Per darli en lo sepulcre del mar immensa llosa,
un gros penyal fa cáurehi que estava primparat,
montanya sens rabaces, que, en terra ja fent nosa,
d' esquitxs y bruyt dins l' aygua remou la tempestat.
Va encara pe'ls abismes tombant rodoladiça,
quant Gerió, allunyantsen, á Hespèris gira 'ls ulls,
y en sa ilusiò, com rosa de bosch esfulladiça,
li besa 'ls polsos que ornan com march sedosos rulls.
Però la mar, obrintse de colp, bromerejava
més enllà, un front eixintne y espatlles de gegant,
y com llamp, rebatuda per fèrrea má, una clava
volá á aterrar al monstre, pe'ls ayres foguejant.
Tu sola, hermosa Gades, tu sola te 'n dolgueres;
naix de ton pit un drago 2 plorós vora aquell fanch,
y ab son fullam d' espasa vert cobricel li feres,
que l' arruixá molts segles ab llágrimes de sanch.
Ella á sa patria 's gira d' un promontori al cayre,
cercantla en va del caos d' horrors en los rebulls;
tot li prengué 'l sepulcre hont baixará ans de gayre,
puix ja, ressechs, ni poden llagrimejar sos ulls.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/222
Aquesta pàgina ha estat revisada.
