Perpetuínes/Francès antic i català modern

FRANCÈS ANTIC I CATALÀ MODERN

P

ortada pel vent, o per les ones, o pels aucells, la llevor d'una planta que creix en un continent, arriba a una illa, en el qual fertil terrer aviat arrela. Les condicions de la lluita per l'existencia, llei fatal que presideix en la Natura, no són pas iguals en totes les comarques; i mentres els descendents continentals de la planta mare han de sofrir tal vegada modificacions importants en llur estructura pera triomfar en el combat per la vida, o moren en ell, la successió del descendent insular conserva molt més fixes els caràcters primitius. Quina alegria deu ser la del botanic que, herborisant sigles després en l'illa, troba viventa encara la planta que ha variat completament o que s'ha extingit en la seva patria primitiva!
Lo mateix que amb els organismes vivents passa amb el llenguatge. Allí ont es continuat el contacte entre ls pobles que parlen diverses llengües, se modifiquen aquestes constantment i conserven més purs els caracters distintius en llocs isolats. Avui per avui se parla encara en un reco d'Asturies el castellà am que s'escrigué la primitiva cronica rimada del Cid Campeador, i estudiant detingudament els dialectes de l'interior d'Espanya se trobaran de segur viventes totes les diferentes evolucions de la llengua castellana.

Desde l sigle XVI^e ençà l català deu haver sofert menor nombre de variacions que l francès, ja que avui se conserven en la nostra llengua frases i locucions que eren en aquella epoca comunes a amdues llengues i que ara són quasi desconegudes en el veí país.
Al llegir per primera vegada Rabelais vaig quedar fondament sorprès veient la facilitat am que comprenia l text sense cap necessitat de recórrer a les nombrosissimes notes dels seus comentadors, i encara podent moltes vegades rectificar-les. I era perquè les frases i les locucions quels bibliòfils s'han cregut en el dever d'explicar i traduir al francès modern pera la major inteligencia del text, existeixen quasi totes, amb escasissimes variacions fonètiques, en la moderna llengua catalana.
Per si semblés massa atrevida aquesta afirmació, he escullit de les obres de Rabelais, Marot i Des Periers, escriptors del sigle XVI^e, algunes de les paraules que més difereixen de les que han sigut substituides en francès, pera que s puga comprovar la veritat de lo que dic:

Francès antig  Ares metys Barretade Baster Boussin Cabres Campane Connil Devaller Destre Embut Engin Esclops Estirer Foraines Fougons Furt Garbe Geline Mas Prou Rate penade Tailler Tregenier Tupins

Català modern  Ara mateix Barretada Bastar Bocí Cabres Campana Conill Davallar Destre Embut Enginy Esclops Estirar Foranes Fogons Furt Garbo Gallina Mas Prou Rata penada Tallar Traginer Tupins

Francès modern  Immédiatement Salut du bonnet Suffire Bouchée Chèvres Cloche Lapin Descendre Adroit Entonnoir Stratagème Sabots Allonger Extérieures Cuisines Vol Grace Poule Manse Assez Chauve souris Couper Muletier Potées

He dit que sovint m'ha estat facil rectificar l'interpretació que donen a certes paraules o modismes els moderns anotadors, i realment es així. Quan en Rabelais, per exemple, parla d'une grosse d'objectes que ha comprat, no vol dir pas una dotzena, com creu el bibliòfil Jacob, sinó dotze dotzenes, com sab l'ultim botiguer. Quan en Bonaventura Des Periers refereix que va anar escales avall d' une empeinte, no «faut lire», com diu el mateix Lacroix, empreinte, impressió, ni «on pourra lire emprinse», empresa: lo que s'ha d'entendre es empenta, paraula catalana d'ús actual, derivada del verb llatí impingere. Quan en Montaigne diu «regarder primement», referint-se a una observació escrupulosa, no vol pas significar «mirar primer que res», sinó mirar prim, com diem nosaltres.
Devegades els anotadors, davant de l'obscuritat d'una frase, s'entreguen a lucubracions fantastiques pera descobrir llur significat, sense que l'èxit — i d'això puc ser-ne jutge — recompensi llurs esforços d'imaginació. Pera tenir ple coneixement de lo que afirmo n'hi ha prou llegint la nota que s troba a la plana 93 que de l'edició de les Œuvres de Des Periers publicà en 1858 l'editor Delahaye. Parlant l'autor del Cimbalum mundi d'una persona poderosa i rica, diu que tenia molts allants et venants (anants i vinents, com diem nosaltres). L'eruditissim La Monnoge, després de moltes investigacions, diu am to de triomf que ha descobert el significat de la misteriosa frase. Allans, segons resultava del seu estudi, era una casta de goços inglesos! Un anotador més modern, en Pau Lacroix, després de mostrar alguna vacilació, admet resoltament la traducció de La Monnoge; i, per si això fos poc encara, observa que tot indueix a creure que venants era una altra casta de goços.
Seria util, doncs, als filòlegs francesos, l'estudi de la nostra llengua, ja que en ella podrien trobar la clara explicació de més d'un problema llingüistic. I, si no volen estudiar la nostra llengua, sapiguen al menys l'existència de la nostra patria; i, quan trobin en algun text antic citades les mantes de «Castaloigne», llegeixin en aquest nom Catalunya i no vagin a buscar, com ho va fer l'erudit Furetière, en un inverossimil «Casta lana» l'etimologia d'aquella denominació.