Perpetuínes/La musica popular

Sou a «La musica popular»
Perpetuínes


LA MUSICA POPULAR


B
elles, senzilles i originals per llur mateixa senzillesa han estat en tots temps les creacions del geni popular, i dignes, anc que no fos per llurs qualitats intrinseques, per llur procedencia, d'ocupar preferentment l'atenció dels savis.

Encarnació vivent del poble que les ha creades, retraten amb una exactitut meravellosa l seu veritable esperit, la seva manera d'esser especial. En elles deposita ls sentiments més íntims, les seves sensacions més delicades, Les seves creencies, les seves esperances, la seva historia; i an elles acut demanant consol en les seves hores de tristesa, i cercant-hi alegria en els seus moments d'expansió.
D'entre totes les belles arts, la poesia i la musica són les més eminentment populars. Les arts plàstiques requereixen pera llur execució molts anys d'estudi i molts altres d'ensaigs toscs i imperfets, essent no poca la dificultat i la multiplicitat dels medis que empleen pera arribar a una fi la qual bellesa únicament poden saborejar aquells a qui l'estudi o la natura han dotat d'un sentiment estetic depurat. No es pas així en la poesia i la musica: un moment d'inspiració crea l'artista, i les seves obres, que solament exigeixen sensibilitat pera ésser compreses i admirades, ho són instintivament per tot el poble, que en el seu entusiasme les confia a la tradició pera que aquesta les trasmeti a la posteritat.
La poesia del poble ha estat ja pregonament estudiada i analisada per escriptors distingits: no ha alcançat la mateixa sort la seva musica, per més que a Catalunya, que en estudis d'aquesta mena porta molta aventatge al restant d'Espanya, el conegut compositor Càndid Candi hagi recullit un bon nombre d'aires populars amb els quals se veu ilustrada l'obra den Briz Cansons de la terra.
An aquesta col·lecció s pot acudir pera admirar la simplicitat, originalitat i frescor dels motius populars: els uns, impregnats de melangia, am llurs cadences tristes i delicades fan vibrar les més amagades fibres del sentiment; d'altres, saturats d'alegria, la comuniquen, am la vivacitat de llur ritme, a l'esperit que ls escolta.
Mancats de coneixements musicals pregons, hem de renunciar, sabent-nos molt greu, a demostrar la bellesa dels cants populars, i ens limitarem a escriure algunes línies sobre l'utilitat de l'estudi llur.
Quan ei music no troba en els grans mestres l'inspiració que li cal pera empremtar a les seves obres aqueix segell de divinitat am que marca les seves el geni; quan veu estèrils i inutils els seus esforços pera trobar entre les matematiques combinacions armoniques una de nova que entre elles sobresurti; quan, perdut en els capficaments que li suggereix el mecanisme del contrapunt, se sent impotent pera crear, beneeix mil cops el cel si en aquells moments suprems d'engunia i defalliment arriba a la seva orella l ressò d'un cant popular; oblida ls seus estudis i, agafant el motiu d'aquella senzilla cantarella com punt de partença, atravessa am volada ràpida ls immensos mons de l'armonia.
No haurien, doncs, de trascurar aqueixa font abundosa d'inspiració ls compositors moderns, com no l'han trascurada ls més grans músics de l'epoca.
Recordem una balada de Nelusc, Adamastor, re dell'onde fiere, en el tercer acte de l'obra de Meierbeer L'Africana, que, sinó s'hi funda, té molts punts de contacte amb un motiu popular en el mig-dia d'Espanya; un motiu escocès va inspirar a Flotow el preciós allegro de la simfonia de la Marta, i uns aires populars italians han originat belles composicions que encastaren en llurs obres en Donizetti i en Bellini, en Rossini i en Mercadante; i si volguéssim cercar en els grans mestres dels segles passats una confirmació de l'asserció anterior, trobaríem que una cançó provençal que amb el títol de L'Home armat, se cantava a les darreries del XV'en segle, va servir de tema a set misses que varen compondre Jusquin, del Prado, dell'Orto, Pippelare, Brunnel de la Rue, Morales i l'immortal Palestrina.
1870