Pobrets y alegrets/La festa de Sant Antoni
LA FESTA DE SANT ANTONI
Jo he fet lo que no fa cap home; no vull dir que sían valentíes, mes quan ha arribat l'ocasió, he sapigut gastar les dobles de quatre, y'l mateix se me n'ha donat que fossin de perruca qu'ab los cabells a la romana. La qüestió es qu'en Geni... — sí,'m van posar aqueix motiu, per que'l tenía més prompte qu'una centella, y al que'm mancava al respecte, ni tan sols lo que's diu un gruix de pesseta, aviat tenía compostes les diferencies: vínga garrotada a les costelles, ò allí hont s'esqueya, que no'm fixava ab indrets, y ja podeu contar qu'al lloch hont l'ensopegava,'l curandero ja hi tenia qu'entortolligar la vena, per que una pessa ò altra jo li feya malbé.— Però, en Geni no ha quedat may malament en cap banda; sía per lo que's vulgui: tant quan s'ha tractat per moneda, com per lo lluhiment de la festa, encara no ha surtit lo fanfarron que'm fes girar les butxaques.
Fa vint anys, venia Sant Antoni, y la cosa anava freda; ningú'n resava rès, tothom mut. Una tarde, m'aturo devant del Cafè Nou, baxo del pescante, y m'hi fico. La sala estava plena de gent del ofici; les taules, ocupades ab tota mena d'ampolles, y entre les de rom y conyach se n'hi veya alguna d'aquelles cobertes de boga, que tenen la beguda tan forta, que fins perjudican l'ampolla y les tenen que posar agegudes. Allí hi havia gent molt conforme y algun xitxarel-lo d'aquexos que portan los comptes bornis al amo: que dels set díes de la setmana fan burro[1] tres y mitx; y tots s'estavan entre'l puro y la copeta y una boyra de fum que els entelava, consumint l'estona critiquejant lo bestiar de la ciutat.
— Ola, Geni, — me van cridar de per tots costats, — seyèu.
— Noy, pòrta una copeta.
— ¿Què vols pendre, marrasquí ò curassao?
— Sèu, que beuràs.
— S'estima.
— Porta les copes, te diuen.
— En pendràs un didalet.
— Corrent, ja beuré. Minyó, portam thè ab un jàssera de sucre. Y, a caps som, — vaig dir jo, després d'escupir y d'haver xarrupat lo primer glop. — Noy, bon minyó, apàrta'l rebosillo de les vidrieres, que donaré un cop d'ull a la carretel-la. Que la qüestió es molt seria; nada menos que'ls carreters del moll ja ho tenen tot endegat y'l día de Sant Antoni portan l'intenció de tapar al sol que surti, ab un passa-calle pels carrers de Barcelona, que la gent hi caurà de genolls: que's trauràn cobre-llits per les balconades, y que tothom, al vèurels, farà santus lo mateix que si passés lo combregar general.
— ¡Xist!...
— Y axò no son veus volàtils, que'm consta. ¡Si tot lo regne'n va plè! Que l'Artillería té Cademia tot sovint no més que per ensajar un pas doble, que la marxa Reyal y la de Peracamps y totes les conegudes y per conèxer, faran alto y's quedaràn a sota peu. Si'l banderado estrena un mocador que serà una trenyina de puntes; si montarà'l bayo de casa'l Baró, ab una sella y guarniments ab tal brodadura y una varola de repunteig que'l seller s'hi està menjant la vista; que hi haurà sarau a vuyt duros lo soci, y dinar de sexanta rals per cap; que surtirà cada dobla de quatre que potser fa deu anys que no ha estat contada; y com de fatxenda'n tenen per ferse un arrendament, l'intenció seva es de fernos fer un paper lleig y que quedem com uns noyets. Lajugada es vista... Però, a poch a poch; ells potser no contan qu'en Geni siga al món, ¡ells no se'n refian! Pobrets! Deu me do salut; si allí hont jo'm fico ningú queda malament! y... pochs romansos: los cotxeros de Barcelona tenen d'anar a benehir, y aquí no recula ningú que s'estimi la persona: ¿me enteneu? Y si ells l'Artillería, nosaltres les bandes del Liceu y Santa Creu; que fins lo llevant que s'entorni al Tibidabo vull que hi arribi bufant música; y si ells tenen lo bayo del Baronet, jo'm presentaré ab lo tordillo del senyor Comte; y si ells mocador de puntes, jo ab mantellina de blonda; ¡y què daurats y selles y guarniments de fantasía! si ja estich comprant lo pavo del Jardí del General no més que per aprofitar lo bano, que vull que'l meu tordo's, presenti ab un plumero qu'arribi als entressols; y si per ells hi haurà qui s'agenolli, jo vull que a nosaltres nos rebin a sota tàlam com si arribessin los virreys del Perú. —
Per supuesto, que tot va quedar compost com una escriptura; los companys, ferms a que s'anés a benehir, y jo nombrat director, banderado, caxer, vaja, un Rey absolut per manar y disposar y bestreure, sense que ningú respirés devant meu.
A punta de día, treya'l Tordillo de la quadra. ¡Pobra bestiola! Semblava que ho conexía qu'anava a fer un paper lluhit, ab lo garbo que remenava la cua, inquietantse tot sol, llensant aquell desmay sobre la grupa, y no volguent estar quiet, ab lo mateix desfici qu'una criatura que va a benehir la palma. Per no cansarvos ab l'esplicació: que quan vaig sortir montat, ja podía anar depressa la gent, que no hi havía ningú que no s'aturés per decantar la mirada, y no venía cap inteligent que, al vèurens al Tordo y a mi, no digués: «Vaja, axò es la planta y'l garbo real: d'aquí se'n treuen les làmines.» Lo Tordillo portava una sella que jo no gosava tocarla, per no fer malbé aquell Potossí empleyat en la brodadura; ab los seus estreps de plata de duro de columna, ab los cascos daurats, que semblava que portés borceguins de similor, y ab lo seu plumero blanch y blau, ab aquell dexo de les plomes, qu'encara no movía'l cap, ja semblava que's posessin a ballar ab mitja basca.
Jo, molt serio: vestint negre de cap a peus; barret de pelfa de ca'n Pardo, que de tan lluhent, feya llenques d'ombres blanques, y a dalt de la copa un sobtat de claror de la matexa etxura del relotge de la mort, anem dient. Los guants, de cabritilla blanca, que no gosava mirarme'ls dits per no xuclarlos, per que semblavan bolados. Y de la soguilla, y de l'agulla, y de les tombagues de diamants, no'n reso, que no vull que'm critiqueu de vanitós; però, us dich que de la meva persona per tot arreu n'exían espurnes de brillantor.
Quan lo pare capellà'ns va benehir, a tots dos sols, — ey, que vaig volguer aquest senyorío, — ja veurèu, minyons, cadascú pensa com pensa; jo seré mal parlat en alguna ocasió, però en tocant certs punts... alto aquí, en Geni té moral y aygua santa al cap, y l'interior de les persones es com una carta closa. He dicho.
Quan lo pare capellà'ns va benehir, ab la vista se'ns menjava: y axís que va veure'l Tordillo ab la lleugeresa que brassejava y de la manera que feya juli ab lo plomero, quan li van haver dat lleminadura, la satisfacció li espurnejava dels ulls. Jo'l vaig entendre del tot; no hi valían llatins; per que certes coses s'entenen encara que s'expressin ab xifra.—
Ab deu dobles de quatre vaig tenir pagat lo gasto que'm corresponía; y content. Després han anat venint anys, y cad'any nou m'ha fet tornar més vell. ¡Quí ho havía de dir! les glories del Tordillo... Mare de Deu! la sòrt que quan convé no
me dono vergonya d'axugarme'ls ulls. ¡Lo Tordillo, aquella perfecció, l'animal més noble y civilisat! qu'haguera pogut anar dins d'un cotxe, en lloch d'a les vares; per que tenía prendes per poguershi establir! Lo Tordillo va tenir que passar per la baxesa de veures a la Plassa de Toros...
Era cap al tart, entre dos llustros, en aquest'hora que's sent una especie d'angunia ò tristesa dolsa, potser per que l'home que calcula y té datos, veu perdre y afinar un altre día de la seva vida que no'l resquitarà may més, y tal vegada aquesta tristesa es un adeu que li envía. En fi, sía com vulgui, qu'axò poden ser reflexionaments que me'ls dona la edat.
La corrida s'acabava, y'l poble cop de cridar otro toro, després d'haverho demanat ab prou escàndol y saragata, — qu'es lo que resulta en aquexos paratges, que sembla talment que cap persona no sàpiga demanar les coses ab criansa, etzètera, — se'ls hi va cedir lo que volían. La fosca anava cobrant terreno, lo públich encenía mistos de cerilla. Surt lo toro: ¡María Santíssima! allí vora'l xiquero'm veig lo Tordillo qu'havía de rebre la primera embestida. «¡Noy, fill meu! — crido al picador, — defènsamel;» y salto grades y contra-barrera y'm presento allí mateix. «¡Fuera!» va cridar alguna mal'ànima; me giro...«Vès, currutaco, — li dich, — bàxa si vols vèuret assentat sobre les banyes del toro.» Y, xist, ningú va respirar. «Mitja dobla de quatre per tu, si'm respectas al cavall!» li vaig dir al Tremendito. Cap més paraula; ell me va fer l'ullet, pica desseguida y tot fent lo tato y guaytant de reull, que quan lo toro venía per la dreta, ab un jòch de brida que valía tots los diners, encarava'l cavall per la esquerra, y que ningú tenía rès que dirhi, per que semblava que fos lo toro y no ell lo qui fugía. Però, amigo, se'm distreu lo que se diu un credo, y'l toro de trascantó embesteix y clava banyada al Tordillo per derrera. Torna a embestir, però allavores lo meu cavall, que, vell y tot, té empuje y serenitat, fa un punt de fandango y me li endressa tal surtidor de ferradures als nassos que me'ls hi debía dexar a punt de carmel-lo.
Aquella nit ja no va dormir a la quadra: malmès com estava, mediant lo meu crèdit, me'l vaig fer acompanyar a Gracia.—
Lo senyor Comte quan va morir va recordarse del seu cotxero; — ¡Deu li dongui més gloria! — se va recordar d'en Geni que l'havía servit trent'anys be y puntualment y ab agrado. Y tinch la meva pobresa; una caseta que sembla un mirall, que s'hi veu el cel y la terra. La dòna, 'l Tordillo y un servidor de vostès; tots estem en vaga y tots nos entretenim. Lo cavall també'n participa de les llargueses del senyor Comte. Ell dona quatre vols a la sinia, y després, poch a poquet, exim a veure l'aygua com corre, y agafat per lo clin l'acompanyo pel jardinet, a veure les flors al istiu y per pendre'l sol al hivern, portant dues quitxalletes del barri que sempre volen que les dexi pujar a cavall.—
Benehit sia, demà es Sant Antoni ¡demà es la festa! y'm dona enuig lo pensarhi, nó per enveja ni racansa. ¿Què sé jo'l per què? Anèuhi en bon'hora, lluhíuvos, divertíuvos: sou joves, y no us mancarà alegría y bon semblant. Anèuhi en nom de Deu. Jo també hi anava; també vaig ser jove; un día ò altre s'havía d'acabar. Jo desde'l meu hortet sortiré ab lo Tordillo; ja pensaré ab vosaltres, ¡prou! pensaré qu'us divertiu, deuré aquesta alegría al bon Sant Antoni; y ab los noyets del barri farèm los Tres Toms, que per mi ja fa tants anys qu'han passat.
- ↑ Entre cotxeres de plassa significa no fer cap viatge en tot lo dia. (N. d'en G.)