Al desferse á madeixes de gebre lo litarge,
a flochs de groga escuma s' hi barrejá l' or fi;
y devallan, per l' iris guiats de marge en marge,
com nins, á fer joguines pe 'l catalá jardí.
Així, al traure florida lo romaní y la malva,
per la quintana 's vessa d' un buch rosada mel;
rihent al deixondarse lo sol darrera l' alba,
així enmantella rossa sa cabellera 'l cel.
Los munts s' en feren faixes, les valls s' en coronaren,
vergonya fent als trèmols estels sa brillantor;
los rosers d' altra pluja de roses s'enjoyaren,
la farigola y grèvol d' una rosada d' or.
La pirenayca Venus anomená á Portvendres,5
l' abrasador incendi al Pirineu antich,6
y, en conca d' esmaragda lo líquit verge al pèndres,
doná nom á Conflent7 encara més bonich.
Quant los llevants8 plorosos anaren la montanya,
ab llurs arruixadores de núvols apagant,
posá en son cap, que al naixer l' albor del día banya,
les cendres de Pirene, que anyora son cor tant.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/66
Aquesta pàgina ha estat validada.