man quant li plaura que vage. Melchior li dix que era content, e anant a la Guelfa li explica com tenia Curial en casa, e li suplicaua e li clamaua merce que li pogues fer reuerencia e li pogues parlar. Respos la Guelfa:—No es tan curial (17), ne li escau tan be lo nom com ell pensa. Digauli que no cur de reuerencia ne de paraules, que yo no he de sos fets cura; vage en nom de Deu alla on li placia, que yom son retreta e nom cur de vanitats. A vos, Melchior, dich, que sius altats de estar en mon seruey, que no men parlets pus, que hujada son de follies. Massam costaria Curial si per ell perdia laltra mon, e ço que los pobres de Deu deuen hauer, donas tots temps a ell, para despendre en oradures. Assats li he donat si ho ha sabut guardar, e sino cerch qui li faça daçi auant atretant com yo li he fet fins aci. E si ell sabes la penitencia quem han donada per aquestes follies no men parlaria pus. E axi anats vosen, que no es ma volentat parlar li pus. De ço que li he parlat me penit si als hi pogues fer.
131.
ELCHIOR torna ab la resposta e dix a Curial tot ço que hauia oyt. Torbas Curial e no pot pensar que es aço, e fonch tant lo pensament que pres que aquella nit no parla pus, abans se mes en lo llit varies coses cogitant. En laltre jorn Curial dix a Melchior:—Senyor pare, prech vos per reuerencia de Deu que anets a la senyora e sapiats mills aço que es. Melchior dix que no loy gosaria demanar. Curial