Pilar Prim - Capítol VI

VI

La sobtada marxa d'en Deberga, omplí a les Dou de confusions. La malícia femenina, refiantse poch d'una excusa tan vulgar com la continguda en el bitllet, comensà a esmolarse a bo y millor. Aquell document fou llegit y rellegit una pila de vegades; cada una de ses paraules, comentada y pas- sada per l'alambich més sutil de la ranó. Sòrt que, fins en sa brevetat telegràfica, era, no sols atent, sinó afectuosíssim, en quant l'autor, al remerciar a ses amigues pels obsequis rebuts, dexava encara, pera Barcelona, l'ocasió desitjada de demostràlshi de manera més ferma y expressiva còm agrahía «el recort inesborrable que se'nduya d'aquell sojorn tan crudelment interromput.» Altrament, l'opinió d'en Deberga hauría rebut un cop mortal; a n'ell se l'hauría tingut per un vil hipòcrita y panxa-contenta qu'havía estat explotant la bona fè de dues dones amables y, en lloch d'anyoransa generosa, hauría dexat una desilusió tristíssimà.
Tot dinant, mare y filla no parlaren d'altra cosa; però molt més de lo que gosavan comunicarse y de lo que s'atrevían a apuntar, encongides per la presencia del servey y del menut, valía encara lo que cad'una d'elles se callava, evidentment per forsa. Tot sovint, la qui duya la paraula's quedava sense resposta de la contrincant, una lleu aurèola de rubor tenyía llavors el semblant d'aquesta, y axís successivament.
Per fi pogueren pendre'l cafè ben soles, a la tauleta del jardí:
—¿Y no te'n va apuntar rès a tu, a Font-Romeu, mentres esperavam el cotxe y jo parlava ab la viuda Roig?
—Ni una paraula, si es que me'n va dir gayres. Com que sempre's va estar ab nosaltres aquell fastigós d'en Rossendo, que no parava de dir bestieses...
—En fi, potser sí que'l reclaman els seus negocis...
—Pse! No ho crech pas; — feu la noya, ab ayres de fàstich.
—Donchs, què creus tu, que'n fas aquest fàstich?
—Qu'es un tipo molt estrany ò que...
—O que... què? —
La noya's repensà y emmudí. Els ulls se li anegaren de llàgrimes, sobtant a la mare d'una manera extranya.
—Còm! Ploras?—feu la Pilar, posantse repentinament roja y procurant llegir en els ulls de sa filla'l secret d'aquell plor.—Y ara! Quína estranyesa! Dígas, dígas, filla meva... ò què?
—No, no m'ho fassis dir: déxaho córrer;—rondinà la noya, ab veu enrogallada.
Però aquest plor excitava massa la curiositat de la mare pera que aquesta pogués dexar d'insistir:
— O que... què? Dígaho, dígaho; vuy saberho.—
L'Elvira s'empassà les llàgrimes, y mirant descaradament a sa mare, ab una d'aquelles rauxes que la foragitavan, exclamà:
—O que, tu tens la culpa de tot.
—Jo?—exclamà, a sa vegada, la Pilar, esdevenint blanca com la mort.—Sempre jo!... Deu te pagi la caritat!—Y dexant caure'l cap enrera y'isbrassos penjant, restà mirant al cel ab amarch defalliment.
No podía ni 'pensar en el gran desitx egoista que tenía de casar la seva filla ab aquell home, que, per misteri inexplicable, no sentís la Pilar, tot al ensemps, un regust extrany, a voltes de gelosía y altres de remordiment; d'un remordiment també extrany, que no podía ser sinó de desitjos indefinits, que s'hauría guardat prou d'entretenirse a formular la qui'ls repel-lía de bones a primeres ab tota sa voluntat, ja no sols com montruós absurdo, sinó fins per conveniencia propia. Eran d'aquells misteris del cor que no's revelan may a ningú y, que, no obstant, la tenían sempre en alarma, com si algú pogués llegir en el fons de la seva ànima lo qu'ella matexa no hi veya més que d'una manera borrosa. D'aquí la sorpresa punyent d'aquelles paraules: «tu tens la culpa de tot.» Donya Pilar, sofrint miratge del remordiment, en aquell instant atribuhí a sa filla la miraculosa ubicuitat del Deu que llegeix en nostre interior, y's quedà esgarrifada y morta d'esglay, ensemps que l'indignava l'injusticia del fallo.
—Còm? ¿Per què tinch la culpa de tot?—preguntà, encara ab veu feble, ab tot y haver redressat el cap, una vegada refeta.—¿Què he fet jo? ¿Què he fet?
—Acomboyarnos ab els Roigs ab les teves amabilitats inoportunes; posarnos un obstacle;—respostejà la noya, esclafint a plorar violentment y axecantse y fugint a amagar sos plors a dalt, al seu dormitori.
Era tan desproporcionada aquesta resposta posta al temor ab que havía sigut esperada, que donya Pilar se sentí sotregada y esmaperduda com si se li esquexés alguna entranya vital. No d'altra manera s'explica que quedessen refrenats els vehements impulsos que tot seguit sentí d'abrassar a sa filla y menjàrsela a petons. «Oh, que lluny, gràcies a Deu, que lluny estava, aquesta, de possehir el secret que l'acorava a n'ella! ¿Còm haver temut ni un moment qu'hagués pogut possehirlo? ¡Quínes falornies crea la fantasía tan diferentes de la veritat! Lo qu'havía fet, l'Elvira, era revelar indirectament l'amor qu'havía sabut inspirarli l'home que ja li volía donar sa mare per espòs. Y sinó ¿a què aquelles llàgrimes de qui no havía plorat sinó de petita?» La Pilar rumià ben be les tres últimes paraules «posarnos un obstacle,» y, acabades ses reflexions, corregué tota animosa a trobar la noya.
Aquesta, tancada ab pany y clau dins de sa cambra, acabà per accedir als prechs de sa mare. Obrí la porta y, de primer, esquerpa y muda a totes les interpelacions y prechs, acabà per dexarse, al fi, besar el cabell y axugarse les darreres llàgrimes per la mà amorosa d'aquella pobra dóna, que havía portat sa bondat fins a seures aquella filla a la falda. —Expansiónat, filla meva, expansiónat ab ta mare. Tot el mal vé de no ferho axís; de ser tan reservada ab qui menos debías serho. Si jo sabés de quin peu te dòls, moltes vegades obraría d'altra manera. Però còm saberho, si'm callas lo més interessant? Tots fem aquest disbarat sempre!
—Sí; tu sabías la nosa que'm fan els Roig;—saltà l'Elvira, encar com una nena.
—¿Y axò ha de bastar pera que jo, a la meva edat y faltant a l'educació més elemental del món, puga desayrar a una senyora que may m'ha ofès, y que, extranya ò no extranya, està tan amable ab nosaltres? Nó, filla, nó: sígues rahonable, y acabaràs per confessar que, al hotel Jambon, jo no podía obrar d'altra manera. Tots els meus prechs van ser de mera cortesia.
—D'una gent tan pegalosa se'n ha de fugir sempre.
—Convingut; sempre y quan puga ferse bonament, sense ofendre la dignitat dels altres, ni recaure en grossería. La societat té'ls seus drets y'ns imposa debers, filla... Però nó; vinam aquí,... qu'aquest no es el càs. Per la nosa, per l'enuig qu'aquella gent puga causarte, tu no farías la beneytería de plorar, com ploras. Oh, y tu, bon'una pera plorar axís com axís! La causa es més fonda. Vamos, filla, explícat: ¿què volías dir ab aquell «posarnos un obstacle?» Suposo que l'obstacle no havía pas de ser entre tu y jo. Sígam franca: en Deberga t'interessa; tu estàs enamorada d'aquest home. Es qu'ell t'ha dat mostres d'estarho també de tu?—
L'Elvira comensà a remenarse, a pegar estrebades pera escapar dels brassos de sa mare, va posarse com una escarlata y's sentí altre cop amarats de llàgrimes els ulls.
—Prou, filla meva, prou; no cal que parlis; ja ho veig tot;—exclamà la Pilar. Y revestintse de la major abnegació pera enganyarse a si matexa, mostrant una satisfacció immensa, afegí:—Precisament has posat el teu amor en l'home que més he desitjat pera tu.—
L'Elvira s'extremí de cap a peus, cessà de plorar, se redressà tot d'una, subgectà'l cap de sa mare ab abdues mans y, mirantla fit a fit a un pam no més de distancia com pera millor esbrinar els secrets de la seva ànima, digué solemnement:
—Júramho.
—Per què nó?—feu heròycament la Pilar—T'ho juro.—
Y abdues van quedarse cinch segons mirantse encara fit a fit sens cluquejar, fins que, a la fi, s'abrassaren y's cobriren de petons ab una emoció tan fonda, que, al deslligarse, la mare restà sens esma ni moviment ment a la cadira, y la noya ab prou feynes trobà alè pera dexarse caure al balanci més pròxim.
Mes, passat aquell tropell, si la mare gosa, pregunta «per què m'has mirat d'aquella manera? ¿per què m'has fet jurar? ¿quí t'ha sugerit els dubtes que tot axò significa?» Y, si la filla no's refrena'l primer impuls, cau de genolls als peus de sa mare y li demana perdó d'haverla presa per rival ni un sol moment. Per axò, un cop asserenades y tot, restaren encara bona estona sense acció ni paraula, rumiant lo succehit, espahordintse devant dels dubtes y recels qu'altra volta's sentían remoure interiorment. Y esverades una y altra de lo qu'havían fet, abandonaren el dormitori sens boy gosar mirarse.

Mentrestant, una victoria tronada havía conduhit al peu del Hotel d'Europa a la Viuda Roig y al seu fill Rossendo; aquest s'havía enterat, als pochs moments, de la sobtada marxa d'en Deberga y, tot sorprès d'ella, havía corregut a innovarla a sa mare, qu'estava llavors en camisa y enagües, rentantse abundosament pera traures la calor y la pols del còs. Sòrt que la bona senyora tenía ben tancada la cambra, quan sentí atravessar la tremenda nova per l'escletxa cletxa de la porta; sinó, en Rossendo, qui sab lo que hauría pensat al veure'l violent efecte que produhía a sa mare aquella nova. L'esponja li va caure dels dits, y ella, tot ella, va desplomarse, a sa vegada, demunt de la colxeta pròxima, plens encara coll y pit de regalims d'aygua, y més blanca que la camisa que retallava llavors son bust exuberant.
—Murri!—exclamà, entre dents, al veure la passada.—Murri! El millor dels homes es bò pera ser penjat! Després que m'ho ha pres tot, me fuig, me fuig el còs com si jo estès empestada! Malvat, poca vergonya, desagrahit!—
Y furiosa de despit, anegats els ulls de llàgrimes y ab tota la sanch al cap, l'infelís contenía'l plor, mossegant un dels coxins del moble en que, a poch a poch, s'havía anat extenent boca terrosa, recargolantshi com si tingués dolor d'hillada.
Incauta en aventures d'amor y ofuscada per la luxuria qu'havía lograt despertarli la bellesa mascle d'aquell home, ab tot y'ls intencionats desayres que d'ell havía rebut durant un any, no havía sabut, fins ara, darse per totalment vensuda. Confiada en els atractius que tant li havía ponderat aquell galant al seduhirla, may havía perdut l'esperansa de tornar a férsel seu, si la sòrt l'afavoría ab una hora més d'intimitat. Una hora d'intimitat, qu'ella havía anat acaronant secretament, cada cop que descobría a n'en Deberga per teatres y carrers, concentrat y seriós com el més formal dels homes; una hora d'intimitat, que s'havía ja basquejat a cercar ella, de primer, pujant a Ribes boy al obrirse l'establiment, l'època en que s'havían trobat allí l'any anterior; després, recorrent la Cerdanya com hauría anat recorrent mitx Pirineu fins arribar a atraparlo! «Mes ara, quan després de la cita donada ab tants de negits y prechs, l'home fugía axís, ara, ara sí que se'l veya'l desengany! Tot allò del excés d'ocupacions y de les delicadeses extremades pera no fer enrahonar al servey ni alarmar la conciencia del noy ¿què havía sigut sinó egoistes componendes qu'ella matexa s'havía fet durant l'hivern pera anar aplassant l'arribada del desengany, de l'hora terrible qu'estava passant ara? Oh, sí, sí; ho veya ben clar; aquell vividor s'havía burlat d'ella; en les ensopidores soletats del balneari, l'havía presa per joguina, com a una qualsevol y, un cop cansat del jòch, l'havía llensada al llot del carrer igual que si hi llensés un trasto inútil.»
Y al arribar aquí, flamarades de vergonya li cremavan el rostre, el plor retingut la cuydava a ofegar, y l'amor propi ofès no li inspirava sinó la venjansa y l'odi, que sent sempre la dòna contra l'amant que la abandona.
De sobte, en plena desesperació, per una d'aquelles regressions estranyes que, en moments axís, fa'l pensament, la viuda Roig va recordar que quan li feya l'amor el qui més tart fou son marit, en un moment de gelosía li havía demanat resoltament que'l desenganyés sense pensarshi.«Sí,—li deya—sí; pènsa que, pera qui cerca la curació, l'amargantor del remey es lo de menos.» Y aquest recort estrany que, de moment, l'esglayà tota com si li vingués d'ultra tomba, fou com taula salvadora a que s'aferrà en aquell naufragi quan sentía ja sucumbir ses darreres energies.
—Sí, es veritat,—exclamà a la fi;—més val el desengany; no hi vull pensar més. Es mil voltes preferible saber a què atendres, que no pas viure com he viscut fins ara.—
Y s'axecà y reprengué les seves ablucions, trobant en la frescor de l'aygua fins un consol moral. Una tremolor invencible no la dexà per xò pentinar després, sinó ab gran pena, y quan se presentà a taula, agensada com de costum, estava tan descolorida, qu'en Rossendo li preguntà, tot alarmat, si's trobava malament.
Contra la costum d'aquella mare, sempre dolsíssima ab son fill, li respongué ab sequedat que nó, que no l'importunés, y ab tot y esforsarse la bona senyora en dissimular el combat que sostenia, gayre bé podia lograrho. No menjava, no parlava, ni sentia la conversa del seu fill, qu'esdevenía tot sovint esmaperdut al atrapar a sa mare sens resposta, tan capficada y ab l'esguart clavat al sostre estúpidament.
Més tart, però com qui diu massa d'hora encara pera anar a fer visites, li entrà a la Roig gran desfici de presentarse al chalet. En Rossendo, tementse alguna xurriacada de l'Elvira, va resistir l'envit tant com pogué, quedant, a la fi, en que acompanyaría a sa mare no més fins al rexat, y abdós feren el camí casi be muts.
Donya Pomposa fou introduhida a matexa saleta del primer día y, com primer día, l'única persona que sortí a rèbrela fou també la Pilar Prim.
— Ay! — cantà la visitant, — que potser, vinch a destorbarla! Però, vostè recordarà qu'encara no he vist la finca; si'l venedor arribés, no podría tornarli cap resposta, y axís, si més tart vostès volen sortir, vostè haurà ja quedat llesta.—
La Pilar la llevà d'ulteriors excuses, li preguntà del fill, va mostrarse ab ella tan educada y afable com sempre, pregantli que, de primer, descansés de la calorada presa. Després, va reconvenirla bonament de no haver enviat missatge pera pendres una hora més còmoda, que li hauria sigut concedida ab molt de gust, y tot seguit, girà la conversa a parlar de l'excursió a Font-Romeu.
L'espurna que lluhí un instant en els ulls de la viuda Roig, delatà ben be'l goig interior ab que aquesta dóna s'hi engolfava. Cóm nó, si i'únich desitx, l'únich propòsit, que l'havia duta allí, era'l de provocar aquesta conversa?
— Deliciosa, hermosíssmima — tornà a cantar. —¿Y, còm nó, si ab vostès, jo anava tan ben acompanyada?... ¿Però, y que no sab... que no sab, senyora Prim que'l company de vostès les ha abandonades? — afegí ab tota intenció.
— Quí? En Deberga? Què diu, ara? — exclamà l'altra, fingint la major sorpresa.
—No'n sabían rès?—feu donya Pomposa, ab ofensiva cantarella de befa.
— La primera noticia; — replicà la Pilar, fingint cada cop mellor.
— Donchs, ja veu; se'n es anat a la francesa;— continuà cantant ab rialleta maliciosa. Y desseguit, rodant el cap ab expressió piadosa, afegí com qui no vol: — Be, que... no es extrany, no es extrany, donya Pilar!
— Vol dir qu'acostuma a ferho axís?—preguntà la Prim.
—Ay, senyora,—cuytà l'altra a respondre, tota sofocada, com si en axò hi veges una indirecta,—pera saber les seves costums, l'hauría d'haver tractat molt més. Ja vaig dirli aquí mateix, si mal no recordo, que no l'he tractat sinó una curta temporada a Ribes.
—Però d'allí, per exemple, se'n podía haver anat axís mateix.—
Y aquí, com que la suposició de la Prim resultava ser, casualment, certa, la Roig arribà a perdre l'esma. «¿Si hauría aquell home tingut la vilesa de descobrir a la Prim, es clar que no tot, però quelcom de lo passat a Ribes? La seva escapada d'ara, rebutjant fins els plahers segurs que li prometía la cita, no obehiría a'n axò?» Llavors, desconcertada com estava, preguntà imprudentment:
—¿Es que s'ha confiat molt ab vostè, senyora?
— Y ara! Quína pregunta més extranya, senyora Roig!—exclamà l'altra, de repent y acabant de desconcertar a sa contrincant ab una mirada reptadora.
La Roig procurà recobrar domini y, ab hipòcrita rialleta de bondat, digué qu'era pera donarli un bon consell d'amiga. —Vostè dirà.—
Llavors donya Pomposa, pera donar més caràcter de confidència a ses paraules, se atansà a la Prim y, abaxant la veu, va dirli:
—Puch espontanejarme ab vostè, veritat? Donchs, crèguim, crèguim, y no ho prengui a mal, ni pensi que'm porti, al parlar axís, cap altre desitx que'l de ser útil a vostès: d'en Deberga no se'n fien massa. Nó, no obri la boca, donya Pilar, ja sé lo que va a dir: que no compren els meus elogis del altre día ni les simpatíes que, ahir mateix, jo mostrava a n'aquell homea Mont-Lluís y a Font-Romeu. Es que... ja verà... jo penso qu'una cosa es el tracte, axís de part d'enfora, pera bromejar ò distreures una mica... y, un'altra, l'anar a crear amistats fondes ò, si's vol, senzillament series. Li seguiré dient que, en Deberga, com home llest, simpàtich y ben educat, es ni fet exprés, pera aquella mena de tracte; però... per amich... recòrdis de lo que ja vaig dirli'l primer dia. Trobantse devant el meu noy, el rubor natural de mare no'm va permetre dir sinó qu'es una especie d'ostra. Però, per lo que jo he pogut inquirir l'hivern passat, ja puch assegurarli, ara qu'estem soles, que, dins d'aquella ostra, no vulgui saber lo que hi hà, donya Pilar.— Aquesta no va poguer contenir l'impres- sió de repugnància que li causava aquexa acusació alevosa; tombà'l cap pera exprémer més lliurement el fàstich que li amarguejava els llavis, y, desde llavors, tingué per ben fundada l'aversió instintiva qu'envers aquella dòna sentia l'Elvireta. «De segur, de segur, que lo que tenía devant, no era pas altre qu'una xafardera hipòcrita, empesa allí pel desitx de desembrassar d'obstacles el camí que volía ben nèt pel seu fill, a fí de que, aquest, podés mellor arribar a pescar el dot de l'Elvira». Lo mellor sería, donchs, pèndresho a broma, fingir una tolerancia extremada, pera mellor anegar a la xafardera en un mar de confusions.
—Ah!—exclamà.— Nó, sí; ja ho vaig suposar, ja, que vostè volía dir qu'es home d'historia un poch llarga.
—Y tant si ho es, senyora Prim! Un plaga dels grossos. Ja pot ben dirho.
—Sempre ho he presumit axís. Aquest mateix viatge tan sobtat... vagi a saber què li ha fet fer.
—Veritat qu'es un misteri?—s'atreví a preguntar la viuda Roig, enrogintse a pesar seu y clavant una mirada escorcolladora als ulls de la Pilar.
—Uy! De segur que hi ballan faldes. Vostè, vostè, que ve de la fonda, podía haver ver averiguat, dòna, si se'n ha anat també alguna forastera guapa.
—Ah, nó; axò sí que nó!— saltà la Roig, ab una nerviositat que sorprengué a la Pilar d'una manera extranya.— Ja n'estich enterada.
—Com que de plagues axís tot se pot esperar, no tindría rès d'estrany.
—Me sembla, senyora Prim, que vostè encara'm dexa enrera; veig que té un concepte d'en Deberga, que, vamos... Jo encara'l faig home de voler guardar les apariencies; crech qu'aquí no daría una campanada axís, y, menos, teninthi unes amigues com vostès.
—Còm nosaltres! Ay, filla,—exclamà la Prim, rient ab tota intenció,—no crech que, per nosaltres, s'hi mirés gayre. Probablement ja pensa que, a mi al menos, m'hauría fet molta gracia. Ja sé que'ls joves quan no la fan, es que no poden. Y si la fan, may culpo a n'ells; sempre condempno a n'elles.
—Què diu, ara?—exclamà la Roig, tota alarmada y tornant a mudar els colors.
—Que no ho pensa axís, filla? ¿Quína es la dòna que no sab el pa que hi donan?
—Es veritat; però... Deu la'n guart de la seducció de certs homes.
—De la d'en Deberga, per exemple. Ja ho sé. Però axò abona encara més la meva rahó. Com més clar el perill, menos l'abordarà una persona cauta.—
La Roig ja no sabia a quina paret tocar, un color li venía, l'altre se li anava, y tot era lluytar ab la necessitat de dissimular devant dels assalts y alarmes que sa conciencia sofría. Unes voltes, prenía per ingenuitats tranquilisadores lo que duya realment malicia; d'altres, per intencionat lo que no'n duya ni gota. Per segona vegada, tornà a pensar en si'l seu ex-amant hauría tingut la perversitat d'esser xarrayre; y ab aquest recel espantós, desitjosa d'esbrinarho, no sabía acabar la conversa que la tenía en torment.
Hi hagué una pausa com de fadiga, durant la qual abdues s'interrogaren descaradament ab els ulls, com preguntantse quína era més forta. La Roig fou la primera de desviar la mirada, y recullint totes ses forses dins d'un posat de gata-moxa, tornà a cantar:
—Vaya, senyora Prim, que si vostè té la virtut a l'altura del seu talent... podrà anar ben sola pel món.—
A la fiblor d'aquesta estocada, la Pilar s'esblanquehí un instant, clavà'ls ulls a l'adversària, que, tota moxa, la guaytava de reull, y sentí com una revelació que l'extremí tremí de cap a peus. «Nó, nó, aquella gata-moxa no treballava pera'l seu fill; treballava pera si matexa. La conversa no havía versat sobre'l Deberga que, demà per demà, volgués entrar per les víes series de la vida; sinó sobre'l Tenori actual, dotat de seduccions irresistibles pera les dones ja expertes en lo navegar per les esculloses mars del gran món. ¿A què venia, donchs, el desvergonyiment qu'aquella dòna acabava de soltar, tan personal, tan plè de verí? ¿Podían per ventura haverli arrancat uns judicis tan generals y vulgars com els qu'ella acabava de fer, prenentlos al peu de la lletra? Nó, de cap manera. Totes les ànimes pures, totes les conciencies tranquiles los aplaudirían com a rahons de sentit comú. ¿Còm, donchs, haurían pogut fet saltar a n'aquella dòna de si tan garneua y ordinariament serena, sinó prenentlos per indirectes intencionades?» La Pilar recordà tota la fruició ab que la Roig li parlà d'en Deberga'l primer cop, els alegroys y extrems que tingué al trobarlo a Mont-Lluís, l'afany mal dissimulat d'anar ab ell a Font-Romeu, la destresa desplegada pera parlar un moment a soles al devallar del Padró... ¿Què més, què més, qu'aquella conversa sostinguda ab veu baxa y que tenía a n'ell tan anguniós, que no parava de guaytar, tantos tost en elevant com en derrera? Tot, tot axò s'acudí a la Prim en un Jesús, pera induhirla a concloure que, de la filla ò de la mare, allí hi havía una rival gelosa y prou imprudent pera comprometres, en un moment de suspicacia invencible, fins a donar a entendre que, entre ella y en Deberga, hi havía hagut intimitats impossibles de compendre. Les sospites, qu'un moment havían llampegat pel seu enteniment, eran, donchs, certes? Quína monstruositat! Y foren tals, llavors, el fàstich per un cantó y la passió de riure que, per altre, van assaltarla, que cregué prudent sortir d'aquella situació ab un ardit de mofa:
—Ay, senyora; però, ara hi penso: ¿y donchs, que no vol veure la casa?—
La viuda Roig va posarse rohenta com un foch, y sens poder dissimular ja més, s'excusà, dient que ja no podía, que l'esperavan unes amigues y que faría tart.
La Pilar, lluny d'insistir, tocà'l botó del timbre y s'axecà abans que la forastera. Llavors, una y altra s'encreuaren dues mirades com dos espasins y, després d'un acatament plè de desdeny, la viuda Roig, sortí d'aquella casa, llensant llampechs pels ulls y mossegant el mocadoret petit, com si, al tancar el rexat, se li haguessin enclòs les ungles.