Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/La festa de la bellesa a Palafrugell
discurs presidencial
Aquí ens hem aplegat pera tractar belles coses: pera parlar-ne, pera sentir-ne, pera aclamar als qui les han fetes i procura-l-se'n-hi un increment de vida i pera posar, com símbol vivent de bellesa, una dòna en un trono.
En aquest món nostre, la dòna es el major símbol de bellesa, perquè ella'ns inspira aquell gran dalè de creació en deleit de bellesa, que es l'amor. Tot deleit de bellesa va a parar a l'amor, perquè essent Bellesa revelació d'immortalitat, l'amor que crea es condició de la immoralitat d'aquest món nostre; i per això n'es també'l més fort dalè. I essent l'home la suprema expressió i sentit del món, l'amor a la dòna es el suprèm dalè d'immortalitat terrenal, i ella'l major símbol de la bellesa per la que aquella immortalitat ens es revelada i se'ns fa atraienta.
Per això un pot trobar o imaginar homes poc o gens sensibles a moltes manifestacions de la bellesa, però no homes insensibles a la seva més forta sol-licitació, que es l'amor. Potser que en molts sia aquest poca cosa més que l'instint animal, per sí sol poc digne de l'home; podràn alguns vencer-la i negar-s'hi per altres afanys espirituals; però ésser-hi del tot insensibles, essent plenament homes, no podèm pas imaginar-ho.
I quants n'haurèu vist que mai s'havien adonat de la bellesa del món, tornar-s'hi sobtadament sensibles quant s'han enamorat, com si llavores tot se'ls hagués il-luminat amb la forta llum d'immortalitat de l'amor. I també n'haurèu vist d'altres procedir inversament: que'l molt sentir la bellesa de totes les coses els ha dut a ésser molt i molt amorosos de la dòna. Però encare es més freqüent que un i altre estat—de sentiment de tota bellesa i de sentiment amorós—sien com una meteixa cosa, o be un dolç afanyar-se en anar i venir de l'un a l'altre, que no troba repòs ni vol trobar-ne.
Alguna volta un rostre de dóna us haurà il-luminat tot un paissatge, donant sentit a les montanyes, als boscos i a la remor de les fonts; i la dolçor dels seus ulls us haurà semblat la meteixa dolçor del cel del seu pais feta viventa. I a la inversa, jo he sentit dir no sé hont d'aquell enamorat que, quan anava a la terra de la seva estimada, no més de contemplar el color dels camps, i l'aire i'l posat dels arbres, i de sentir aquella mena d'aroma que cada encontrada té com pròpia, i escampar la vista per tota la rodalia, ja se li representava la figura aimada en tal manera, que ell, amb llàgrimes als ulls d'enternit, començava amorosament a parlar-li. Però encare més sovint dèu passar lo que us haurà passat a tots vosaltres en la vostra joventut: que si en un moment de llum heu contemplat la terra que tenieu al davant, corprenent-vos la seva bellesa i com aquell qui diu veient-li l'ànima, desseguida 'l nom de la dóna aimada haurà d'esma brollat dels vostres llabis com un desitj de que en ella s'encarnés aquella bellesa, pera vosaltres poder fer-la immortal possehint-la. I es això: que'l fort sentit de la bellesa, donant-nos el dalè de la immortalitat que ella ens revela, va a parar a l'amor creador. I d'aquest meteix afany d'immortalitat naix, germà de l'amor, l'art, creació espiritual de formes immortals. De modo que l'art no es sinó una mena d'amor.
Per això trobèm tan admirable aquell profond sentit amb que'ls grecs poblaven la natura de fantasmes humanes: que en cada font hi veien una nimfa, i en cada bosc un geni protector, i en tota força natural un déu de forma humana; i que l'aire, la terra i'l mar eren tots animats de les figures i les passions dels homes. I tot això no fou pas una pura i vana fantasia, sinó lluminosa endevinació de que, en aquest món, tot va a parar a la naturalesa humana, i de que'l dalè d'immortalitat que dóna la bellesa sols en amor pot satisfer-se. Es aquest un sentit etern que'ls grecs representaven meravellosament en son temps—oh! Venus, mare de l'Amor!—i per això'l record d'aquell poble ha restat en l'esperit humà amb prestigi d'eternitat.
I en els nostres moments de més claror tots ens sentim encare grecs, i s'hi sentiràn els que vinguin. Mirèu: teniu al davant una montanya molt alta que al cim van fonent-s'hi les neus a l'escalf del sol de primavera que hi brilla sota'l cel blau. Tota la montanya'n regala d'aigua. La negror dels boscos alts s'il-lumina ja amb la tendra verdor de la fulla nova, i en les faldes més baixes que ondulen anant a caure dolçament al pla, hi ha una prada fresca voltada de faigs que li dónen una ombra clara, i en el tou de verdor de la ondulada catifa picada ja de flors primerenques, s'hi sent una font amagada que canta en la solitut. Potser moltes voltes heu vist altres prades semblants, o be aquesta meteixa, sens heure-n altre esment que'l d'una frèvola complacencia. Però avui, aquest matí de fresca lluminositat, sóu en estat de gracia, i la prada se us posa al davant altrament bella: el cor us fa un salt i desseguida una delicia s'escorre fosa per totes les vostres venes, i fins a la pell sentiu un plaer extrany, i sentiu també una dolça tebior en el front, i en els ulls llàgrimes. Aquest troç de terra ha cobrat un ésser, s'ha fet bell al vostre sentit; i'l vostre sentit neda en la bellesa de la prada, i la mirèu, i la mirèu encare, i no podèu acabar de satisfér-vos-en; i s'alça'l vostre pit en un sospir, i obriu els braços com per abraçar-la— abraçar una prada!—i lo meteix que folls li dièu: —Oh! parla-m; t'estimo!—Aixís naixen l'amor i l'art ensemps, que desseguida'l vostre sentit hi evoca una forma de dòna.—Oh! si aquí hi fos ella!—exclama el jove enamorat (i pel cas d'aquell moment tots sou joves i enamorats); i la dòna apareix al vostre sentit intern, apareix en la ombra clara dels faigs, damunt la verdor florida; es mou, alça'ls braços, s'inclina, us somriu, son peu bat acompassadament l'herbatge: hèusela aquí que dança. Es l'art de les arts que naix juntament amb l'amor, i en ella són totes les altres. Dança. Oh! i que es pura sa forma, i amb quína armonia variada! Voleja sa falda clara, i al pit porta flors enceses, i té rossos els cabells, i una llum blava als ulls, i la cara acolorada. Dança, i del compàs del seu còs brolla una musica que us canta per dintre; i ella, també, no sabeu si canta o parla. Parla, parla també amb compàs, i us diu... què us diu? Ohl no ho volguèu pas saber massa pel just: què no ho veièu que era una fantasma? Mes era una fantasma divina que us ha revelat, sense dír-vos-el, el misteri de la immortalitat de l'ésser. La bellesa del prat al peu de la forma augusta de la montanya, que al cim brillen les neus al sol, i'ls boscos alts hi verdegen, i la font canta amagada entre de la herba florida, tornant-se-us art i amor, us ha donat un instant de vida eterna. Què més volieu?
Doncs una festa de bellesa hauria d'ésser la representació d'un d'aquests instants. Pera fer-la nosaltres, aquí tenim l'Empordà, que pera mi es la flor de Catalunya, perquè tot lo que fa a Catalunya i hi ha en ella, desde la neu dels Pireneus fins al baix horitzó marí, també fa a l'Empordà i en ell se troba. Doncs triaria un lloc que fos així meteix la flor de l'Empordà —com aquell qui diu la flor de la flor—i triaria'l més bon temps de l'any; i a les envistes de les altes blancors de la gran serra i de la blavor del mar sota l'altra blavor del cel, i en un prat ben verd i de bona ombra, faria comparèixer les noies empordaneses més boniques, que serien com la flor de la boniquesa catalana, i que dancessin! Agafades de mans amb els fadrins més forts i destres, coronats de vermellor, que dancessin la gran dança, la sardana: i l'amor ja hi fóra. I uns bons cants! Que tants com són de mena cantadors en tota la nostra terra hi acudissin a cantar cançons belles, perquè tothom pogués conèixer quins les canten mellor, i cançons noves pera donar la palma a la més ben trobada. I lo meteix els poetes, a veure quín més forta donaria la santa estremitut de la paraula; i també'ls qui fan viure la pedra en forma humana; i'ls qui barrejant no més colors ja'n tenen prou pera crear la imatge expressiva de l'ànima de les coses: tots aquí en un bell redós, que'l guarnissin favorable a l'ensomni de les coses imaginades. I tot voltant, nins que juguessin a mil jocs de corre i riure; i vells en els pedriços al sol i a l'ombra, que duguessin aparellades rondalles i belles sentencies. I fires de totes les coses del pla i de la montanya que comprades o venudes fan la vida més bella. Oh! quín brugit i quín va-i-vé i quínes rialles, i quín lligar-se'ls ulls i'ls cors, i quín alçar-se glories noves i coronar de fulles fresques els fronts que's comencen a acotar marcits i les blanques cabelleres. Oh! les grans festes anyals de la bellesa catalana!
Mes això no's fa pas de cop i volta, i heusaquí que are nosaltres comencèm. En un gra de poesia, en una bella passada, hi ha la llevor de tota la bellesa del món. I aixís com us he dit que de Natura contemplada en estat de gracia ne naixia l'amor i tota llei de boniquesa, també are us dic que una paraula inspirada, una armonia profonda, us pot donar, amb delicia d'extranya i concentrada fortalesa, la visió de totes les neus de les montanyes, de les verdors renaixentes, de la font a l'ombra, i de la aimada que hi dança somrient-vos. No més cal la gracia.
Deu haja volgut donar-la an aquells dels quins are anèm a sentir les obres, a nosaltres quan havèm jutjat lo que de tota altra manera es injutjable, i a vosaltres pera gaudír-vos-en en plenitut i puresa.