Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/254

Mes l' alba ja, á faldades sembrant perles y lliris,
com tendra mare, guía pe'l braç al sol naixent,
y á son bes dolç, encesos y engarlandats del iris,
pe'ls ayres s' esbargeixen los núvols d' Occident.

Entre ells, bonichs y rossos, dos Ángels s' ensopegan;
plorós l' un puja, l' altre va rialler dret baix.
— ¡ Ay dolor ! ¡jo era l' Ángel dels regnes que s' anegan!
— Jo ho so, —l'altre responli, —del que en sas runes naix.

—¿No mor per sempre? Fènix ¿reviu en llit de lava?
Sí, puig á Orient veig l' astre renáixer que aquí 's pon.
Vetaquí sa corona d' or fi, que me 'n pujava:
del món quant sía reyna, li posarás al front.—

Li dona, y la volada repren, aixís dihentli,
tot sacudint la pols de ses ales de neu,
mentre aquell baixa á Hesperia que s' alça, mitj rihentli,
del respatller de serres florit del Pirineu.

¡Mes ay! ¿hont es l' Elíseu ³ occidental? ¿d' Hespèris
lo tálam, hont nasqueren Hespèrides y Atlants?
¿la terra que ab sos braços lligava 'ls hemisferis?
Tot fou, arrèu, pastura d' abismes devorants.