res se'n trobarán de tanta dolsesa com Lo fill del rey, en la quin lo melancónich gemech del ¡mes ay! be 's pot dir que toca al cor. Y en tant es aixís que la tè eixa importancia la musa popular, com que 'ls mes grans poétas li han vista y l' han regoneguda per mare, y tots, tots fins lo mateix Homer, se han alletat en ella.
- II.
Hem dit al comens, que la poesía popular d' antiga ho es tant com lo mon y ja havém deixat mig veure'l perqué ho deyam. L' home primitiu sentia la mateixa necessitat que sentím nosaltres de viure del trevall y reposar de la fatiga. Per donar espressiò á sos pensaments y ferlos compendre de llurs semblants inventá la paraula; eixa satisfeya las necessitats de son cos, mes la naturalesa humana d' aixó no 'n tenia prou, d' eixas paraulas no 'n feya res quan no tenint objecte que demanar ó trobantse sola, volia donar aixamplas al entussiasme ó alegría que en son cor niuhava. Las modulacions dels aucells li 'n feren vindre desitjos de imitar aquells acompassats y dolsos sons y cants: lo cant es lo pa de l' ánima. De segur que 'ls primers crits qu' llansaren sos llavis ab la intenciò de ferlos armónichs, no foren altra cosa que crits[1], mes aixó no durá gayre; prompte vinguè la
- ↑ En Agustí Duran en son discurs sobre la poesía popular espanyola, diu entre altres cosas al tractar d' aixó mateix. «Los lenguajes primitivos son siempre mas sonoros y armónicos que los secundarios creados en cada pais..... El estampido del trueno, el ruido de los torrentes, el blando susurro de los arroyuelos, el dulce canto de las aves, el rugido de los leones; tales serían los primeros sonidos imitados por el hombre
