vostra,
obs es ja qu'el briu eus sal.
Ay! no plor, no, mon reyalme,
ne el captiuatge d'en Said:
Mes, plor la mort que l'hi espera
á mon fiyl lo dolç infant.
Tramés l'han de la Almudayna,
pres, á mans d'un rey estrany.
¡Mal verí qu'occís en Jacme!
¡Sa corona fonga un lamp!
II
Trista la maura camina
per vinyes é oliverars,
ab lo pit las que respira
de greu dol oltrapassat.
Es ja l'alba y no's detura,
luny de la ciutat s'en vá.
Perdudes há ses armiles,
trossetjat son mantell blanch.
Vola al vent sa cabeylera
n'ha sos peus ensanguentats.
Y a la terra ses petjades
hi leixan sagell de sanch.
Corren los chrestians tras eyla.
A haverla viadreta van,
que saven que la regina
n'es richa é gentil de fas.
Y lá al cap de Peira, dien
qu'eyla n'ha enchantat palau
masell d'aur é de riquea
abscondut enfre penyals.
Debades corretz, debades,
gents d'Aragó, cathalans;
no hauretz aur, ne la regina;
no veseretz son palau.
Qu'es fada la noble fembra
y eyla sols la vía sap
del palau, é per obrirl'ho
les paraules d'el enchant.
Bons guerrers, liuratzvos d'eyla,
liuratzvos de sos mals arts;
qu'iratxós son cor alena
venjament de los chrestians.
Ja s'acosta la regina
envers lo vayl més lunyat.
Ja del albor la lutz roija
guarneix las nuus de levant.
Enfre los pins qu'escomouen
les ondes é lo mestral,
appar lo tirany que mena
á son palau enchantat.
Los arbres semblan fantasmes
qu'es levan d'els arenals,
é'l xeloch que los engronxa
dona'ls formes de gegants.
Enfre un badaluch de roches
veuse lo pregon portayl
del palau, é les arpeyles
á esbarts hi volen denant.
¡Oh! que beyla architectura!
¡Oh! que richs filigranats!
¡Que n'está de molt guarnida
la porta de lo palau!
Varons que de la muntanya
anatz baixant vers lo plá
corretz tuit, passatz cuytosos
las fredes aygues del prat.
Si voletz sobtar riqueas
al som tenitzles ja lá.
Lassa adés n'es la regina
si d'haverla ne sotz gays.
III
La regina clama é s'obra
lo gentil, lo beyl portail.
Torna á clamar la regina
é s'enlumina lo ermás.
Per las roches ja s'endreçan
á forfoylons los chrestians
donant clams de gran folia
vesent maraveyla aytal.
Tras de la regina corren,
nengun d'eyls l'ateignerá;
car del soleyl á l'eixida
ha arribat á son palau.
Fora los esclaus ne restan
ab asagayes armats.
Les esclaves dins les sales
cuydan los tresors qu'hi ha.
A mils de pilars macisos
d'aur, d'argent é de crestayl
é ganfanons é senyeres,
armes, escuts é turbants.
A betsef joyels é robes,
pavellons, coxins broidats,
ab margarides é peyres
de greu preu dessus sendat.
Mantz drap-rasos, alcatifes,
taules d'ivori é corayl,
safilis d'hermoses perles,
é caramulls de diamants.
Ja hi arriban, ja hi arriban
los chrestians agozarats.
Los esclaus volen occiurer.
Les espahes van brandant.
Esvahïr la porta volen
açeyls varons esforçats,
mais fortment lluitan é feren
de la regina els esclaus.
Ja es levada la cortina
de la aurada chambra reyal
hont s'hi ouen sons melodiosos
é d'ocells raros lo xant.
Ja'n va a passar la regina
á darlot son alt lindau,
quant ou lo brugit de lançes
é de colteyls guerretjant.
Sos esclaus veu que cedeixan
ja del tot revironals.
¡Ay! com sent la gentil fada
no poder fadar chrestians!
No't cal intertarho ab ira.
No n'ha forsa ton esguard.
Oli sanct senyá llurs testes
é crotz roijes llurs pits han.
IV
Mes, tost clama la smarrida
Regina. Per fat é fat
que m'encomená ma mare
que ver diga é veritats.
É un punt més. Qu'es torn de marbre
tot mon enchantat palau,
de marbre els tresors qu'aclucha,
de marbre tuit mos esclaus.
Dix é desots la cortina
que cau feta marbre ja,
despareix la noble fembra
de tristança sanglotant.
Encercantla van cuytosos
los chrestians desperançats,
caramulls de peires troban
dins totes les sales grans.
Son de guix les alcatifes,
les senyeres son de sal,
codols son perles é joyes,
é los coxins son de fanch.
Los mils pilars d'aur son roches,
munts de grava los brillants,
mes tot há forma é semblança
de lo que fonch pauch temps ans.
Lo pavelló de la cambra
de la fada es marbre blanch,
é'ls chrestians qu'entrar hi volen
ja no lo poden levar.
Absconduda la regina
no's leixa de planyer may;
cobeitjant lo jorn qu'á mauros
Maylorcha regne retrá.
Sis setgles n'ha feit que plora.
¡Que n'es de trist lo séu plant!
Jo l'hé sentit é's levaren
mos cabeyls dessus lo cap.
Per los murs é les arcades
del palau vessantne están
les lágremes de la fada,
que clama son fiyl aymat.
E enquer huy los que penetran
entró çeyl loch de trespas,
aytanta beylea admiran
dins son enchantat palau.
Los esclaus é esclaves tochan
é les perles é diamants
convertits en peyra viva
que es dix «La Cova d'Artá.»