mans tant com lo sopar dura, e com se enujauen acomanauen les algun poch a cauallers notables qui de prop los stauen, empero com viandes venien o lo Rey venia, ells prenien les torxes. Los altres cauallers qui veren aço hauien enueia, no de la honor que aquestos aconseguien, mas de hauer ne altre tal. Lo qual sopar acabat, lo Rey no oblidant la gracia de la sua singular magnificencia, preciosos dons e grans heretats en que visquessen los dona, perço que daci auant on que anassen nols diguessen cauallers pobres. Tot hom murmuraua de la gran singularitat que lo Rey hauia feta en honrar aquestos cauallers, la qual cosa com lo Rey la sentis, apellats tots aquells que venir pogueren a un loch, los dix:—Yo no honre los meus cauallers per les sues persones, mas honre la caualleria que en ells es, la qual en los cossos de aquells tan valerosament se es mostrada, e aquesta matexa honor e molt maior li fare quant en lo cors dalgun de vosaltres se voldra mostrar. Loaren tots lo Rey de gran magnificencia e hagueren per determenat que mentre aquest Rey visques caualleria seria sostenguda, e morint ell caualleria vendria a menys (11).
