Perpetuínes/L'ultima excentricitat

L'ULTIMA EXCENTRICITAT

I

M

ister Edward Mac-Murphy tenia trenta anys, patilles rosses, sis cavalls de raça arabiga pura i trenta quatre goços de diferentes castes; havia donat cinc vegades la volta al món; una vegada va dibuixar un nas colossal en un mapa d'Europa i després va seguir-lo a cavall; va obtenir el titol de soci protector de la societat de ciències morals per una profonda i lluminosa memoria sobre l'influencia de la moral catolica en l'industria del cotó; el seu llibre de memories registrava trescentes vint juguesques; pertanyia al Jockey-Club; era, en una paraula, allò que en la bona societat de Londres ne diuen un honorable gentleman.

En el moment que l presentem als nostres lectors el consumia lo spleen més devorador: feia vintitrès hores i cinc minuts que havia mort el seu pare, i, amb el rellotge a la mà, esperava que passessin cinquanta-cinc minuts més pera poder mitigar l'agut dolor que sentia per una mort que li havia llegat una renda de quaranta mil lliures esterlines, que representaven un capital immens enterrat en les colossals caixes de la Royal Society of India.
Finalment, passà l'hora esperada i, aixugant-se amb el revers de la mà una llagrima que cregué oportú escampar pera no fallar a la seva filantropia, sortí silenciosament de l'habitació i, atravessant una sèrie de luxosos salons, arribà al carrer amb una precisió matemàtica en el moment que passava un cotxe furiosament arrocegat per dos fogosos cavalls desbocats, que am vertiginosa rapidesa corrien a estimbar-se en el Tamesis.
Els honorables transeünts van deixar el pas lliure amb una pressa que desdeia de llur respectabilitat. De sobte va sentir-se una veu que deia:
— Faig la posta de cent lliures que s'estimben.
— Accepto en contra, — va dir Edward traient la cartera i afegint aquella a la llista de les juguesques.
En aquell moment va operar-se un cambi en els espectadors: tots van quedar-se immobils en els seus llocs amb evidentes mostres d'entusiasme; van fer-se quantioses juguesques entre ells a favor o contra ls dos antagonistes; dos policemen que van córrer a deturar per la brida als cavalls van ser xiulats horrorosament per la concurrencia, fins a l'extrem d'haver de desistir del seu propòsit als crits de: — Respecteu la juguesca. Hi ha juguesca! Hi ha juguesca!
Els cavalls van continuar amb insensata rapidesa la llur marxa; faltaven no més algunes passes pera que l cotxe s'estimbés en lo més pregon del riu; les persones que anaven dintre extenien inutilment els braços fòra de la portella demanant auxili; el public esperava amb ànsia l desenllaç; aquell que havia proposat la juguesca s fregava les mans calmosament i rebia les enhorabones dels presents i preparava ja la seva cartera pera apuntar en la secció «a cobrar» cent lliures a càrrec d'Edward Mac-Murphy; quan de sobte, burlant les esperances de tots, un cavall va embolicar-se amb un dels cables abandonats aprop de la rivera, arrocega en la caiguda l seu company, i el cotxe va salvar-se així d'una catastrofe segura.
—Visca! Visca!—van exclamar els partidaris i els que havien jugat a favor de l'Edward, i aquest, am molta sang freda, embutxacava un bitllet de cent lliures que acabava de donarli l seu contrari, mentres els amics d'aquest discutien a cops de puny amb alguns exaltats de la part contraria la legalitat del desenllaç.
L'Edward, després de posar una creueta, en la seva cartera, al costat de l'ultima juguesca, va dirigir-se a poc a poc allà on s'havia aturat el cotxe, pera oferir els seus respectes als que l'ocupaven.
Aquests, que eren senyores, havien saltat a fòra, i, tot just salvades d'un perill, se veien en un altre pitjor: el d'esser ofegades per la gent que les rodejava. Un inglès de patilles i cabells roigs, petit, grassó, de nas excessivament vermell, cobrint el seu cos petit amb un frac minuciosament abotonat que li arribava fins als peus, va oferir-los, aixecant-se de puntetes pera dir-los-ho a l'orella, cinquanta lliures pera ensenyar-les a compte i meitat; un jove alt i secardi, dibuixant de The Illustraled London News, prenia sobre l terrer un croquis a corre-cuita i acceptava cinc schelins d'un fideuer pera que posés l'anunci de la seva indústria en una de les cases que havia de dibuixar; alguns concurrents frenètics, nois espellifats i dònes de la vida, les insultaven perquè no havien sabut animar an els cavalls; lo restant de l'ilustrat public rodejava ls dos cavalls, que alguns tractaven d'aixecar, jugant-se alguns schelings sobre si estaven o no ferits; un membre del Jockey Club va treure ràpidament el compte pera saber la força d'immersió del cotxe al caure a l'aigua, tenint com datos coneguts, representada per r la força dels cavalls, per p el pes del cotxe, per m la velocitat en la distancia recorreguda i per m' la distancia a recórrer.
L'Edward, després de distribuir oportunament alguns cops de puny, va conseguir treure d'aquell cèrcol de carn les seves protegides, i, am l'elasticitat de que es susceptible un cos inglès, va doblegar la seva espinada fins a fer un arc de trenta graus, i va saludar-les, oferint atentament el seu braç a la més jove.
— Gràcies,—va dir aquesta am veu delicada. — Hem comprès que s'interessava per nosaltres.
— No, interessar-me, no. Fèiem una juguesca, i el meu contrari ha tingut la desgracia de que no s'ofeguessin, en el qual cas hauria rebut de mi cent lliures, no re.
— Més grossa ha sigut la meva El baronet Williams Robertson va jugar-se quatrecents dollars que s casaria am mi contra lord Smith, que deia que ell seria l preferit. Vaig jugar contra ls dos, i vaig guanyar vuitcents dollars, continuant am la meva independencia.
— Ha guanyat una juguesca a l'invencible Robertson? Permeti-m que l'admiri dos minuts.
— No tindrà temps, perquè hem arribat a casa.
— Oh! Senyor...
— Oh! Senyores...
—(Me sembla que aquest home seria un bon marit.)
— (El meu cor se jugaria mil lliures contra el meu cap que aquesta dòna li agrada.)

II

Estaven briilantissims els salons del palau de lady Ester Moore; una colecció d'inglesos de tots temperaments i de totes mides, desde l'inglès ganguil fins a l'inglés bolet, inondaven els espaiosos salons ont havia de celebrar-se l casament de l'ideal miss Sara, filla de la mestressa de la casa.
— Qui es el nuvi? — preguntava en William Robertson, amb uh accent irònic especial.
— L'Edward Mac-Murphy.
— No l conec.
— Ningú l coneix, — va respondre un redactor del Punch que havia escrit una obra referent a les belleses de l'anglicanisme a cambi d'un goç de Terranova de dos mesos.
— Quan jo era jove coneixia un Mac-Murphy; però no deu ser aquest, perquè aquell se va morir, —contestà un professor de lògica molt acreditat com boxador en els circols aristocràtics.
— Mac-Murphy! Jo conec aquest nom. Ah! Sí, ja hi caic: a Glocester, a mitjans del sigle passat, va haver-hi un fabricant de botons d'evori ques deia aquest nom. En tinc mostres, — va dir un coleccionador de botons, que estava orgullós del seu museu, en el qual deia que no hi faltava sinó, entre ls de levita, un que havés pertengut als antics d'Israel.
— Vaja: el món està perdut, tot s'acaba, ja no hi ha dignitat, el nom d'Inglaterra ja comença a decaure. Un Mac-Murphy, un ningú, casar-se am l'hereva dels Moore, d'aquesta familia l penultim hereu de la qual va morir per haver volgut pendre una taca de cafè am llet en el crater del Vesuvi! Un Mac-Murphy a qui ningú coneix, que pot-ser en sa vida no ha fet re que valgui la pena, se casa am la Sara!
— Si, es cert, — va murmurar l'Edward, el qual, sense que ningú se n'adonés, acabava d'entrar en el saló i havia sentit les paraules den Robertson; —sí, es cert: soc indigne de la Sara, soc indigne del món. —I va asseure-s en una otomana, tapant-se de vergonya la cara am les mans. — Es cert; però jo faré alguna cosa de ressonancia, alguna cosa sublim que faci callar els maliciosos i faci agermanar dignament els Mac-Murphy oblidats amb els Moore; però, què faré que ja no ho hagin fet els altres? Doneu-me una idea, Déu meu, una idea, i me subscric per dotze accions de la societat evangelica de propaganda! Oh! Quina rabia! Comprenc que soc impotent: voldria inventar alguna cosa.
— Sir Edward, — va dir un criat cridant-lo; — el pastor espera.
L'Edward s'aixecà tintinejant. De sobte, «Ditxós d'ell!» va sentir que deia en Robertson, i una idea illuminà l seu cervell, i la seva cara recobrà la perduda serenitat. Avançant fins al centre del saló, va dir am veu reposada:
— Perdona, Sara; perdonin-me, senyors: un moment, sols un moment.
— Però, Edward! — objectà la Sara amb impaciència provocativa.
— Cinc minuts!—afegí en Mac-Murphy traient-se l rellotge. I, passant per entremig de la concurrencia, les quals extranyes conjectures i sorpresa l'omplien d'orgull, entrà en una petita cambra d'allí aprop, tancant am pany i clau sense fer soroll.
S'assegué en una cadira, donà corda al rellotge i el deixà damunt de la taula; s'arreglà l vestit, se mirà al mirall i murmurà:
— Sí, no hi ha dubte: es lo unic, lo unic veritablement gran. Me desespero durant un any vencent tots els obstacles que s'oposaven al meu casament am la Sara, mato cinc rivals i malfereixo al sisè; i quan arribo a tocar am les mans lo que tant desitjo... me suicido. Ah! Magnífic! Així l meu nom passarà a la posteritat, i Robertson envejarà la meva glòria, i la Sara podrà dir: «Era digne de mi!».
I, treient un revòlver, va netejar-lo cuidadosament i esperà am calma que passés l'ultim dels cinc minuts.

Una detonació sorprengué molt aviat els concurrents; van córrer tots, pressentint una desgracia, a la cambra on s'havia tancat l'Edward, i a l'entrar van veure, amb horror, extès a terra, el seu cadavre. En Robertson va fugir envejós de la gloria del seu rival; i a l'anarsen va fer caure de damunt de la taula l rellotge den Mac-Murphy: era un magnífic cronòmetre d'or, marxa fixa, horisontal, de dèu rubins, arreglat al meridià de Londres, número 17.313, marca A. Alexis Comber et Co. Patent.