Alguna de llurs dones que 'ls va ab l' infant derrera:
—¿Què feu?—esgarrifada los crida;—donchs ¿què feu?—
Ells garfeixen son flonjo cabell, verts de quimera,
y al cel tirantla,—Vòlahi,—li diuhen,—si ets de Deu.—
Barraques, naus, esberles de torre, hi voleyaren,
que en terra son montanyes al caure, al mar illots;
recers en que les foques un jorn s' enterrossaren,
y agulles hont penjavan llur niu los aligots.
Serrats del regne fites, esculls y promontoris,
ab son alam pe'ls ayres fan de la terra uns llims;
volant, volant, empaytan los sòcols als cimboris,
y dels capgirats cingles devalla l' aygua als cims.
Y 'ls cims de les montanyes topant ab ses rabaces,2
y aqueixes ab los astres, del cel en lo pregon,
tornan á caure en pluja de crepitantes masses,
y apar desferse en runes, esllenegat, lo món.
En tant lo torb, muntant en ales de les Furies,
juga ab los pans de terra que'l mar cent colps li ha pres;
y udolan tots, com llops al fons de les boscuries,
l' anyell, de que sentían ferum, quan ja no hi es.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/244
Aquesta pàgina ha estat revisada.
