Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/286

De ses gegantes gestes trencada la cadena,
aquell per qui la terra fou camp de sos esplets,
de tot, sense conèixe'l, fentli agrahida ofrena,
jurá que 'l Deu de Túbal sería 'l de sos nets.

Y ho fou; puix vora Gades ¹⁰bastírenli un gran temple,
del qual entre les runes l' Atlántich s' ha ajagut;
y allí, ab sa clava y cendres, guardavan son exemple
dessota l' ara santa del Deu desconegut.

Son retaule, esperantlo, no mostra cap imatge;
mes, als raigs de la flama sagrada que may mor,
los treballs se llegeixen del hèroe, en lo brancatge
carregat d' esmeragdes d' una olivera d' or.

Quant del cel la Olivera floría en lo Calvari,
de genollons lo temple caygué davant son Deu,
que per altar volía la terra, y per sacrari,
ditxosa patria meva, volía lo cor teu.

Y ans que ton Deu, oh Espanya, t' arrancarán les serres,
que arrels hi té tant fondes com elles en lo món;
poden tos rius escorres, venir al mar tes terres,
no l' ull, però, aclucarshi del sol que may se pon.