Poesies (Joan Maragall)/Festeig
FESTEIG
VORA LA MAR CANTÀBRICA
I
Per llà a la mitj-diada resplendenta,
desde la platja a la llunyana bruma,
canta i s'adorm al sol la mar brunzenta,
descapdellant i capdellant escuma.
II
Mira avançar-se cap a tu les ones
formant grahons festonejats d'escuma:
l'immensa escala va acostant-se ràpida,
temptadora als teus peus. Oh, no! No fugis:
els grahons menyspreuats se desvaneixen
per l'oblidat sorral; prò ¡quants ne vénen
de l'inflamat ponent, interminables!
Seguim la llum per sobre 'l mar. ¡Qu'onades
hi deuriem trobar endintre, endintre!
Les qu'eixa nit han d'arribâ a la platja,
les de demà, i encar les d'altres dies,
les qu'encare son lluny i que s'afanyen
caminant cap aquí, les sents que vénen?
· · · · · · · · · · · · · · ·
La nit s'extén per tot, la mar ressona.
III
Sota les estrelles, d'espatlles al mar,
una galta humida, fresca de serena,
una galta suau i plena
es ben dolça de besar.
Entre dos silencis, bes silenciós,
còm vares deixar-nos tremolant tots dos
dins la nit quieta, am deixos ardents
de la mitj-diada i dels terrals vents.
El reberes silenciosa.
Mos llavis, dolços encar,
te van preguntâ una cosa,
i tu no'm vas contestar.
Què vaig preguntar-te?... Sols recordo'l bes
i que se sentia la plena mar alta.
Tu, tota caiguda, semblaves malalta...
Oh! No hi tornaré mai més.
Prò la flonja galta ruixada am serena,
sota de ma boca, d'espatlles al mar;
prò la xafogosa nit d'Agost serena
ai! còm la podré oblidar?
IV
Quin revolcar-se avui totes les ones
escumejant sorroses, desiguals!
Com s'estiren i s'alcen tan com poden
per a fugir el gran torment del mar!
Tot el mar s'ensombreix i se sorolla,
ones vénen arrèu, onades van,
corrent cap a la platja clamoroses,
l'escabellada escuma al vent donant.
V
ADÉU
Per què avui ets tant hermosa,
tant blavosa i aplanada,
mar cantàbrica febrosa,
tant sovint tan agitada?
Tu, que sabs llençar al cel
tanta escuma lluminosa,
en els jorns de tes grans ires;
tu, qu'avances i et retires,
governant plujes y vents,
amorosa avui t'extens,
en tos llavis la lleugera
i blanquíssima brumera,
en tos llavis l'himne suau,
el teu llom ratllat d'esteles,
demunt teu, sota el cel blau,
blanc aixam d'alegres veles...
Bé recordo ta inquietud
quant un dia i altre dia
en ton llit te removia
un torment desconegut.
Jo he escoltat ton etern ai
solitari de la nit,
aquell enrogollat crit
que no s'acabava mai.
I t'he vist brau i joiós
de ta escuma qu'enlluerna,
esborronat y negrós
sota'l cop de la galerna,
inflat d'immensos sospirs
d'un fatic que mai no para,
verd i blanc com prat am llirs...
Prò mai tan hermós com are.