Pilar Prim - Capítol VII

VII

Havent hagut esment l'Elvira d'aquella visita, la Pilar no pogué dexarli de relatar lo ocorregut en ella, y encara que, en aquesta ocasió, els prejudicis de la noya l'ajudessen a posar més en clar les intencions malèvoles de la viuda Roig y a mantenir en el lloch de sempre al amich ausent, no dexà el verí de la calumnia de produhir, com sempre, els seus efectes. L'indecisió, la reserva, la virada repentina y enigmàtica d'aquell home no més al veures sorprès per ella en un moment d'emoció espontània dalt de Font-Romeu, ja li havían dat a l'Elvira prou que pensar, y en aquesta situació d'esperit, li era naturalment impossible a la noya, pendre les delacions de la Roig ni ab una mica de frescura. Lluny d'axò, van donarli tant torment ment, que, ja no sabent com deslliurarsen per si sola y cercant, al hora que distracció, consell segur, và, a la fi, escriure d'amagatotis al seus oncles, invitantlos a pujar ab més insistencia que may. El prestigi que aquests tenían pera ella, y sobre tot l'oncle Ortal, qual enteresa de caràcter y criteri ella tant admirava, li garantían la bondat d'aquell consell. Y segons lo qu'ells pensessin, segons lo qu'ells diguessin d'en Deberga, informats com ja'n vindrían de segur, s'abandonaría ò nó ella a l'atracció que per aquest sentía, junyint, si axís calía, els impulsos del seu cor a la voluntat aquella que may li havia desdit. Els oncles, mal l'avi Prim se quedés sol ab la Mions, cosa qu'havía d'enfadar no poch a la Pilar, ja no's van fer pregar més, y pochs díes després, arribavan a Cerdanya.
Llavors, la fluxa de la Pilar, ab tot y'l disgust ab que'ls veya venir, portà la seva bondat fins al punt d'anar ab sos fills a Escadars, a rescatarlos de la diligencia, a fi d'aliviarlos un xich del cansament ab un cambi de postura.
En Robert, el fexuch Robert, fou el primer en despenjarse ab pena de l'estreta portella del cupè; desprès n'exí, tota posturera, la rodanxona Julita, que, ab tot y'l seu ès ja no tan fàcil de moure als quaranta set anys, se va llansar com una perdiueta en brassos de l'Elvira. Dexaren l'equipatge a la vaca del empolsat armatost, y, apartantse angunioses de les estretors d'aquell carrer, cuytaren a enfilarse a n'el landau, qu'arrencà arreu com un llamp. Era ja a boca de fosch, y el serenet, casi be fret, ab que, fins en les jornades més fortes del estiu, moren a Cerdanya les derreres lluhissors del dia, van esborronar una mica als recent vinguts; però la Julita trobà fins deliciosa aquella petita esgarrifansa que li feu refregar el còs per el coxí ab voluptuositats de gata. La mitja lluna del quart crexent, llavors bastant somorta y d'un blanch vaporós de ploma, lluhía encar solitaria en les blavors atenuades d'aquell cel serè y immensíssim; y la dòna, que, a causa de les lletres de la neboda, ho volía trobar tot poetiquíssim, exclamà:
—Míra, Robert, míra, quina lluna! Sembla una ala despresa d'un querubí.
—Ay, que gusto!—afegí'l nen.—Si se me cayese á las rodillas!
—¡Oh, que mono! que xistós!—Tots van celebrar l'acudit de la criatura com un gran destell d'enginy.
Llavors, la tieta y l'oncle parlaren llarga estona del estat actual d'aquest noy, que trobavan melloradíssim, tot un altre. —Veyeu?—exclamà l'Ortal, avensant un xich la panxeta;—¡Què axarops, ni què potingues! lo que jo vaig dir: bons ayres, bon sol y bons aliments.
—Oh , y qu'es veritat. Al meu marit rhem de creure sempre. Té un ull pera tot!
—¿Quí ho dubta?—recalcà l'Elvira.
Però la Pilar se va mossegar la llengua, escandalisada de la serenitat d'aquell presumit, que s'atrevía a atribuhirse, devant d'ella, el consell qu'havían donat els metges. Benehí la fosca crexent qu'impedía ja veure be la cara qu'ella hi posava, y volent oblidar, tant el ressentiment de qu'haguessin abandonat al vellet de son pare, com la por ab que veya l'arribada d'aquests hostes antipàtichs, va recullirse tant com pogué al àngul del carruatge, clavà una mirada anyoradissa al cel y's quedà arrupida somniant ab la placidesa gaudida díes enrera per aquells camps, sens posar ja atenció en rès de lo que al entorn seu se deya. ¡Pobra d'ella si hagués arribat a sospitar, no més, els progectes que duyan els Ortals dins del magí! En Robert no era pas d'aquells que's dexen capejar tan fàcilment. Recelós sempre de lo qu'atanyía al pervindre dels noys Dou, en quant podía modificar, y no poch, el de sí mateix, pot ben dirse, valentnos d'una pintoresca expressió rural, que, quan la seva cunyada anava al hort, ell ja'n tornava. No hi hà que dubtar, donchs, de si havía pensat ò nó en el probable casament de sa neboda y en los perills qu'aquest podía ocasionarli si'l nuvi li resultés indòcil y «hagués caygut de bon ull a la mamà.» Mil vegades havía parlat ab la Julita de la necessitat en que's veurían algun día de casar ells per ells aquella noya ab un jove que'ls fos ben adicte; cómptis, donchs, si s'alarmaren el día que'ls semblà traslluhir en les lletres de l'Elvira qu'aquesta s'estava enamorant d'en Deberga. L'avi Prim no havía pogut dir, sinó, que fent la friolera de quaranta anys que rès sabía del seu amich Pepe al qui havía dexat fadrí a Amèrica, ignorava per complert de quí, ni què, podía esser aquell fill. L'Ortal ja no va plànyer cames en fer inquisitories, y a la fi, per un amich seu, que la corría entre'l món dels desvagats, va arribar a saber qu'en Deberga era un corrido sense fortuna propia, advocat sense plets, que's dava la gran vida a despeses d'una tía seva molt rica, qu'estirava un xich l'orella al gat, al Círcol del Liceu, y qu'era conegut com gran espatutxí en les sales d'armes. L'Ortal mudà'ls colors, pensant en l'encís qu'un tipo axís podía exercir en l'esperit d'aquelles dones inexpertes, y sobre tot en el de la Pilar, tan propensa al entusiasme per tot lo que li sabía a elegant y distingit; y exagerantse, a la vegada, les condicions especials d'aquell home, pensà també en el perill que podria durli a n'ell mateix, si entrava a formar part de la familia. Y d'aquell día ensà, ni ell, ni l'apocada Julita, van viure ja, fins que'l Pare Saltor, confés de l'Elvireta, pogué dílshi que'ls sabía un bon partit, si la noya s'avenía a viure a Bilbao, ahont aquell residía. Se tractava d'un jove milionari, orfe de pare y mare, molt religiós, molt educat y molt dòcil, que's deya Amos Echevarría y que vivía consagrat a la explotació d'unes grans mines de ferro heretades de son pare. Pels informes que tenia'l Pare Saltor del seu confrare de Deusto que, en tot cas, faría'l casament, l'Echevarría era, ademés, de bona presencia, y únicament exigiría dues coses: que, no més pel ben parèxer, la noya portés algun dot, y que se'l rellevés en absolut del compromís d'axecar, ara ni may, son actual domicili. No estarà de més dir, si, seguint l'expressió grossera del Ortal, un partit axís «els havía de fer pessa.» Les circunscies d'esser tan rich, de viure lluny y d'estar prou enfeynat ab el seu negoci, feyan descomptar ja, de moment, el perill de que ambicionés la gerencia de la fàbrica; la d'esser ells, ademés, els iniciadors del casament, els prometía la protecció del bilbaí pera demà que la cunyada tractés de donar la gerència a un altre. L'únich grop que la qüestió ofería, encara, era l'estat d'esperit en que poguessin trobar a n'aquella noya, tan independent, tan contemplada y que quí sab quins plans hauría ja tirat ò quins compromisos contret ab en Deberga, si la sarampionada del amor l'hagués agafada de plè a plè. Axò'ls tenía intranquils, els imposava la major prudencia; però, un cop a Puigcerdà, veurían, obrarían segons les circunstancies.
No era, donchs, pas tan fàcil a la Pilar sustreures al malestar que s'esperava d'aquella vida en comú, no més resignantse a callar y a fer la vista grossa en holocaust de la pau que se li posava en perill. Mes, encara, aquella nit, Deu li donà la sòrt de poderse retirar sense un disgust. La Julita venía disposada a trobarho tot tan bo, tan ideal y magnífich, que va estar tota la vetlla esmersant a tort y a dret ponderacions y alabanses, ensemps que l'Ortal, ensopit per la migranya, no feya sinó badallar. Mes, tant de ben estar no podía durar gayre.
L'endemà al matí, aquells hostes sortíren, ab l'Enriquet de la mà,a donar un tom per la vila, que la Julita no havía vist encara. Apenes arriban al Estany, ja's topan ab donya Pomposa, que venía de brasset d'en Rossendo, apoyantse ab l'ombrela a l'altra mà, tota ullerosa, desencaxada y groga. «Havía estat malalta, gravíssima d'un atach al fetge, y l'endemà, no ben restablerta encara, s'entornava a Barcelona ahont volía consultar altres doctors, per si li convingués aprofitar lo que restava de temporada d'aygues en algun punt del extranger.»
—Pobra, senyora! De modo qu'axò no li proba?... Tan hermós com es!—feu la Julita, ab condol.
— No es el pais, no es el país, Julita. He tingut un disgustillo ab els parents de vostès.
—Ja pot dir un disgustasso, mamà, jà!—exclamà en Rossendo, desitjós de compartir la venjansa.
Els Ortals eran tot orelles; el menut tot ulls.
—Ay!—saltà la Roig, adonantsen tot seguit.—Míra, Enriquito: ¿vès los niños Solis, que juegan al aro? Vés, véte con ellos, que te dejarán otro. Ya te quieren, ya.—
El noy arrugà'l morret y va fer que nó ab el cap.
—¡Casildo! Manolita! Ramon! venid acá á tomar este amiguito; — cridà ella, ab veu de mando y ab aquell castellano tan pur del nostre país.—Tú, que eres tan mono ... vaya si irás, oy?—
Però aquells brivalls atribulats, corrent derrera del cèrcol, que'ls fugía com un follet mofeta, ara d'aquí, ara d'allà, fent esses y contorsions quan les varetes mellor l'havían tostat, ni van sentir que'ls cridessin. Y el noy Dou, ben lluny d'anarsen, mort de tafaneria, s'arrapà més al seu oncle, pregantli ab una mirada dolsa que no'l tregués pas d'allí.
—Ah, nó;—va fer en Robert;—lo qu'es de mi, no lograràs pas les concessions que't sol fer la teva mare. O te'n vas a jogar ab aquells nens, ò te'n tornas al chalet.—
No va haver de repetirlí. El noy s'apartà d'ell com d'un escorsó, y clavantli una mirada rencorosa, apretà a córrer cap a casa, bo y plorant.
—¡Vína aquí, vína aquí!—cridà, tot d'una, la Julita, esgarrifada de lo qu'acabava de fer el seu marit.
—Déxal estar, te dich. Ja sé lo que'm faig jo;—saltà ell, ab veu imperiosa. Y tot seguit amorosintla, se dirigí a la viuda Roig, invitantla a continuar.
Empesa pel despit, aquesta senyora no tingué pèls a la llengua ni escrúpols de conciencia en desfigurar la veritat que no procurés callarse, ni tampoch en dar, per fets reals, lo qu'eran cabories seves. Segons ella, en Deberga era un vividor molt llarch, que, plè de trampes y embolichs, al olorar la riquesa de l'Elvireta, no havía vingut aquí sinó pera pescarla. Viu com una espurna, als dos díes, havía ja conegut la flaca de la Pilar, l'adulació; y adulant a la mare y festejant a la noya ab la discreció més hipòcrita que puga imaginarse, havía conseguit el sí. Per axò, ella, que conexía'l panyo y que, per afecte als Ortals n'havía posat a les Dou, en quant les vegé en perill, va córrer tant com pogué pera procurar salvarles. Era ja tart: l'obra d'aquell diable estava ja feta: la mamà ja estava cega, la filla compromesa.
—No ho dubtin, axò està axís. Y si nó, ¿per què, veyàm, per què, me va treure a mi de casa, com un gos, com no'sfa ab ningú, la no sé còm dirli? ¡A mi, a mi, que he sigut sempre respectada de tothom!
—Senyora, senyora, no s'afecti, que vostè encara no està be, y...
—¡Oh, un disgust de mort! ¡un disgust de mort! Crèguin;—feya'l noy, tot sovint, ab la major bona fè.
—¿Però com un gos, diu? ¡Poca vergonya!... ¡Sabent que vostè es amiga nostra!...—exclamà l'Ortal, sense senyarse.
—Com un gos, ni més, ni menos: dexantme allí, sola, ab el criat a la porta, que no sé si fins duya expolsadors y tot pera pegarme. —Senyora, no digui axò; vostè s'ho afigura.
—¡Axís, axís va ser!—feya en Rossendo.—Tant, que, míris, vaig estar a punt y tot d'anar a darli un revés. Y encara, quan la vegi, no sé, no sé, si'm sabré pas contenir.
—¿Però y l'Elvira, donchs?—preguntà l'Ortal, escandalisat.
—Aquí està la demostració de lo que jo els hi deya. Vostè ha vist, Julita, que, a casa de vostès, l'Elvireta sempre m'havía fet el mellor paper. Donchs, aquí, filla, uns llavis axís! May qu'he anat a casa seva, m'ha volgut veure: l'altre día, a Mont-Lluís, la vaig tenir de saludar jo, jo! Pel camí de Font-Romeu, no'm va dir ni tres paraules. Allí, al despaig de medalles, va donar l'afront al noy de no volerli acceptar ni la més petita friolera, y, segons aquest m'ha contat, tot aquest estiu l'ha estat atropellant per rès, per una ximplería de joves.
—¡Oh! ¡y quíns rebufos! ¡quínes insolències!—afegí ell, ingènuament y tornantse roget.
—Be, nó; axò son coses de noya; criaturades, rès més;—feren els oncles, que, recordant la manía que l'Elvireta tenía a n'en Rossendo, casi casi no's podían aguantar el riure.
—Ah, nó, nó; no me la pintin pas tan ignocenta a la seva neboda, que Deu me'n guart de ficarli'ls dits a la boca. Lo que volía l'Elvira, es estar sola ab el seu promès, com volen tots els promesos, rès més. Ell, potser, se fingía gelós, y per axò en Rossendo'ls hi feya nosa; vèlshi aquí.
—¡Cah! Rès d'axò, crèguim, rès d'axò...
—Ah, nó, nó; es en và; vostès no ho han vist; ja s'ho trobaràn.—Després, ab gran furia:—¿Y la marxa d'ell, d'en Deberga? ¿Què significa aquexa marxa tan repentina, tot just, tot just, l'endemà d'haver vist que so amiga d'elles? Ell sab que jo so una persona seria, incapassa de dexar perdre als amichs que vegi en perill, y... míris, com que també sab que'm consta be qui es ell... va pensar... aquesta darà l'alerta... donchs, fugím, abans no'm comprometi, ¡Infelís! Per llarch que sigui, encara no ho ha estat prou, si per de càs se va creure qu'ab la seva hipocresía ja'n tenía prou pera enganyarme. Durant el camí de Font-Romeu ella no li treya'ls ulls d'assobre. Ell va estar, tot aquell día, fugint d'aquí, fugint d'allà. No'm calia pas veure més. No m'era pas necessari venir a espiarlo aquí, pera decidirme a donar el pas caritatiu que vaig anar a dar ab tan mala sòrt. Ja estava prou compromès als meus ulls; ja era tart.
—¡Oh! ¿y lo del ram?—afegí'l noy. —Be, lo del ram, en sí no significaría rès. Una persona educada, com es ell, que axò no's pot negar qu'ho es, may tindrà rès d'extrany ¿veritat? qu'envíe un ram a les senyores de qui acaba de rebre un obsequi, com ell havía rebut a Ribes. ¿Quants no n'has regalat tu mateix, fill meu, per pura galantería?
—En fi, senyora, crègui, que sentim molt, molt, lo qu'ha passat y que li agrahim de tot cor l'intenció que vostè duya, ¡pobra! ¡pobra!—va dir la Julita, allargantli la mà.
—Míris; ara veurà si jo so gens rencorosa. Ab tot y lo qu'ha passat, lo que jo voldría, lo que jo desitjo de tot cor, fins al punt de que daría, per ben empleat y tot el sofocon que vaig rebre, es que, ja que llavors, no va valer el meu avís, vostès, que no estan tan cegos com aquella mare, poguessin arrencar encara a la seva nebodeta de les garres d'aqueix gavilan. ¡Ay, quína obra de caritat farían, Senyor! ¡quína obra de caritat! Jo crech qu'aquest encuentro haurà sigut providencial, per que, ja ho veuen: vostès arriban quan jo me'n vaig. Un día més y ja era tart. A veure, donchs, si Deu Nostre Senyor, que vetlla sempre pels ignocents, ho haurà fet axís pera que mellor rehixi la meva obra.
—Vostè es molt bona, donya Pomposa; — li digué la Julita, despedintsen definitivament ab un petó.
Y la descomunal Pomposa s'encaminà, llavors, cap al embarcader del Estany, apoyantse en el bras del seu fill y ab l'ombrela tancada, a passets insegurs y ab ayres d'exagerat decahiment, sens dubte pera ferse més interessant als ulls d'en Robert y la Julita.
Y aquests restavan encara palplantats tot contemplantla, aturdits per la sorpresa que acabavan de sofrir, quan passes pressoses que se'ls atansavan, van ferlos tombar el cap.
Eran de sa neboda.
—¿Què hi hà, Elvireta? ¿Tu per aquí?—preguntà sa tía, evidentment alarmada.
—Sí; no s'alarmi, tia, no s'alarmi; però he cregut convenientíssim veurem ab vostès a soles.—
L'Ortal somrigué ab ayres de sér superior fins al qual no arriban les petiteses humanes.
—¿La teva mamà's deu haver enfadat per lo del menut, oy? ¡Míra, m'ho he pensat! ¿Veus, Robert, veus?—
Aquest sacudí les espatlles ab desdeny.
—Ja saben de quina manera es la mamà. En tocantli'l menut, el món s'ensorra. La criatura ha arribat allí fent deu mil extrems, suposant que, pera dir mal de nosaltres ab donya Pomposa, el seu oncle se l'havía tret de sobre, y ja l'hem tinguda armada. La mamà ha tornat ab allò de que no hi hà dòna al món més desgraciada qu'ella, ha amenassat ab anàrsen a Barcelona ab el nen pera dexarme sola ab vostès; ha dit que no voldría baxar a dinar y s'ha tancat al quarto.
—¡Camàndules! Ta mare sempre serà axís.
—Be, sí, Robert; però... es que, nosaltres no som a casa; axó no ho has d'olvidar. Jo ja m'he temut que'n passaría alguna...
—¡Oh, si jo t'hagués d'escoltar a tu! Lo primer es lo primer; ja sabs que no m'agrada gastar cumpliments estúpits. Lo que'ns ha dit aquella dòna es serio, y'ls plors del nen y de sa mare, fleumeríes ximples. Elvira, hem de parlar seriament, tu y jo; ¿vols escoltarme?—
L'aludida no pogué dissimular una certa tremolor; però, tot seguit, respongué resoltament:
—Quan vulgui.
—Anèmnosen, donchs, anèmnosen de aquí. ¿No hi hà algun passeig més solitari?...—feu la Julita, temerosa de debò.
L'Elvira se'ls endugué camí d'Ur avall, resolta a escoltar al seu oncle com a un oràcul. En els cinch minuts que's passaren pera arribar a despoblat, ningú va descloure'ls llavis; mes, un cop en plena soletat al mitx del tros de carretera que parteix de biaix els rostolls del plà de Rigolísa, la comitiva formà rodona y l'Ortal preguntà en sèch:
—Be, dígas, noya: ¿qu'es veritat que't casas ab en Deberga?
—No es veritat.
—¿Donchs, que l'estimas?
—No m'es indiferent.
—¿Y tu a n'ell?
—Axò no puch assegurarho.
—¿Còm? ¿No se t'ha declarat, encara? Míra, no m'enganyis.
—Soch incapassa de mentir: no m'ha dit ni una paraula d'amor.
—¿Donchs, què son aquestes veus?
—Gelosíes de la viuda Roig, que'm voldría endossar el seu fill.—
Els Ortal van bescambiar una mirada de alegría com felicitantse del descobriment. Després en Robert continuà:
—¿Y la teva mare no t'empeny cap aquell home? ¿No ha procurat acostarvos? ¿No te induheix a casarthi?
—Sols sé que no veuría l'unió ah mals ulls.
—¿Donchs, per què va pendre tan a mal l'avís de la viuda Roig? — Per que'l va veure venir acompanyat d'una calumnia que li va semblar, ademés, una trahició.
—¿Y tu també ho creus axís?
—Jo estich en dubtes. En Deberga es, pera mi, molt enigmàtich; per axò voldría sentir a vostè.
—¿Donchs, si'l veus tan enigmàtich, còm ha lograt interessarte?
—No ho sé: potser per axò mateix; potser apesar d'axò mateix, pel seu talent, pels seus gustos, per la seva educació, per la seva presencia, pel seu tipo... ¿què sé jo?
—Y la teva mare, s'ha cregut, també, qu'allí teníau un Sèneca, un Aristarch, un Cavour y un Cresso tot d'una pessa!
—No sé si tant; però li reconeix, quan menos, les prendes que jo matexa.
—¿Y tu't creus qu'elles bastan pera ferte felís?
—Si sota d'axò no s'hi amagués rès de dolent...
—¡Aquí't volía jo, aquí;—exclamà l'oncle, triomfant.—Donchs, sento tenirte que dir, que se n'hi amaga y molt.
—Oncle, no's fíe de donya Pomposa; ja li he dit lo que hi hà, y ara li afegiré qu'es una xafardera. Ella matexa'ns parlava d'en Deberga com d'un deu ò poch menos, y devant nostre no s'ha estat, gens ni mica, de acapararlo d'una manera que podía fíns compromètrela als ulls de qualsevol maliciós.—
Aquí, a la Julita se li atravessà un mal pensament, recordant la furia extranya ab que, aquella dòna, acabava de relatar les dissimulacions d'en Deberga a Font- Romeu.
—Nó,—feu l'Ortal, estirantse'ls mostatxos ab presumció;—no parlo per referencies d'aquella infelís. A Barcelona he tingut noticies certes de lo qu'es el tresor qu'havíau descobert ta mare y tu, y t'haig de dir que no't convé.—
L'Elvira tremolà un instant, se sentí una vibració molestosa a la pell de les parpelles; però, revestintse immediatament d'ànimo, encara qu'ab ulls baxos, gosà a dir:
—Vostè sabrà per què.
—Oh, si vols saberho, no tinch pas cap inconvenient en dirho: per qu'es un gandul, un jugador, un tronera y un tronat. Aquí ho tens en quatre paraules.—Les amplià, tot seguit, pintantli ab colors exagerats els detalls que conexía de la vida d'aquell home y, acabat, continuà dient:—Ara, vés si't convé. Ja sabs que, en les coses series, may m'ha agradat gastar embuts. Si t'estimo, no t'haig pas d'exposar a un desengany tardà.
—¡Nó, oncle, nó!... moltes gràcies;— exclamà la noya, ab una llagrimeta als ulls y ab la cara tan trasmudada, que la Julita cuytà a aguantarla pel colze.
—Filla, no t'emocionis: l'oncle ho diu pel teu be; ja't pots pensar que prou greu li sab.
—Nó, no ha estat rès;—feu la noya, passantse'l revés de la mà pel front.—Més m'estimo que m'haja tret la vena dels ulls. Ja he dit que no hi veya clar.—
Y automàticament, avensà camí avall, tota callada y concirosa. Els altres la seguiren. Era una marxa pausada, respectuosa y fúnebre, com d'un enterro, ni més ni menys que si anessen a enterrar l'ilusió que acabava de morir. Fins aquell oncle, tan dur, semblava emocionat.
—Be,—digué, a la fi, la tia Julita, pera donar un nou curs als pensaments;—parlem ara de ta mare.
—Sí;—respongué ab decisió la noya;—de lo altre no'm parlem més. Està resolt entre nosaltres. Per Deu, que la mamà no ho sàpiga. ¿Me farà'l favor, oncle Ortal? Ni directa, ni indirectament parli d'en Deberga a casa.
—¡Ay, nó, per Deu, no ho fassis pas, Robert! Prou costarà tenir la festa en pau ab lo qu'ha passat.—
L'Ortal les embolcallà ab una mirada pietosa y, girant sobre'ls talons, digué de sobte:
—Anèm, anèm, a veure la vila.—
Mes, el passeig que van ferhi fou ben poch entretingut. L'oncle, rebelantse encara interiorment contra'l parer de guardar cap mirament a n'aquella cunyada per ell tan orgullosa y consentida; la noya, planyentse de la ferida rebuda; la tía, cercant debades la mellor manera d'adobar l'estropici del seu marit; no van fer més que rodar y rodar, desgranats d'un a un, sens dirse una paraula y cambiant les menys possibles ab els pochs coneguts que trobavan.
En Robert, a la fi, comprenent mellor els seus interessos y tement que, de fer perdurar aquella situació tivant, s'exposava a veures arrossegat fins a Barcelona per la seva dòna, que, de cap de les maneres, voldría ni sabría aguantarla,—formà'l seu plan, y, en arribant al chalet, posà en pràctica la primera part d'ell. Ab la major desaprensió y ab cara de pasqües, s'encarà ab la Pilar a soles, pera dirli, tot seguit:
—¿Y donchs, beneyta, què diuen?... ¿que t'has enfadat per que he tret al noy de allí?
—Nó d'axò; però si del propòsit innoble que't movía a trèurel;—contestà ella, ab valentía. —Aquí està'l teu malentès. Tu t'has cregut qu'era pera murmurar més librement de tu ¿no es cert?... No'm fassis tan criatura ni tan negat, creyent qu'haig de pendre al peu de la lletra les hipocresíes y mentides d'aquella nyau-nyau de Pomposa. La conech mellor que tu. En quant he sentit qu'us havíau disgustat, ja m'he esperat el xàfech, y, al igual que tu haurías fet, he procurat treure al nen d'allí, pera que no'n rebés ni un sol esquitx. Y si lo mateix hauría fet fins ab l'Elvira, pènsa si m'hi havía de mirar ab un nen com l'Enriquet. Les criatures son criatures, prenen la a per la b y no saben discernir.
—Ja he pensat que, si t'escoltava, encara hauría d'acabar dante les gracies;—exclamà la Pilar, ab impaciencia.
-No't demano tant. T'explico lo succehít a fi de que judiquis millor.
—¿Be y què? ¿Y tu'm faràs creure, que tal com vos haurà explicat els fets aquella dòna, tu, sempre disposat a censurar lo que jo faig, abonas ara la meva conducta?
—Si jo no sapigués com es aquella dòna, clar està que nó. Ja comprens que, quan menos per tractarse d'una amiga nostra, hauría censurat que te la treguesses tan inconsideradament de casa. Però com que sé be qui es y he vist ab gust que vas compendre a lo qu'anava, t'ho aplaudexo.
—¡Quín miracle!
—Déxat de miracles y despullat de prevencions. Enemich de farses y d'humiliacions, ¿creus tu, que, sense una convicció?...
—¿T' humillarías com t'humillas?... ¿De ahont ho has tret qu'axò sigui una humillació?
—¡Oh, si seguim axís, no'ns entendrèm!—cridà ell, perdent el frè.—Jo no't dich que m'humillis tu: te dich que no't daría explicacions.
—Dueño ets de no donàrmeles.
—Per axò mateix. Ja veus, donchs, com vens ab mi; ja veus com has de reconèxer que, si parlo, es per qu'entench qu'axí ho dech fer. Escolta, escolta y no t'alborotis. Si tu has vist qu'aquella dòna t'anava a parlar malament del jove qu'heu conegut y que fins l'Elvira diu qu'es tan com cal, després d'havèrvosen fet els majors elogis la matexa acusadora d'ara, no més qu'ab el sol fi y obgecte de venjarse dels desayres que'l seu Rossendo ha rebut de la teva filla, encara no hi has vist prou; jo't diré que, encara, potser hi hà coses, molt, però, molt més graves, amagades. Ab axò ja veus, si haig de trobar qu'has obrat be.—
La Pilar, tota sorpresa, obrí uns ulls com unes taronges. «També aquest home ho hauría vist? ¿Còm? ¡Llavors sería veritat!...» Y no gosant parlar, l'interrogà ab la mirada.
—¿T'admira, oy? Es molt groxut lo que te vaig a dir. Donchs, míra, ja veus si't so franch; pel foch ab que donya Pomposa ha parlat d'aquell home, he arribat a compendre que, més qu'a pleydejar pel seu fill, va venir a pleydejar pera ella matexa. Tots aquells crits de rencor, ¡hum! què vols que te diga...—
La Pilar veya visions, li semblà que li llegían al pensament, y ab dolor de l'ànima y sentint que li pujava un'ardor comprometedora al rostre, cuytà a trencar en sèch la conversa pera dissimular, exclamant ja tot anantsen:
—Be, vamos, no tant; axò sería monstruós.—
D'aquesta manera, l'Ortal havía lograt tres fins: suavisar les aspereses per ell mateix promogudes; desorientar a la Pilar en lo que diu a les sospites qu'hagués pogut engendrarli la conversa de la seva filla ab ell y la Julita, y fingir, alhora, la major indiferencia per tot lo concernent a n'en Deberga y a la noya, qu'era, a son entendre, lo més capdalt. Lo de les seves malicies embossades respecte a relacions amoroses entre'l jove y la viuda Roig, anava de més a més, d'una part, pera confirmar als ulls de sa cunyada'l concepte en que ell tenía aquella dòna, y, d'altra part, pera, com qui no ho vol, tirar alguna pedra a la teulada de vidre d'en Deberga, que servís d'avís. Poch se pensava l'home ahont principalment havía anat a raure la pedrada, mentres, tot ufanós, contava aquexes habilitats a la seva dòna a l'hora de ficarse al llit!
—Vèus, dòna? Tot s'ha apriat. Queda ja executada tota la primera part del meu programa. Demà tu comensaràs a treballar pera l'execució de la segona.—
Però l'endemà's llevà'l día ab una pluja menuda y freda, impropia de l'estació, que, reclohintlos a casa, privava a la Julita d'arriscarse a tenir confidencies de certa lley ab l'Elvireta. Y aquell cel tovós, rossench y contexit d'una pessa com una immensa boata, a través del qual no passava ni la meytat de claror d'altres díes, aquell ruxinar contínuu sobre les fulles dels arbres, tan sort y somort com la matexa llum del cel, com el tó esblaymat de son color, com l'emboyrada visió del paysatge que, ja al segon terme, se destenyía y perdía dins de vaguetats infinites, van posarla neguitosa, no la dexavan parar. Axís se passà tot el día la Julita consultant aquell cel ditxós, pujant y baxant de la cambra a la saleta hont la noya tocava cava'l piano ò llegía, fins que, allà envers cinch hores de la tarde, semblà que'l cel anava a asserenarse.
En efecte, per la banda de Ponent, hont la boata comensava a aprimarse, no trigà a dibuxarshi una clapa enlluhernadora que els raigs del sol pugnavan per esbotzar. Encastada als vidres de la seva finestra, aquella doneta impacient no'n sabía apartar els ulls, y quan de cop, encetantse la clapa, vegé que's convertía en gran esboranch pel que's vessaren fins a la terra colossals cascates d'argent viu, la dòna respirà, el cor se li desnuà ab un gran sospir d'esplay. «A la fi'l temps mudaría.» La Julita obrí la finestra, sentí la vespa d'un ayre fresch que la refeya y, tombantse d'esquena al sol, va quedarse extasiada.
La plana's tornava a extendre, gemada, verda d'una tendror encisadora, sota una atmòsfera tan pura qu'un hauría dit que no n'hi havía. En son entusiasme, a la Julita li semblà ja veure guaytar pels atapahits marchs de verns, qu'una mitja claror omplía de misteri, les esquerpes ninfes que, a la claror de la lluna, havían de dansar sobre'l vert vellut dels prats per ells enclosos. Y quí sab fins ahont s'hauría estimbat l'enfebrada imaginació d'aquella dòna, si la enfadosa realitat no li hagués retingut les brides des. Un ram d'aygua més fort, de rajolins més dobles y sorollosos, queya damunt la terra d'una manera implacable, activant la corrent dels xaragalls, teclejant per tot arreu, esquitxantho tot. La Julita reculà contrariada y, empesa pel desfici, fugí a la part de derrera pera descobrir l'altre horisó hermosíssim que l'havía maravellada'l día abans.
Les blanques gasses, que velavan el gran macís de les serres, anavan issantse poch a poch, mentres que, tot d'una, aparexía, prodigiós y colossal, un virolat arch de Sant Martí; un arch de Sant Martí que, apoyantse en el Puigmal y en la cresta del Carlit, abrassava tota la Cerdanya; tota aquella Cerdanya que'l ridícol orgull de dos monarques volgué partir un día, pera ferne dos pobles diferents.
Encisada estava encara contemplantho, quan descobrí que'ls rajolins de pluja s'anavan fent intermitents, trencantse com urdit de fils de goma, que s'arronsavan de un a un y s'espargían per l'espay fins a esvahirse. Llavors, se'n tornà a la cambra. El sol vessava, demunt l'ona petrificada del Cadí, un diluvi de polsím d'or, y un cel d'àmbar al Sud, de turquesa més ensà, preponderava, ja gloriós, demunt la terra rejovenida. De sobte, sentí picarols y melangiosa remor d'esquelles. S'abocà a la finestra, y vegé venir, pel camí, un break curullat de joves y senyoretes; després, una eugassada nombrosa, trotant desordenadament ab els axalabrats nadons, qu'atiava a crits, desde derrera, una mossota, ayrosament axarrancada com un home, dalt de la torda més gran, colrada la cara, un mocador blanch al cap, montada al pèl.
Ja no s'hi pensà més: «la gent se removía; encara podrían passejar un xich.» Y pensant que la Pilar, enemiga de sortir no essent en cotxe, les dexaría anar soles, va córrer a proposar el seu plan a l'Elvireta...
—¡Ah, la teva tia!—feu la Pilar.—Ja he vist els tatos que feya tot avuy. Aquí la punxan; sortíu, dexèume en pau.—
Era ja entrada la fosca quan van traspassar el rexat. Sols a la part de Ponent, lluhía encara un bon segment de cel ambarí dins del qual se consumían, passant del roig al cobalt, horisontals jàsseres enceses. Y com que l'alè fret de tramontana, moderat y tot, feya extremir el fullatge espolsantne tota l'aygua, van tirarse les manteletes. Llavors, un altre obstacle les va detenir un moment: els camins estavan materialment amarats d'aygua.
—Be: ens arribarèm fins al Estany,—digué gué la Julita.—Ahir, ab aquelles converses, ni m'hi vaig poguer fixar.—
Y xipollejant y saltant com un parell de cuaretes, van plantarse, en pochs minuts, sota la volta de verns que voreja'l gran mirall.
—¡Ay, qu'hermós! qu'ideal! ¡que poètich!—exclamà la forastera, parantse en sèch, al descobrirlo.
Realment estava encisador. Les lluhissors ambarines del cel lliscavan pel cantó d'ensà com omplintne un gran biaix d'or licuat. Aquest se barrejava arreu ab un altre d'argent viu, qu'aquí bullía y allà's prenía y glassava fins a emmirallar, capgirada, la glorieta central. Una gran clapa quieta, de líquit verdosíssim, retratava, després, en negre, les vernedes, en llengarades de foch les bombetes elèctriques, que comensavan a encendres, en tons crusos els coronaments d'alguns chalets y les barquetes immòvils. La quietut, el misteri, l'agonía lenta y gradual d'aquelles postreres lluhissors del día, que semblavan anegarshi, desprenían com una bahor de melangía, que penetrava'l cor, despertant l'emoció agre-dolsa d'una balada heineiana ò d'un nocturn de Chopin.
L'Elvira recordà que, pochs díes abans, devant del mateix espectacle, en Deberga havía exclamat, tot d'una: «axò es poesía y música a la vegada». Y aquesta exclamació, que, en aquell moment, a l'Elvira sols li havía semblat jòch de paraules, ara li prenía un tan bell relleu d'expansió íntima, que l'extremí tota, com si cometés el més gran erro al tractar d'olvidar al home que sabía sentir axís.
—Anèm, caminèm,—digué a la fi, sa tía Julita, prenentli'l bras,—qu'ara, qu'estem soles, te vuy consultar un progecte. El teu oncle y jo, que't volem be, desitjaríam distrèuret. A mi, qu'he estat noya com tu, no se m'amaga'l dolor qu'ha de causarte l'esfors qu'ara tu estàs fent. L'oncle y jo t'ho hem llegit a la cara y't voldríam treure d'ahont tot, tot, ha de recordarte les ilusions y bons moments que t'ha fet acariciar en Deberga. ¿Vols venir a fer un viatge?—
La noya s'excusà. «No la conexían prou si arribavan a dubtar de la seva forsa de voluntat; igual oblidaría aquí qu'a fòra». Si'l voler li havía bastat sempre... ¿quant més, tractantse de lo que no li havía entrat tan, tan endins, com ells pensavan? Al sofrir l'interrogatori del oncle Robert, ja havía pesat be les respostes, y, puntualisant cada paraula, tot just havía dit qu'en Deberga no li era indiferent; que'l tenía com qui diu en tela de judici. La proba contraria havía sigut tan conclohent que... rès, ja estava acabat». Però la tia no volgué escoltaria. «Les ilusions no les mata la voluntat, sinó'l temps ò un desengany palpable, y'l que li dava l'oncle no era d'aquesta lley... Ella podía dubtarne y encara patir més». La noya protestà una y mil voltes de qu'hagués dubtat ni un sol segon de la sinceritat y certesa ab que havía de parlarli un oncle que l'estimava tant. ¿Què més, donchs? ¿Què més volían?
—Donchs be, millor pera tots;—exclamà la tía Julita, esmolant l'enginy, pera no perdre la partida;—axís vindràs més contenta... ¿Quín obstacle hi hà en acceptar l'invitació que't fem? ¿Creus que ta mare s'hi oposarà?—
L'Elvira batzegà l'espatlla.
—Ah, nó! tu l'has de treballar. Pènsa que'ns convé a tots y a n'ella principalment. Tu veus que, ab l'oposició de caràcters que hi hà entre ella y'l teu oncle, aquí no'ns hi podem estar sens arriscar una ruptura. Tement axò, ja no hauríam pujat si no es per tu. Una ruptura no l'has de voler ni pels teus interessos, ni pels nostres, si'ns estimas. La teva mare està neguitosa y, jo esporuguida dels ímpetus del meu marit. Trèunos, donchs, d'aquest estat. Fésho per ta mare y per la teva tieta, qu'axís quedaran tranquiles. Anirèm a... San Sebastian, a Bilbao... ¿què sé jo?... a fer un viatge per les Províncies, invertint per allí'l temps que haurías estat aquí encara. Si tu no hi vens, ens en tornem a Barcelona demà mateix; jo no vuy allargar més aquest neguit. Axò ja ho veuré ab més pau un altre cop. Ara, també us obligaríam a repetir les excursions que ja haveu fet.—
Y tant pregà y procurà ilusionar a aquella noya, que, a la fi, la decidí a demanar comiat a sa mare:
L'engelosida Pilar rumià un xich:
—Ah; vèt aquí lo que buscavan!—Y satisfeta de que no fos cosa pitjor, creyent més perillosa una negativa pera la pau y tranquilitat de que anava assedegada, s'atreví solzament a dir:—Anèu en nom de Deu; be ho sé prou que tu no ets meva!