Entre rouredes d' armes y punys batents s' escorre,
la clava corsecanta tot carregantse á coll;
traspassa 'ls rius, tramonta les serres á més corre'
fins que dels camps de Gades trepitja 'l sech rostoll.
En un marge, que ombrejan palmes reals, s' atura,
tendre encara, á plantarhi lo brot de taronger;
y, á correcuyta anántsen,—Una altra má més pura
te regue y cuyde,—diuli;—puix jo tinch altre afer.—
Lo sol besa, aclucantse, dels puigs la cabellera,
que arrancará, per férsen molçós coixí, la mar;
apar llantia espiranta damunt la capçalera
d' un gegantí cadavre que van á amortallar.
Llavors lo freuI no hi era; lo braç ab que encaixara
Bètica ab Libia era aspra renglera de turons,
ciclòpea cadena, de que son caps encara
de Gibraltar y Ceuta los dos altívols monts.
Ab ella l' Arquitecte diví fermá tes ones,
Mediterrá, que esquerpes sortían de ton llit,
per corre' á un mar més ample, lleons vers ses lleones,
que ab sa platja forcejan frisoses á llur crit.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/116
Aquesta pàgina ha estat revisada.
