Fins l' ánima, en ses ires, arrabaçat s' haurían,
ells ab ells esberlantse lo front á colps de peu,
sinó perque, abans d' hora, morint, apagarían
la tempestat que puja de llur sepulcre á Deu.
—¿Hont es? - satánichs cridan; -¿hont es? ¿per què s' amaga?
No té ja mort que mate, ni terra per colgá'ns;
si del llamp se refía, corsecador, no 'l traga,
que anam á arrabaçarli ¡ malhaja ! de ses mans. —
Escolta Deu, y atura lo foch que de la cima
devalla ja á fer cendra d' aquells tions d' infern,
mentre ells, á qui sols l' odi sacrílech reanima,
al mar demanan armes de mort contra l' Etern.
Com taups furgant resurten del fons á quatre grapes,
y apilan los cadavres dels anegats á munts,
y, agabellantlos d' arsos y romaguera ab rapes,
als vius fan de passera los enarcats difunts.
Los boababsI que troban, al pendre terra, ab furia
romputs, al cel voleyan ab la marjada, ahont,
com á sapats, musclosos gegants d' altra centuria,
retreyan á les serres los jorns primers del mon.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/242
Aquesta pàgina ha estat revisada.
