Curial y Guelfa/Notes i errates

NOTES

LLIBRE PRIMER

(1) Plana 3, línia 2:—un gentil hom... Hi ha aquí en lo lloch destinat al nom del pare de Curial, una clariana ó blanch, que corrobora que 'l manuscrit no es autógrafo. En Milá y Fontanals, en lo curt y precipitat estudi dedicat á aquesta novela (Vid. Un roman catalan. Obras completas. Tomo III, p. 485), al transcriure aquest capítol, comple erradament la dita clariana ab lo nom de Curial, qu' es lo del fill del gentil hom, no lo d'aquest.

(2) P. 4, l. 20:—staua en un castell apellat Pont de Stura. No Pont de Sturei, com llegi En Milá (loc. cit. p.488). Pontestura, municipi avuy que compren los dos llogarets de Rocchetta y Viallarda, ab 2155 habitants; pertany al bisbat de Casale Monferrato. Antigament s'hi alçava un castell d'alguna importancia ahont hi feyan posada en la bona estació los Marquesos de Montferrat, als quals pertenexia: encara era habitador al principi d'aquest segle, mes ara es tot enrunat. Sembla que 'l nom primitiu de Pontestura fon Pons Turris, perque 'l pont sota 'l qual passava 'l Po, estava defensat per una forta torra pera seguretat dels passatgers. (Vid. Dizionario Corografico dell' Italia del prof. Amato Amati, etc. Milano.—Vallardi: sens data d'impressió).

(3) P. 34, l. 7:—un leo dargent, rampant, qui trauessada ab dues etc. Encara que axis se llegeix en lo M.S. que hem tingut á la vista, sembla que ha de dir: un leo dargent rampant qui trauessaua ab dues les colors del estandart.

(4) P. 35, l. 11:—laxes los aler! dexaulos anar. No es aquesta la sola vegada que l'autor se val de expressions franceses mes ó menys corruptes, pera donar color á la narració. Vegis mes endavant al parlar de la iuscripció de tenda de Laquesis: Comant pora mon paubre cuer pourter, la grant dolour que li faut a soufrir. (p.195) En certa ocasió Curial se presentá portant un braçalet d'or, ab una llegenda que deya: ami sens amie, (p.197) y mes tart quan tota la Cort del Puig hagué demanat mercé per ell, tragué un estandart negre ab la següent llegenda francesa: ans anuie que pitie (p.506). Tots aquestos mots y llegendes en francés confirman que les arts de la cavalleria derivavan en aquella época principalment de models ultra-pirinaichs, observació feta ja per lo eminent romanista Morel-Fatio (Grundis der Romanische Philologie, III. 3. Katalanische Litteratur p.114). La influencia de lectures franceses se nota ademés no sols per les continues alusions als llibres de Tristan y Lancelot vulgarisats per Chretien de Troyes en lo segle xii, sino per certs galicismes com armurers, mestre dostal, renarts burells y altres, y sobre tot per la molta afició del autor á sovintejar noms propis francesos com v. gr. los dels herauts Bon Panser y Bonté, y los dels cavallers, Bertran del Chastell, Jacques de Mombrun, Auger Belliam, Parrot, Perrin, lo Sanglier de Vilahir, etc. En son viatje al torneig de Melu, Curial fa nit en un convent de monjes que porten casi totes noms ilustres en la historia de aquella nació: Gileta de Berri, Johannina de Borbo, Isabel de Bar, Caterina d'Orleans, Matta d'Armanyach, Beatriu de Foix y Yoland Lemengre germana de Johan Lemengre. Lo recort d'aquest personatje, qui no es altre que Jean II le Meingre (1366-1421) anomenat Bocicaut, marescal de França y gobernador de Genova, una de les figures mes grans de sa época sots los regnat de Carles VI, lo qual exerci en l'Orient una influencia considerable (V. La France en Orient au XIV siecle. Expeditions du Marechal Bocicaut par J. Delaville le Roulx. Paris. 1886), es també sumament interessant y mostra un conexement regular per nostre autor de la historia francesa. Son esperit se manifesta axi mateix mes favorable á França que als espanyols com se pot veure per lo següent passatje: «car costuma es molt natural daquesta nacio, que com a un gentil hom ve algun cas tan sinistre que perda la sua honor e devenga pobre, no li fall un bordo ab que sen va demanant almoynes a Sant Jaume en romeria. E es lo contrari dels spanyols, que tantost tornen pobres ab aquella matexa pobretat devenen ladres e robadors de camins (p.294). No sempre tot son elogis (p.142), me may arriba á dir com lo autor de Tirant lo Blanch... aquestos francesos son molt mala gent. (Ed. Aguiló. II. 297).

(5) P. 43, l. 22:—e feu pendre sagrament als cauallers que no tenien scrits, pedres, conjurs ne altres artificis que aiudar los poguessen. Curiosa superstició, molt freqüent en aquells temps en los torneigs. Per lo vehinat y mes continuu contacte ab França s'arrelaren aquí mes que en lo restant d'Espanya les arts mágiques y tota mena de supersticions. (V. La Alquimia en España, por D. José Ramón de Luanco. 2 vol. 1889-1897). A pesar d'axó ni en la obra de Ramón Llull «Libre del orde de cavayleria», ni en lo «Sumari de les batalles á ultrança» de Pere Joan Ferrer, cavaller, á fi del s. xv, he trobat res que 's relacione ab elles. Ramón Llull, com es de suposar, se les mostra molt contrari escribint en la Sisena part de dita obra: Mas cauayler qui dayso fa lo contrari et creu en auirs et auaranys, fa contra Deu, etc.» (Ed. Aguiló, Barcelona, 1879. p. XXXI).

(6) P. 57, l. 26:—no poguera ferne mostrar maior baudor. Baudor ó bauzor, com si diguessem, major ostentació, major joya ó alegria, expresió poch usada en los textos catalans.

E platz mi quant aug la bauzor
Dels auzels que fan retentir
Los chant per lo boscatge...
(Bertrand de Born: Be 'm play).
Don menan gran baudor per tota la ciutat.
(Vie de S. Honorat).
«Unde usque in hodiernum diem... lingua romana baudour id est gaudium deorum, ab incolis nuncupatur.»
Vid. M. Raynouard.—Lexique roman du dictionnarire de la langue des troubadours.—Paris. 1844.—T. II, p. 201.

(7) P. 58, l. 14:—No vull musar en escriure, etc. Prov., Muzar, musar; Ant. Franc., Muser; Ant. Esp., Musar; Ital., Musare; verb. esperar en vá, entretenirse, etc.

Qui fin' amor vol blasmar
Elha 'l fai si en fol muzar
Que per art cuida esser peritz.
(Marcabrus)
Si l'us musa, l'autre bada (idem)
Vid. Raynouard. Ibid. t. IV.

Mes endevant torna á valerse de la metexa paraula. No vull musar en descriure les viandres, etc. (p.60, l.28).—Car estar musant e no hauer de que sostenir lestat en lo qual se ere mes, etc. (p.342, l.2).

(8) P. 95, l. 12:—Malay son venguts los strangers no coneguts. La expresió malay se llegeix encara en altres dos indrets:... mala hi era vengut Boca de Far (p.106, cap. 37)... que si lo jorn seguent tornauen al torneig, malay vindrien pera ells (p.204, c. 40). Sembla que aquesta expressió malay, no es altre cosa que la unió del adjectiu mala (en mal hora) pres adverbialment y la partícula locativa hi. Malay son venguts, equival á en mala hora hi son venguts, acepció que corrobora la frase del texto següent: Mala hi era vengut.

(9) P. 106, l. 18:—e aço mentre anima tindre en lo cors. Per equivocació se ha posat la nota en aquesta frase, en lloch de haverla col·locat en la que diu:—car per gracia de Deu un Rey tenim, quens dona manera que sens pendre argent daltri podem cercar lo mon. En aquest passatge comença la glorificació del Rey Pere III lo Gran, en qui sembla vol encarnar lo autor lo esperit caballeresch, á efecte d'un sentiment de catalanisme conscient, inspirat per lo conexement de la historia nacional, ó produhit per la impressió de la lectura de Dant y de Bocacci, los escriptors extrangers que mes contribuhiren á idealisar la figura d'aquell llegendari monarca. Molts son los punts en que lo autor insisteix en los elogis del Rey catalá. Citarém aquí lo cap. 47, p.121, del Llibre I: (Hauia en aquest temps en Aragó un Rey molt noble e molt valeros en estrem, etc.); y en lo Llibre II, los cap. 35, p. 192 (Ell es lo millor caualler del mon sens tota falla); 39, p. 199, y 41, p. 207, plens de recorts del torneig de Burdeus; lo cap. 40, p. 203 á que 'us hem de referir en altre nota, y lo cap. 66, p. 240 (Aquest es lo Rey Darago e es huy de sa lança lo millor caualler del mon), essent com la magnífica corona de tots ells lo grandiós elogi fet per lo Dant que omple tot lo cap. 115, d'aquell mateix llibre (p.295 a 297).

(10) P. 108, l. 9:—e pres lancandora de impla.... Impla es un vel ó toca pera 'l cap, que s' usava antigament. S'emplea aquesta paraula pera significar la tela fina de que 's feyen aquestos vels. Lo nom alcandora sembla d'origen bereber é introduhit á España pels Arabes. Significa camisa, camiseta. Segons Eguilaz en son Diccionari etimológich, posterior als treballs de Dozy y de Engelmaun, se deya alcandria, gandora. Impla, en lo sentit de texit fi, se troba en lo Testament del Princep de Viana y en altres punts. En aquest episodi de l'alcandora d'impla que 's despulla la Guelfa pera donarla á Curial, adornantla de creus de Sant Jordi, m'hi sembla veure com una especie de parodia del sentiment amorós y caballeresch, parodia que se acentúa quan Curial vesteix la camisa ó alcandora publicament en un torneig; e tenchse per dit que ab aquella alcandora venciria (sic) no á Boca de Far solament, mes á Tristan de Leonis si á la batalla vengues (p.109). Curial conexent que les dames se reyen d'ell esclama: ara pusch yo esser appellat lo donzell de la cota mal tallada (p.114). Aquest incident cómich me recorda altre no menys comich de Tirant lo Blanch, ahont la parodia se porta fins al extrem, presentantse en publich adornant sa cimera ab lo Sant Graal, y posant sobres d'aquest la pinta que la Princesa li havia dada. (Ed. Aguiló: II. 373).

(11) P. 121, l. 14:—hauent D. Pere tres fills, lo maior dels quals ere appellat Don Alfonso, e aquest mori abans que son pare, etc. Aquí hi ha una grossa inexactitut histórica. D. Alfonso no mori abans que son pare D. Pere, sino que 'l succehi á sa mort en 1285, en los reyalmes d'Aragó y Valencia. (Próspero Bofarull. Los Condes de Barcelona vindicados.—Barcelona. 1836. t. II. p. 244). L'autor que tracta de donar á sa obra un sabor histórich molt marcat, está en lo cert quant diu que 'ls fills de Don Pere foren Don Alfonso, Don Jayme (sic) y Don Frederich—Tal vegada lo nostre escriptor confongué aqui Don Alfonso II, á qui doná la historia lo nom de Liberal, ab lo fill de Don Jaume lo Conqueridor del mateix nom, que mori en vida de son pare. (V. op. cit. p. 234. II).—Per inadvertencia se ha posat aquesta nota en la p. 122, l.22.

Al terminar aquesta primera part dech fer una observació: y es que á partir de la p. 25, la numeració dels capitols ha sofert una lleugera alteració, per naverse descompós inadvertidament en dos al corregirse les probes, lo cap. 14. De axó resulta que'n lloch dels 46 capitols ó apartats del manuscrit, n'hi ha un de mes en la nostra impressió, ó siga 47. Fem aquesta advertencia, per que no's crega qu'á grat scient, havem alterat en lo mes minim la copia M. S. de la Biblioteca Nacional de Madrit, que tinguerem á la vista.

LLIBRE SEGON

(1) P. 123, l. 10:—e vartut (sic) á sostener les nafres, es á dir, coratge pera sufrir les nafres. La forma sostener sembla castellanisada, com algunes altres que lo autor emplea. Consultada en lo Diccionari inédit del malaguanyat Aguiló, la he trobada sols usada per Vicens Comes, autor del segle xiv.

(2) P. 124, l. 7:—e segons Macrobi la proppia color es de foch... Mes avall en la lin. 17 se llegeix propia que es la verdadera lliçó.—Milá, Obras completas. t. III. p. 490 al transcriure un fragment de lo començament del Llibre II de la novela, en lo lleuger estudi que li dedica, interpreta erradament aquest passatje en la següent forma: e segons ara trobi la proppia, etc.

(3) P. 124, l. 14:—lo leo qui a Dante se mostra... Lo autor se serveix indistintament de les formes Dante (p. 124, 374, 381) y Dant (p. 295, 380) que es la propia catalana. En tot cas la primera pot considerarse també com un italianisme. Lo traductor de la Divina Comedia, Andreu Fabrer, empleá sempre la segona. Comença la Comedia de Dant Allighieri de Florença, etc. (Vid. la edició de D. Cayetá Vidal y Valenciano. Barcelona 1878). Encara que lo nostre escriptor aludesca en aquest passatje per primera vegada al famós poeta italiá, ja ha seguit abans les seves petjades en lo capitol del Llibre I, (p. 64) que podriam anomenar de la visio del cor menjat, sentida adaptació de la maravigliosa visione del cap. III de la Vita Nuova.

(4) P. 126, l. 4:—ades vos enfelloniu ab vos matexa, ades vos matau ab vostres mans. Generalment en lo llenguatje de Curial, que peca per afectació y arcaisme, se usan las formes verbals de les segones persones del plural en ats, ets, its, que per tradició literaria conservava lo llenguatje escrit, pero que de molt temps abans ja havien desaparegut de la llengua parlada. Recordis lo tornau de P. Vidal, posat en boca de catalans. No es aquesta la única y sola vegada en que 's presenta en lo nostre text la eufonisació de la t final en u de les formes verbals indicades; podriam citar molts mes exemples, v. gr. p. 88 e digau, p. 93, lexau, p. 157, molt parlau, etc., etc. Es de notar que en lo Tirant lo Blanch que ofereix molts mes recorts que 'l Curial de la llengua viva y parlada, apenes surten aquestes formes verbals en ats, ets, its, predominant casi sempre les correlatives mes eufoniques y mes vulgars en ur.

(5) P. 145, l. 6:—que resta pus á fer á breus sens pietat? Sembla que referintse aqui á la mala costum d'alguns cavallers de pendre pels cabells á les donzelles, lo sentit de la frase es clar. Vegis sino lo que 's diu abans (p. 131): volets tornar en lo mon les males costumes de breus sens pietat. Sus, sus lleuats tantost e hage yo les donzelles que hauets preses, etc. En tal cas lo sentit deuria quedar axi:—Vilan caualler ¿les donzelles prenets vos per les treces? que resta pus á fer á hebreus (jueus) sens pietat? Aquesta matexa expressió se repeteix ab motiu de la batalla á ultrança ab lo senyor de Mombru que devant de Curial havia mort traydorament l'escuder y la donzella que amenava lo senyor de Monlesu.—Curial respos:—Certes, si vos sots mort, yo dix ques mort breus sens pietat, etc. (p. 170, l. 8).

(6) P. 203, l. 21:—Senyor, si tots los Reys de cristians eren tals cauallers com vos e tenien tals vassalls, no hauria moro en lo mon. Axix diu Festa al Rey de Aragó, despres de haver contemplat les proeses que de son cos havia fet en lo torneig, pensament y expressió que recordan una de Muntaner referintse al Rey Jaume II de Aragó: «que siats certs cascuns que si el regne de Granada fos de la sua conquesta, gran temps ha que fora de chrestians.» (Ed. de la Renaixensa, cap. CCXLVIII. p. 478).

(7) P. 217, l. 18:—tal cuyda ontes daltri que creix les sues. Lo pensament d' aquesta expressió ó refrá esta mes desenrotllat en la p. 175, l. 6:—Tal cuyda venjar les ontes daltri que creix les sues.—Lo refraner ó colecció de modismes proverbials y vulgars de Curial no es, ni de molt, tan rich com en Tirant, que ofereix una deu de parla popular abundant com pochs de nostres classichs. Ab tot se 'n hi poden trobar alguns molt interessants. V. gr.:—hostes e peix á tres dies puden (p. 72).—tals canten que ploraran en breu (p. 105):—car çucre tots dies amarga (p. 111):—no puges tan que ten endenys, net baxes tant que valles menys (p. 175):—qui havia llegit lo text haguera feta la glosa (p. 215):—á manera daquells qui cerquen pel en lou e nuu en lo jonch (p. 253):—á tal mestre tal dexebla (p. 425), etc., etc.

(8) P. 227, l. 28:—Lo caualler ha nom Curial.—E Santa Maria, dix lo Rey, e quinys noms! Per ma fe aquest nom se pertany be á tal caualler com ell es. Lo mot Curial que ha desaparegut de la llengua vulgar catalana, y que en aquest llibre se usa com nom propi del protagonista, y també en lo sentit de adjectiu, significa cortesá. Lo substantiu curialitat significava cortesia, y curialment, cortesment. Axís curials festes (Tirant. IV. 340), venen á ser festes de cort ó solemnials: usar de curialitat (Somni de Bernat Metge. París, 1889. p. 127) es conformarse als usatges de la cort, y reebre molt curialment (Curial, 276), es com si diguessim, rebre molt atentament.

(9) P. 229, l. 11:—Lo sentit no está clar, sen dupte perque lo copista s'oblidá algun verb. Sembla que havia de dir: Perque la Reyna vench, e lo Rey pres á Festa per la ma, e dix: on que vos siats no staran sens festa.

(10) P. 235, l. 20:—e portaua en la manega lo..... e les letres tal com eren en la tenda que havia donada á Curial. Hi ha un buyt en lo text, tal vegada per no haverlo entés lo copista. Lo mot omitit creyém qu'es lebrer. Recordis lo passatje de la p. 195, en que's fa la descripció del present de Laquesis á Curial.«Atressi li dona una tenda ab quatre retrets molt bella, toda de ceti ras carmesi, brodada de laços dor e de ulls, e en la porta hauia un lebrer blanch molt ben fet qui semblaua fos viu, e tenia un collar fet de perles e de safirs, e per les vores de la porta de la tenda hauia letres de perles e de pedres precioses qui deyen: Comant pora mon paubre cuer pourter, la grant dolour que li faut á soufrir.

(11) P. 263, l. 13:—¿recordats vos, senyora, de les paraules que dix Guismunda de Tancredi á son pare sobre lo fet de Guiscart, e de la descripció de noblesa? Aludeix aquí l' autor á la historia sentimental dels amors de Guiscart y Guismunda que 's conta en la novela primera de la jornada IV del Decamerone de Boccacci. Entre 'ls principis, la condició y la oculta amor de Curial y del infortunat amant de Salern hi ha alguna semblança. L' autor se refereix á ella y fá després menció de la trágica mort dels dos amants. La patética narració de Boccacci fou molt coneguda en la Edat Mitja y sa influencia ha arribat fins als temps moderns. Literaturblatt für germanische und romanische Philologie. XIII C. 412.—Sherwood, Die neuenglische Bearbeitungen der Erzählung Boccaccios von Ghismonda und Guiscardo.

(12) P. 294, l. 17:—e apres sen ana al Mont del Sinahi al monastir de Sancta Caterina... Aquest monastir tingué en la Edat Mitja molta anomenada, y á la sepultura de la sant se li atrubuian virtuts curatives miraculoses. Allí vivían tretze monjos en extrema pobretat, puig no 'ls podian portar vianda sino tres cops per setmana. «En cel mont la (Synaí) ú li lois fu donnée porterent li angele le cors sainte Katerine, quan de ót le cief copé en Egipte. La gist en ville que ses cors rent. Et lassus a une abeie de moines Gris.» Ernoul.—Fragments relatifs a la Galilee, p. 63, dels Itineraires á Jersusalem, Geneve 1882.

(13) P. 296, l. 12:—de ogni valor porto cinta la corda. Y després d'aquesta cita encomiástica, cita ab que posa en alt los famosos actes del valerós Rey d'Aragó, escrits en molts autentichs e grans libres per diverses, grans e molt solemnes doctors, segueix lo comentari que ompla lo restant del capitol. «Legidor, aten be a les paraules que diu: que de tota valor, e no li posa defalliment, etc.» La tercina del Dant, á la qual pertany lo fragment citat, es la seguent:
Quel que par si membrato, e che s'accorda,
cantando con colui dal maschio naso,
d'ogni valor portó cinta la corda. (Purgatori, cant VII, terc. 88)
Ab lo retrato del Rey que fan lo Dant y altres escriptors, s'acorda lo del autor de la present novela:«Axi mateix Curial, mira lo Rey (Pere) e viu lo molt espes de tota la persona e de condecent statura, terrible en lesguart, los ulls tots ardents e que paria que alla on miraua metia terror: parlaua poch.» (p. 199).

(14) P. 308, l. 14:—e romp totes les cauernes de Lipar e per cada forat ixen vents tempestuosos, etc. Lipari anomenada Meligunis en los temps antichs es la mes gran del archipelech d'illes volcániques d'aquest nom, ahont los grechs hi posaren lo estatge de Eolus, lo deu dels vents. (15) P. 308, l. 19:—Pluto obre la gola lançant flames e pedres per la boca de Volcam.—Volcano es una altre de les illes Lipari, famosa per son volcá qu'es mostra sempre fumant, ab un ample crater de 500 m. de diámetre.

(16) P. 308, l. 19:—Mongibell.—Los Sicilians anomenan Mongibello ó simplement il Monte al Etna, lo volcá mes alt d'Europa y la montanya mes enlairada d'Italia.

(17) P. 314, l. 5:—No es tan Curial, ne li escau tan be lo nom com ell pensa. Ha de dir: no es tan curial, etc. perque aqui no es nom propi, sino adjectiu. Torna á jugar l' autor ab aquesta doble acepció de nom propi y adjectiu en altre passatje.—Ve, ve, Curial, vulles esser curial en lo cel. (p. 360, l. 17).

(18) P. 317, l. 1:—Curial mer poch mal en aço—Mer, per mereix, forma escursada molt rara. Se troba també en lo plural v. gr.:—quiny mal meren aquests, p. 411, l. 13. En Tirant lo Blanch, no s' usa aquesta forma, sino la mes vulgar y corrent mereix, v. gr. Si lo caualler ha pietat ni merce al qui merex mort. (I. c. 35). Encara es mes notable lo escursament en lo verb ferir que may pren la forma incoactiva en lo nostre text. V. gr.:—van contra aquells franceses e feren en ells, e lo brogit del ferir era tan gran, etc. (p. 218, l. 5).—veent quel hauia ferit de la lança, va á ell e ferlo de la spasa, (ibid. l. 23).

(19) P. 325, l. 15:—sino era que la Cort del Puig de Nostra Dona tota justada... etc. Los puigs ó puis eren certamens poétichs dits també en altres temps Puis de Nostra Dame, del nom de la vila de Velai, ahont havian pres origen los concursos d'aquesta classe, celebrats primerament en honor de la Verge Maria, en los quals se premiaven les millors composicions poétiques. Aquestos puis consagraven á la forma externa una importancia capital, y llur influencia contribuí á donar á aquella poesía un tó monótono y desagradable, sobre tot quan desaparegué de les esferes aristocrátiques, en les que s'apoyava al menys en alguna realitat. (La litterature française au moyen age par Gaston París.—París, 1890. p. 185). Los puis continuaren llur existencia durant lo segle xiv y fins mes avant, y semblan haver promogut les imitacions alemanyes dels Mestres cantors.—De la devoció que's tenia á la Verge del Puig pot donar idea lo seguent passatje de Tirant lo Blanch (I. 78):—yous promet de seruir vos un any complit en la vostra deuota casa del Puig de França, e donarhi C marchs dargent.

(20) P. 325, l. 18:—E encara que tots los enamorats que alli serien demanassen á crits merce per vos... Aquest epissodi se llegeix també en les Cento novelle antichi, per altre nom dit Il Novellino, novela LII.«D'una novelle ch'avenne in Provenza alla corte del Po.» Es lo text mes considerable que'ns ha quedat de les festes del Puig, y la relació ó argument es lo mateix de la poesia de Ricart de Barbessieu, á la qual mes endevant hem de referirnos, y de lo Lai de Erembors. (Vid. Milá y Fontanals. Obras completas. t. II. De los trobadores en España. Barcelona. 1889.—p. 111).

LLIBRE TERCER

(1) P. 333, l. 12:—E per raho de aquella delectable sciencia... En aquest lloch hi ha en lo text de Madrit una linia de punts horizontal, interrompuda ab dues ratlletes verticals, mes lo sentit queda complert.

(2) P. 374, l. 8:—Ma Dione adoravano e Cupido, quella per madre sua, quello per filgiolo, er decia chillo stette in gremo á Dido.—Lo text italiá de la Divina Comedia, mal transcrit per l'autor ó pel copista, restituit á sa verdadera lliçó es lo següent:

Ma Dione adoravano e Cupido,
Quella per madre sua, questo per figlio;
E dicean ch'ei sedete in grembo á Dido;
(Il Paradiso. Cant. VIII, terc. 2[il·legible])

(3) P. 380, l. 13:—E daquest (Saturno) diu Dant en lo seu tercer libre; Ovi se vedel temperar di Ioue tral patre et filgio, e quivi me fo certo, etc. Vet aquí la restitució del text á que 's refereix aquesta cita de la Divina Comedia:

Quindi m'apparve il temperar di Giove
Tra 'l padre e 'l figlio; e quindi mi fu chiaro
Il variar che fanno di lor dove
(Il Paradiso. Cant. XII, terc. 4[il·legible]).

(4) P. 384, l. 4:—Daltre part que Dante ma auisat ab aquell metre qui diu, que tuto aquel vero que ha faccia de monconia—L'autor en aquest punt al intentar referir lo somni de Curial en lo Mont Parnas, tem entrar en lo terrer de lo incredible y maravellós, y en serio ó de per riure, s'excusa, ab sengles autoritats, del seu atreviment. No 's pot donar un respecte mes gran als furs de la realitat, ab tot y tractarse d'una novela. La cita del Dant complerta es la següent:

Sempre a quel ver ch'a faccia di menzogna
de l' uom chiuder le labbra quant e puote,
perocché, sanza colpa, fa vergogna

(5) P. 391, l. 4:—e segons la Fiorita diu, (Achilles) era mentidor e fals, empero yo no ho dich, car no ho he legit en altre loch. La Fiorita de que aqui's parla es, sens dupte, la de Armannino, jutge de Bolonya, composta en 1325: una compilació de historia romana, segons lo gust de la época, plena de simpatía per la causa troyana, feta per la major part sobre la Eneida y altres fonts, v. gr. los comentaris de Servio, lo Roman d'Eneas y una traducció lliure del poema de Virgili, per l'estil de les Chansons de geste. Tal es la opinió de Parodi, lo darrer dels erudits que s'han ocupat de la Fiorita italiana de Armannino, en los Studi di filologia romanza, de Ernest Monaci, fasc. 5. Roma.—1887. p. 119. Existeix un exemplar d'aquesta Fiorita en la Biblioteca Nacional de Madrit, procedent de la del Duch d'Osuna, citat per J. M. Rocamora, Catálogo abreviado de los manuscritos de la Biblioteca del Excmo. Sr. Duque de Osuna y del Infantado. Madrid. 1882, I. 23. Vidd. Giorn. stor. della lett. ital. l. 335.

(6) P. 391, l. 27:—segons que ho ha tret dells mestre Guido de Columpnis. Se refereix á Dictys y Dares, als qui se atribuhexen dos narracions novelesques de la decadencia clássica, sobre la guerra de Troya, compostes probablement en grech y abreviades en llatí. Es aquesta una nova prova de la gran popularitat que la Crónica troyana obtingué en la literatura catalan, á qual conexement arribá, segons sembla, per conducte de Guido de Colonna, advocat de Messina, qui posá en llatí en lo segle xiii lo famós Roman de Troie de Benoit de Sainte-More escrit vers 1160. La obra de Guido fou traduhida al catalá en 1367 per Jaume Conesa, protonotari de D. Pere IV. Se conservan d'ella alguns códices: un en la Bibioteca Nacional de Madrid, altre en la del Duch d'Osuna, que ha passat també á la Nacional, y los que possehexen respectivament D. Pau Gil de Saragosa, y D. Joseph Ametller de Girona. Se 'n trovan citats d'altres en los catalechs de les Biblioteques del Rey D. Martí y del Príncep de Viana. Se sap que D. Pere IV pagá 100 florins per la traducció del Dictys y Dares, pero no 's pot afirmar si ab axó volía referirse á la obra de Colonna, qu' es un compendi de les dos. L'autor del Curial pareix haver conegut directament aquesta, puix la cita ab delectació altres vegades. Axis diu (p. 58) al encarir la bellesa de Laquesis: «mes aquell qui ho voldrá saber, lija Guido de Colupnes alla on descriu la bellesa de Elena...» y torna á traurela per testimoni al parlar de les bodes de Curial y Guelfa (p. 515): «Aquells que ho voldran saber, ligen maestre Guido de Columpnis alla hon tracta del dormir de Jason e de Medea.... mas perque Maestre Guido se es treballat molt en fer tals descripcions a ell ho recoman.»

(7) P. 392, l. 8:—Hi ha aqui en lo codex de que m'he servit, mitja plana en blanch que tal vegada deu correspondre á una llacuna del text original.

(8) P. 396, l. 4:—Hector feu mes, pus solemnes e maiors coses, hach mes virtuts e fonch menys vicios... Al marge d'aquest passatje 's troba en lo codex de Madrid una nota que diu, referintse á Achilles, com si l'autor se penedís d'haver carregat massa la ma en lo elogi d'Hector: «achilles feri be a Hector car en batalla cascu deu cercar son avantatje». En lo Tirant lo Blanch s' observa la matexa simpatia envers lo fill de Priam, que sentiren casi totas les literatures mitjevals. Los exercits del gran Turch portaven en la sua bandera unes letres d'or que deyen: Venjadors de aquella sanch de aquell benauenturat caualler don Hector lo Troya. (I. 330).

(9) P. 398, l. 6:—«Homero ha escrit libre que entre los homens de sciencia man que sia tengut en gran stima; Ditis e Dares scriuiren la veritat e axi ho pronuncie. Aquesta sentencia del héroe de la novela, proba que ab tot y los elogis del autor envers Homero, que demostran que lo Renaxement s' obria ja pas, no se havien desarrelat encara en son esperit los prejudicis de simpatía de la Edat Mitja envers los Troyans, als quals considerava com los antipassats dels Franchs, dels Romans y fins dels matexos Bretons. No recordo haver trobat en tota la interessant peregrinació de la llegenda troyana en Espanya al través de la Edat Mitja, un episodi tan curiós y tan extens com aquest de la present novela, en lo que Curial es elegit jutje per Apollo y les Muses pera decernir la questió sobre la respectiva veracitat de les narracions de Homero,de Dares lo frigi y del cretench Ditys.

(10) P. 439, l. 12:—(Curial) axi com aquell qui era gran trobador feu una canço qui diu:
Atressi com laurifany.
La canço que aqui s' atribueix á Curial, al recordarse de les paraules de la Guelfa, de que si la Cort del Puig y los lleals amadors no la pregassen no 'l perdonaria jamés, no es altra que la del trobador provençal Ricart de Barbessieu, sobre l' argument de la qual se texí lo de la noveleta LXI de les cento novelle antiche, colecció anomenada comunment Il Novellino. A son torn tota la trama de la part amorosa y sentimental de Curial está casi be calcada sobre aquesta poética tradició provençal. Heus aquí com la descriu en Raynouard: «Dans la cour du Puy-Notre Dame, un gentil-homme de grand merite eut le malheur de deplaire á sa belle par une indiscretion excusable. Des chevaliers la prierent de pardonner á cet infortuné»; elle respondit: «Je ne lui pardonnerai qu'autant que cent barons, cent chevaliers, cent dames et cent demoiselles me crieront á la fois merci, sans savoir á qui leur priére s'adresse».—Il devait y avoir bientôt une fête qui attirait ordinairement un grand concours de personnes; le gentilhomme se flatta que sa dame s'y trouverait, et qu'il pourrait y venir assez de monde pour crier merci. Il composa une chanson et le matin de la fête il montá sur un lieu elevé, et la chanta devant une assemblée immense; c'est la piece: Atressi cum l' olifans.» (Choix des poesies originales des Troubadors, par M. Raynouard. T. V. p. III y IV de l' Advertissement y 433 del text).
En lo M. S. del Curial de la Bibl. Nac. de Madrit, no s'hi llegeix mes que 'l primer vers d' aquesta canço y en son lloch hi ha una llacuna d'un full y mitj, espay aproximat al qu'haguera necessitat la cançó, que sens dupte lo copista pensá transcriure mes tart. Tal volta ho dexá de fer per no entendre lo text provençal. Vet aquí ara la primera estrofa de la poesía de Barbassieu, qu'es cabalment també la que conté en germen lo pensament capital del Curial.

Atressi cum l'olifans
Que quan chai no 's pot levar
Tro que l'autre, ab lo cridar
De lor votz, lo levon sus.
Et eu segrai aquel us

Quar mos mesfaits m' es tan greus e pesans;
E si la cortz del Puei e 'l ric bobans
E l' adreitz pretz dels leials amadors
No 'm relevon, jamais non serai sors;
Que deigneson per mi clamar merce
Lai on preiars ni merces no 'm val re! (Ibid.)

Seguexen quatre estrofes mes de la matexa extensió que aquesta.

(11) P. 445, l. 16:—Mas Curial li hach donat (al leo) un altre colp per los loms, que en poch estech de fer lo dos troços. Aquest epissodi recorda un de semblant del cavaller D. Pere de Queralt (s. XIII), cantat en lo Romancer catalá del llorejat poeta D. Francesch Ubach y Vinyeta. (Segon aplech. Barcelona. 1894. p. 322).

(12) P. 473, l. 20:—Curial vista la manera dels Turchs, los quals cascun jorn combatien á cors per cors ab aquells quis metien en auinentesa de fer armes..... Lo sentit queda aqui incomplert, per mancament de la oració principal. La obscuritat de la frase deu, á lo que sembla, atribuirse al copista.

(13) P. 494, l. 1:—e finalment ni a bugres velles, sarnoses, ne a altra cosa per vil e menyspreable que fos comparar se podia.—Bugre, insult que corregué en la Edat Mitja per Europa: durá fins á prop del nostre temps, y significava á mes d'heretje un home entregat á tota mena de bestialitats. (Diccionari d' autoritats de la llengua catalana, de D. Marian Aguiló).

(14) P. 498, l. 1:—Frondino e Brisona, Amadis e Uriana.—La alusió al Amadís es interessant, com una prova mes de la difussió del llibre de caballeries molt anterior al Amadis castellá. Es sumament curiosa també la menció de Frondino y Brisona, tal vegada única en la nostra literatura catalana. La historia de aquests dos aymadors vé á esser un dictat ó relació senzillísima, ó mes be una especie de manual epistolari amorós y galant, barrejat de prosa y vers, de curta extensió, d' autor desconegut y d' origen probablement francés. Degué esser escrita á les darreries del s. xiv ó en lo començament del xv. Com diu ab molta de rahó lo sabi Paul Meyer qui publicá en la Romanía una versió provenzal-catalana de aquesta relació. (Any 1891, t. XX, n.º80, p. 599 y s.s.), lo fet de Frondino d' anar á batres ab los Turchs, era molt natural en los temps del famós Bayacet. (1389-1403).

(15) P. 498, l. 3:—Paris e Viana. Aquesta enumeració de noveles caballeresques dels segles xiv y xv, venia á esser un lloch comú de la literatura erótica de la época. En lo Cancionero de Baena se llegeix la seguent estrofa, composta en 1405, per Micer Francisco Imperial, en llaor del recen nat princep D. Joan, qui després fou lo segon de Castella;

«Todos los amores que ovieron Achiles
Paris e Troilos de los sus señores,
Tristan, Lancerote, de los muy gentiles
Sus enamoradas e muy de valores;
El e su muger ayan mayores
Que los de Paris e los de Vyana
E de Amadis e los de Oryana,
E que los de Blancafor e Flores»

De la narració novelesca de Paris y Viana, tan popular en la Edat Mitja, se coneix una versió catalana, qual unich exemplar possehia D. Marian Aguiló, y avuy son fill, ab lo titol de Historia de les amors e vida del Caualler paris: e de Viana, filla del dalfi de frança. Hi ha d'ella traduccions italianes, ingleses, franceses, flamenques, castellanes, y fins un codex aljamiat degut á un morisco aragonés, puig está ple de modismes d' aquest dialecte. (Vid. la Historia de los amores de Paris y Viana trasladada por un morisco, por D. Eduardo Saavedra. Extracto de la Revista histórica. Barcelona, Febrero de 1876. En lo Tirant se troben també alusions á la historia de Paris y Diana (v. t. II. c. 110), si be sovintejan mes les cites del cicle bretó.

(16) P. 513, l. 20: ans son poch á poch... á la gran vila peruench. Torna á repetirse aquesta expressió, y en lo mateix sentit, en la página 515, l. 18: «e axi tot hom son poch á poch sen ana. No la he trobada may, que jo recorde, en les meves lectures de textos catalans antichs. Be poguera esser un castellanisme; á lo menys la he vista usada en la matexa época, en la carta 25 de Hernando del Pulgar, endressada en 1473 al bisbe de Coria, en la que se pinta ab vius colors lo estat de Castella abans del adveniment dels Reys catolichs. «Los perlados..... acordaron de se juntar para remediar algunas tiranias que se entran su poco á poco en la iglesia...» (V. Menendez y Pelayo. Antología de poetas líricos castellanos. t. VI. p. CLXVII.

TAULA D'ERRADES

_______________

Pág.	Lin.		Diu	Ha de dir
4	22		casa	cara
7	27		pare	frare
8	11		pare	frare
9	8		desprendre	despendre
9	19		desprendre	despendre
14	12		pare	frare
16	20		pare	frare
29	23		Aperrin	A! Perrin
63	5		ço esfrontals	ço es, frontals
65	15		bastaua	bascaua
95	7		Arta, calla	Arta calla
96	5		cuydat	cuydats
106	12		queus	quens
127	5		present, venint lo vespre	present. Venint lo vespre,
128	4		car com anima	tant com anima (?)
131	1		ança	lança
131	13		efcrebar,	escrebat (?)
135	1		veent lo	veent
137	11		aonrats	aontats
138	24		qui sats	que siats
143	29		qui	que
146	22		trobariagran	trobaria gran
167	23		graciosamente	graciosament
169	1		guinyaua	ginyaua
172	2		haxes	baxes
174	1		fer	fet
175	11		mostrat	mostras
185	15		aquest	aquests
188	12		partir sia	partit sia
194	8		dels	del
208	11		quyn	quiyn
208	24		poch dias	pochs dies
210	10		honorablementent	honorablement
217	10		era era	era
233	29		Caualler	Cauallers
242	15		liu haue	lin hauien
242	19		sen	seu
247	1		perdiga	prodiga
247	14		rocordant	recordant
249	6		volques	volgues
249	21		a	la
252	2		los renom	lo renom
275	5		roho	raho
290	19		en restituirets	em restituirets
293	21		non faça	nom faça
296	14		defallment	defalliment
309	18		perdessem	perdessen
314	5		No es tan Curial	No es tan curial
317	6		auistant	aiustant
319	27		quin	quim
322	21		visqueseen	visquessen
334	7		disputaren	diputaren
350	20		galera	galeres
352	23		ser	ses

Pág.	Lin.		Diu	Ha de dir
358	15		al pobres	als pobres
362	27		lo girara	la girara
370	9		signe	cigne
381	6		Ve be	Ve, ve
384	7		Limonicensem	Limouicensem
397	11		e no abia	e no sabia
444	26		epatles	espatles
450	16		mbaxador	ambaxador
450	17		mbaxador	ambaxador
453	22		vos ha dira	vos ho dira
460	15		lexaren	lexarem
464	1		instifich	iustifich
479	14		li feyen honor. Torbas	li feyen honor, torbas
490	10		segons a causa	segons la causa
499	4		Santa Marta Dagost	Santa Maria Dagost
499	14		caullers	cauallers
501	13		lo ora	la ora
502	7		auistant	aiustant
505	6		emcapellat	encapellat
509	21		donauem	donauen