Poesies (Joan Maragall)/Ella parla

ELLA PARLA

Qu'obri'l jorn els seus ulls de clarô immensa
i jo daré a l'aimat la bona nova.
I qu'es llarga la nit! Quant temps encare
d'apagar-se i encendre-s l'esperança!
Decau i defalleix ell cada estona
i menysprea'l dormir per recordar-me;
prò'l dematí li portarà alegria,
com n'hi duia la tarde, encar qu'incerta,
quan, passant ell dessota ma finestra,
jo hi anava extenent mes mellors robes,
les de colors més vius, per alegrar-lo.
Ell ho veia extranyat... veia... i passava
girant el cap encar tot allunyant-se;
i jo, abocada an el empit llavores,
llençant enfora'l còs fins la cintura,
també'l nava mirant mentres podia,

tot resguardant-me 'ls ulls, am la mà extesa,
del sol ponent que m'encenia'l rostre.

Còm me pots estimar si no'm coneixes?
Qu'has vist en mi per arribâ a estimar-me?
Mai m'he adonat d'aquests esguards que'm contes,
ni d'aquests tremolors, d'aquestes basques.
Ben d'amagat an el amor servies!
Tu no feies com fan els qu'enamoren:
tu no'm donaves flors, tu no'm mitj-reies,
ni m'anaves aprop en els esbarjos.
Dins del pit, solitaria y silenciosa,
duies encesa l'amorosa brasa;
mes are jo també, d'amor vençuda,
captiva humil, de tot lo meu despresa,
t'he donat mon somrís y les mirades,
i els meus sospirs d'amor; de nit, els somnis,
i a més els pensaments de tot lo dia:
t'he donat lo millor que jo tenia.



ELL PARLA

Anit eixí de casa teva, aimia,
tot neguitós y malcontent de mi.
Que coses que't vaig dir, que no volia!
Que coses vaig callar, volent-les dî!
Al matí'l malestâ encare'm durava.

Era un matí emplujat com pel Febrer.
Deu meu, aquest hivern que mai s'acaba!
I aquesta primavera que no ve!
He trobat els passeigs arrèu fangosos,
sadollats per la pluja de la nit;
els brots tendres brillaven temorosos
al bell damunt del fosc brancatge humid;
i tot d'una, volant a la ventura,
com lleu companya de mon greu afany,
he vist creuar l'espai, balba, insegura,
la primera oreneta d'aquest any.
Jo l'he vista arribar, vola que vola,
fins al balcó del blanc palau discret,
i allí aturar-se arrupideta y sola,
guaitant poruga y tremolant de fred.
Guaitant poruga les desertes planes
del cel desemboirant-se lentament,
anyorant-hi el volar de ses germanes,
qu'ha deixat enderrera incautament.




ELLA

També ha vingut—pobre aucellet,
tot arraulit,
a mon balcó—cercant redós.
Mes jo li he dit:

—No temis ja—lo qu'es passat,
aixeca 'l vol:
el cel es blau,—els arbres verds,
i brilla el sol.—
Així meteix—dic a l'aimat:
—Oblida ahir:
diga-m avui—am cor lleuger
lo que'm vols dir.



ELL

Còm asserenes mon neguit,
còm fuig mon dol!
Ets el cel blau,—ets l'arbre verd,
ets el meu sol.