Y venen tots en rua, d' Alcides en seguici,
que s' obre pas entre arbres y roques com un riu;
quant feta un mar de llágrimes, cansada y ab desfici,
gentil minyona, —pláciaus ohir ma cuyta,—'ls diu.
—Nadiua so dels márgens que al aixamplarse anyora
lo Minyo; fou lo trono dels avis mon breçol;
ell mon aurífich tálam y mon sepulcre fora,
uns caldèus á no tráurem, adoradors del sol.
Volían, per son ídol guiats, al seu derrera,
vers Occident, la terra voltar fins á sa fi;
topant en Finisterre del mar en la barrera,
al sol per ferhi una ara, llançárenme d' allí...—
Un bell esclat de llágrimes clou á mitj dir sos llavis;
mes s' atança Galacte, li fa Luso costat:
—Te 'l tornarèm, ho juro, lo trono de tos avis,
ò no meresch d' Alcides ser fill. —Pren trist comiat
d' aqueix, ab amorosa dolcíssima abraçada,
y ab la plorosa estrella, que 'l guía á un cel d' amor,
s' en vola á Finisterre 2, com fletxa desparada
del rey dels de Caldea per travessar lo cor.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/272
Aquesta pàgina ha estat revisada.
