Pobrets y alegrets/¡Cesant!
¡CESSANT!
Enrahona sol pel carrer; arronsa'l front atabellantlo ab fondes arrugues; separa y junta nerviosament les celles, que semblan dues sangoneres que s'escometin; ò arrecona de sobte les pupiles a un costat dels ulls dexantlos en blanch, ab la sinistra espressió del busto de Mucio Scèvola.
La gent li passa pel costat ab igual indiferencia que si animés lo seu rostre ab benigne somrís.
Tampoch ell repara en ningú; les seves amenasses, los seus gestos y terrors los envía a Madrid. ¡Ay del amenassat, si pogués cubrirlo ab una d'aquexes mirades tremendes! ni una camisa de forsa l'agobiaría tant!
Camina d'esma; lo seu punt de partida es la Rambla; volta carrers al acàs, surt davant de l'oficina, y com que no hi té rès que fer, diferent de abans que hi anava a no fer rès, gira esquena y s'entorna cap a la Rambla.
Troba pel camí a un ex-colega que va depressa y que'l saluda dientli:
adiós, querido. «Ola, — pensa desseguida, — aqueix no deu estar enterat de la meva cessantía; haguera passat guaytant als balcons ò fent lo distret cantant un'aria. Si'l crido y li faig a sapiguer la desgracia, es capàs d'aborrirme al acte sens més formació de causa. Conservèmli les ilusions, dexèmse estimar.»
— Adeu, Constante! — li crida saludantlo ab lo bastó. — Ja veuràs, lo
día que't topo de frente, 'l duro que't manllevo. —
¡Encara té puros! Surt de la escaleta d'una casa de huéspedes del carrer d'en Robador, y s'adona per casualitat del Hospital. ¡May l'havía vist tan a la vora de casa la patrona! Dexa anar una glopada de fum, com si volgués ocultàrsel a la vista; arriba tot passejant a la Rambla, y's fica en un Cafè.
Allí troba dos companys amenassats també de cessantía, qu'esperan la noticia distrayentse jugant al dòmino. Lo nostre desconegut pren cafè molt depressa; s'empassa fum y tot, com prevenintse per futures debilitats, y avesa la naturalesa a vaporoses sustancies, a la homeopatía dels aliments.
Estén la mà y separa les set fitxes justes; juga, y cada vegada que li tancan lo jòch exclata ab tan vehements dicteris que sembla que l'hajan tancat en un manicomi. Los seus amichs li respectan la ira, en lo concepte que dintre poch temps ells també preveuen que's posaràn a jugar al dòmino ab les matexes disposicions que si anessin a fer cops de puny.
Y s'acaba'l jòch ab quatres pessetes menos d'adorno en la butxaca de la ermilla.
Se treu un altre puro, se'l mira fentlo giravoltar ab los dos dits; de repent, se'l fica a la boca, y l'escapsa d'una mossegada ab la matexa fieresa que si hagués executat una sentencia del Sultan.
— Avuy tens la negra, Crisoles; — li diu un dels companys.
— Avuy? — replica ell ab forsat mitx-riure, — avuy no m'he pegat un tiro per que jo mateix m'he anat a la saga perseguintme com un esbirro; y la idea fatal la tenía aquí, en lo front, fixa, segura, tenàs, y no la he executada per que altres ombres sanguinoses s'han posat davant la meva y he perdut de vista'l meu cadavre. Visch per la venjansa.
No li vull cap mal a aquest palatreca que m'ha sustituhit en la plassa. Lo primer impuls que vaig tenir al rebre'l cese, era d'anar a la oficina, despenjar un feix d'expedients d'aquells qu'han conegut més empleats qu'un habilitado, y matarlo administrativament dexàntloshi caure aplomats damunt lo cervell. Però, la reflexió ha pogut més que ma valentía, y aqueix pèrdis que'm treu lo cobert de taula m'està debentla vida tan fresch y xalat, mentres jo'm consumo veyentlo com se gronxa davant d'aquella taula en la que jo hi he passat los millors temps de la joventut . La meva sòrt es que si no'l mato ab un feix de papers, li quebranto la salut ab un lío que li dexo allí de recursos, instancias, consultas y informes, qu'encara que no més se'ls miri per posar o pase a tal ò qual negociado, ja sabrà què cosa es divertirse y gastar poch. Y cuydado, senyors, — diu exaltantse Crisoles, — que jo vaig pujar després de la revolució, es dir, que vinguerem a moralisar lo ram; lo que dich, a moralisar. Y aquest tonto que'm sustituheix diu per tot que ve a igual fi. ¿Còm estem? Si ell ve a fer lo que jo feya, ell sobra desde luego: es evident. Però, a Madrid, que tenen una lògica especial, creuen que sobro jo; y per telègrafo... ¡Senyors! vagin apreciant vostès en què s'emplea la maravellosa invenció del sigle; ¡per telègrafo'm deposan! Y gàsti vostè vuyt anys de la existencia per que a lo millor soni un repich de campaneta disparat desde allí dalt qu'avisa que'l posin immediatament al mitx del carrer ab menos consideracions y decoro del que's guardaria a un lacayo qu'embromés a les ninyeres y'l treguessin pera evitar matrimonis desiguals. —
Després que s'ha desfogat prou sobre aqueix tenor, s'entorna a casa, sopa, fuma y per últim se'n va al llit.
La nit passa lenta y fexuga pel pobre Crisoles. Totes les posicions que adopta per descansar, li son incòmodes; no té, com se sol dir, prou llit per ell. No poguent cloure'ls ulls, y per estalviarse una cayguda ab son contínuu giravoltar, s'axeca,'s vesteix, y a les fosques, per que fins la llum l'ofen, obre la finestra y's posa a guaytar la trista soletat del carreró.
Lo sereno, assentat en lo guarda-rodes del carrer del Hospital, se treu una fiambrera y's disposa a esmorzar.
¡Ditxós tu, — murmura en Crisosoles, — que menjas de nit y de día! ¡Y encara hi hà qui per consolarme'm recepta aquella dècima:
Mirèusel allí'l sabio, en aquell guarda-rodes; no girarà'l cap, no hi hà perill; millor prefereix atiparse que cercar miseries. ¡Sabeu per què's girarà? per veure si ja es oberta la taberna. ¡Ay, Calderón! en lo vostre temps los sabis eran pobres: avuy los pobres son los tontos y, ò no hi hà sabis, ò no volen soportar lo luxo de la miseria...
Thales, — està clar, ara'm recordaré de tots los filosops, — va dir: Conèixte a tu mateix. Ja eran tales para cuales en aquella època y en aquell departament. ¡Y jo qu'als vintivuyt anys, en la Pascua granada de la vida, ni m'he conegut ni he sapigut conèxer lo que'm convenía! Jo era lleal, honrat y... dropo; però, servía al Estat, y la última circunstancia no desdora en la carrera, ¡Oh, sabi grech que tan clar parlavas! jo't venero y'm prench del teu consell la bona voluntat. Jo'm conexeré, encara que m'hagi de fer una senyal reservada. May més pundonor, ni llealtat ni... rès, l'empleo sol! Vínga un empleo y exiré catedràtich d'irregularitats ò aussiliar de distraccions. Fama, bon nom, virtut... — Y,trayentse en aquell acte una clau de la butxaca, 's posà a bufar pel forat, arrancant un xiulet tremolós, dient: — Jo us xiulo, paraules trapaceres, perdició de empleos, guanyadores de miseria y de penediments estèrils y a fòra de hora. —
Y acte contínuu llensà la clau al carrer, ben convensut de que maymés
hauría de tancar rès; clogué la finestra d'una revolada, y's tirà vestit al llit, amenassant ab lo puny tancat al honor y principalment al que l'havia dexat cessant.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Lo sereno, després d'haver esmorzat, s'axecà del guarda-rodes, y ab la satisfacció que's sent després d'haver menjat de gust, digué per si mateix: — M'he equivocat: no sé si era xiulet d'auxili, ò foch al primer districte... be, vaja, si volen alguna cosa, que tornin a xiular.