Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/El drama musical de Mozart
| ← Als cantadors de Tarrassa | El drama musical de Mozart Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II |
La festa de la bellesa a Palafrugell → |
Aquí esteu acostumats a sentir parlar de música als músics; mes potser per això meteix no us desplagui que avui us en vinga a parlar jo que no sóc músic, però que estimo la música, sense coneixer els secrets de la seva consistencia. Així, tot parlant-ne, la meva veu us semblarà fresca com la d'un infant, i'l sentir-la us serà un repòs en la vostra iniciació pacienta i, per tant, una ajuda en ella; perquè'l bon caminant quan reposa també avença.
A mí qualsevulla obra musical desseguida'm pren una consistència per sí: me sembla un organisme que viu per sí tot sol, independentment de tot propòsit o significat. Si'm diuen que allò representa una batalla o una tempestat, me sembla que me la esclavitzen aquella obra, me sembla com si tanquessin l'aucell dintre la gabia; la meva fruició artística n'es fortament pertorbada, la percepció enterbolida, i la obra se'm torna impura. Es clar que llavores m'hi apareixeràn potser altres perfeccions de correspondencia que jo no hi veia, però aquestes seràn sols estimades per les meves facultats reflexives, i'l plaer estètic pur, el sentit musical, ne valdrà de menys.
Sabèu quan m'entra més la música? Quan la sento impensadament i no sé hont la toquen, ni qui són els músics, ni de quí es la obra, ni perquè s'executa.
Es bell anar pels camps vora un poblat, potser al caure la tarda, i que per l'aire lleument somogut us venen unes onades d'armonia, primer intermitents i vagues, després més seguides i plenes, per fi amorosament coordinades en un conjunt melòdic. Un s'ho escolta, s'hi embadaleix, i's deixa tot posseir per l'encís musical amb gran delicia. Ja es cert que desseguida li ve als llavis un: Què es això?; però en el bell fons no se'n espera ni se'n vol contesta. Què es això? llavores no es una pregunta sinó una afirmació de la vaguetat de la delícia pera aumentar-la, es la afirmació de la puresa del plaer musical, es el desitj infinit que s'anuncia i no vol ésser satisfet encare, mai encare. Ai! pobre del qui'm digui: això es la funció de la iglesia, o es el jovenet qui fa cerca-vila, o es el ball de plaça... El meu esguard se girarà, enemic sens voler jo, al qui així'm parli, perquè ell, al satisfer la meva pregunta, haurà mort en mí aquell gran desitj que no volia ésser tant satisfet. Això no passa pas amb altres obres artístiques. Una pintura, una estàtua, us plaurà més o menys per sí, però quan sabèu lo que representen, la vostra emoció artística, amb el coneixement de la correspondencia real, aumenta sense impurificar-se; i també la poesia us emociona per la seva relació amb la idea. Mes la música es un art molt misteriosa qui toca de dret a l'ànima i no's correspòn amb res més que amb el sentit de la bellesa qui l'ha creada.
Per això plau sobre tot al sentit musical la gran puresa de Bach, qui sembla redimir l'ànima de tota contingencia, i fins quan en sos chorals canta en paraules , sembla que aquestes se vaporisin en la santa armonia de les notes que s'alcen a regnar solitaries en la altura.
I així jo'm creuria que a una naturalesa essencialment musical, al veritable músic, lo que més li escau es la música pura, sens paraules, sens objecte concret de representació, sens altre impuls que la necessitat d'expressió d'un estat d'ànima intraduible de cap altra manera, d'un sentiment essencialment musical. Tots ens hi sentim en moments essencialment musicals. Aquell cant sens paraules de Schumann, del pagès que torna del treball, me'n sembla un exemplar ben característic. Aquell home ha treballat tota la setmana damunt la terra, acotat an ella, regirant-la, estimulant la seva feconditat, posant-hi les seves forces, les seves suades; i ve'l vespre del dissapte (perquè aquell cant té una alegria de dissapte) l'home's redreça, s'aixuga la suor, contempla la tasca complerta, el camp cavat, adobat i ja tot prenyat de la llevor, i penjant-se'l gec i les eines al coll, abraça amb un darrer cop d'ull la amplada del camp tot endreçat, i comença a caminar de cara a la llar encesa, hont li espera un bon repòs. Llavores la conciencia del dever complert, la esperança d'ésser ne ben pagat, el benestar que se'n promet, la tarda que cau bellament damunt dels camps en repòs, el diumenge que s'anuncia en el campanar del poble, promouen en son ànima obscura un estat d'alegria, d'expansió, que furga, furga, pera expressar-se; el pas de marxa que dû li posa un ritme natural, i'l cant li floreix als llavis espontani, com una flor. Cantarà en paraules? No. La seva alegria es massa complexa i massa vaga ensemps, massa íntima i massa necessitada d'expansió, massa essencialment musical: aquell home no té res que dir en aquell moment, aquell home sols pot taral-lejar, i ha de taral-lejar per força. Un pintor no pot representar-la aquella alegria; a un poeta li costaria molt de diria; mes el músic hi troba son element natural i li dóna la expressió propia, la única. I—jo no sé si diré un disbarat de tècnica musical,—però a mí'm sembla que d'aquest cant a una sinfonia no més hi ha un pas; que la naturalesa de la inspiració no es diferenta, que en el fons de la seva essencia són una meteixa cosa.
El moment del cant en paraules es tot un altre, es un moment essencialment poètic. La emoció poètica's diferencia de la emoció musical en que cerca la expressió en la paraula, representadora imatjada per la idea, mentres que'l senzill sò musical no porta imatje, està més aprop de la puresa del ser. En la Comedia del Dante, el cel i la terra se us revelen al travers de la imatge ideal de les formes que s'hi agiten; mes en les sinfonies de Beethoven se us revela la essencia de la vida d'una manera quasi directa que, no donànt-vos-en cap representació imatjada, les conté totes. Però la emoció poètica i la musical s'assemblen en que, generades abdues en el ritme de la eternitat, ne duen la emprempta originaria; i així la poesia sembla un començament de música i la música un començament de poesia: sols que, al arribar a un cert punt, va cada una pel seu camí. Doncs be: així que en el camí apareix la paraula, comença la poesia; i encare que conservi tant fort el ritme generador, que sia cantada poesia, es i actua principalment per la paraula; i aquesta es la formació ideal de la cançó i de tot cant parlat.
Mes, en la realitat exterior humana, no es pas així com se sol produir el cant parlat, perquè la humanitat sembla un gran mirall fet a troços, i cada troç, bo i essent tot un mirall, te'l reflexe particular de la seva situació. El poeta-músic amb intensitat equilibrada d'abdós elements, es una raresa; i lo que més se troba són poetes i músics qui van cadascú per son camí.
Però la indentitat de generació ideal no podent ésser oblidada, la poesia i la música van cercant-se fins a ajuntar-se, i llavores brolla una obra mixta i generalment desproporcionada, que val sobre tot per la una o per l'altra. I encare us diré que, generalment, quan la poesia i la música s'ajunten, es aquesta que interessa més als que escolten. Serà perquè amb la dilatació musical de les sílabes i amb la major intensitat dels tons, la atenció massa entretinguda's distrèu del valor ideal de la paraula i perd l'esma del sentit de la frase? Serà perquè, actuant la música més directa an el sentiment, la acció indirecta de la idea al travers de la paraula ne val naturalment de menys, com succeiria amb dos imans posats a desigual distancia o en desiguals condicions d'intermediació respecte al passiu acer? Jo no ho sé; però lo cert es que amb tot i que induptablement la paraula cantada es essencialment poesia, una cançó val sobre tot per la tonada, i 'l drama musical per la música.
Sembla com si'l músic sols cerqués la poesia per apoderar-se del sentiment inicial que la ha inspirada, i traient-lo enrera, donar-li un desenrotllo propi musical, deixant les paraules buides, esmortuides, convertides en pauta, i no res més, de la concepció musical. Per això dèu succeir que, quan la poesia es molt forta, definitiva per sí, se resisteix an aquesta descomposició, i derrota la deria del músic; per això dèu ésser que'ls músics han fugit instintivament de fer cantar les mes grans paraules de la Divina Comedia, i que'ls que s'han atrevit amb les de Shakespeare hagin sortit tant mal parats de la empresa; i que sols s'avinguin el músic i un gran poeta en aquelles obres que aquest ha escrites amb un ja ben marcat intent musical, com ho són moltes escenes del Faust de Goethe i la lletra de tants himnes i cançons que'l poeta dona evidentment com obra inacabada pera que'l músic vingui a fer-la complerta. I aquesta meteixa abdicació tant freqüent, acaba de fer semblar que (salvant lo que hi hauria a meditar sobre'l cant litúrgic i la cançó popular) la situació d'inferioritat de la poesia en la seva unió amb la música, sia una mena de llei d'estètica artística.
Un gros exemple d'això, per lo compendiós, es el vostre Wagner. Jo penso que Wagner fou sobre tot un gran músic, i que per això les seves obres interessen tant i tant, fins en fragments sentits sols musicalment i fòra de tota escena. N'hi ha prou amb dir: això són les remors del bosc, això es un chor de peregrins, això es un cant d'amor o de guerra, pera que la realisació musical d'aquestes coses doni la emoció d'una obra artística complerta; i encare goso dir que l'oïent d'ella qui no'n sab el significat, ne resta per çò ben fortament commogut i'n pressent l'ambent ideal que la música per si sola realisa.
Mes Wagner fou ensemps un gran home de teatre i, conscient de la mena d'acció, d'ambent, de moviment escènic, de calitat dels personatges i dels sentiments que al drama musical mellor convenien, creà aquest admirable teatre, l'ànima del qual es la música; perquè en ell no es la invenció escènica dramàtica la que inspira la composició musical, sinó que més aviat sembla que la composició musical sinfònicament concebuda evoqui la aparició i la veu dels llocs, de les escenes i dels personatges; i aquest es pera mi'l fondo sentit de la denominació de drama musical: es a dir, que'l drama naix en la música i consisteix essencialment en ella, i la plasticitat escènica es sols la condensació meravellosa de la potentíssima atmòsfera musical. Per això el qui assisteix a una representació de la obra wagneriana, amb una noticia substancial de son contingut dramàtic i escènic ne té prou pera sentir-ne tota la grandesa; i encare que, naturalment, la comprensió literal de cada paraula dels personatjes pot interessar i sostenir la seva atenció, jo are crec (encare que abans hagués cregut altra cosa) que aquesta intel-ligencia verbal es molt menys necessaria de lo que Wagner meteix potser pensava pera'l total efecte artístic de la seva obra.
Perquè encare que Wagner fos també poeta (i jo entenc per poeta'l que diu bellament les coses), ho era tot just lo que li calia pera estrebar amb els mots la seva gran idealitat musical; ho era en aquella proporció en que us he dit que solien trovar-se la música i la poesia al ajuntar-se; i la prova d'això la veurèu comparant l'efecte que artísticament us facin els seus cants sense saber-ne les paraules, i el que us facin les paraules en una lectura abans de saber-ne'l cant.
Aquesta es, doncs, pera mi la grandesa de Wagner
- la proporció en que estava dotat dels elements que li calien pera fer la obra que feu, i la conciencia que ell tingué d'aquella proporció pera aplicar-la an aquesta obra: aquí està'l secret de la seva gloria i de la seva influencia artística. Perquè hi haurà hagut músics més grans; però si ell hagués sigut més gran músic, potser hauria fet menys cas del teatre; si hagués sigut menys home de teatre, no hauria pogut crear la justa plàstica de les seves concepcions musicals, ni sugerir-la a un altre; i si hagués sigut un alt poeta, hauria sigut pot-ser un petit músic, per una misteriosa antinomia que jo no'm puc be explicar, però que fa pressentir la impossibilitat de que un Beethoven i un Shakespeare se trobin sota una sola testa. I si posseïnt aquell equilibri de facultats, no n'hagués posseït ensemps l'instint crític o la conciencia, hauria be pogut esgarriar-se pel camí solitari de qualsevulla d'elles i la seva obra no existiria. Mes are ella existeix i nosaltres, al admirar-la, admirèm també'l geni crític de qui la sabé crear. Perquè la atmosfera de crítica que ha envoltat el segle xix i que, havent-la respirada tots fortament, produí un Wagner entre nosaltres, es la que ha donat an aquella admiració un bull de fanatisme que no més sol alçar-se entorn d'aquells homes que, per sota del seu valer universal, són molt intensament fills del seu temps.
Mes l'exemple característic de la transfiguració que us he dit de la paraula per la música, no es pas en Wagner que jo'l trobo; me cal un major desequilibri, una major disparitat entre abdues concepcions, poètica i musical, menys unitat d'inspiració: me cal la santa inconsciencia de l'atzar en l'encontre dels dos elements. I tot això ho trobo jo realitsat i conduit a totes les seves conseqüències, ho trobo exemplaríssim, en el Don Joan de Mozart.
Però de primer cal que us digui'l meu enamorament de Mozart. Ja me'n vaig enamorar de criatura. Era un dia de festa: jo no sé quina festa era, però pels carrers de la ciutat hi anaven músiques, i una de les que passaven tocava una cosa... una cosa alegra i senzilla com d'infant, que'm banyà d'armonia tota l'ànima i restà en ella. Jo no sabia què era allò, però aquella música'm semblava quelcòm meu, una memoria recobrada d'un món meravellós perdut en el misteri de mon origen espiritual. Fou un enamorament. No es això meteix lo que passa quan un s'enamora en puresa d'una dòna? Anèu entre la gent, i multitut de rostres us passen per davant dels ulls, i tots ells en llur varietat prenen en vosaltres un sol valer col-lectiu. Però us en apareix un, i vostres ulls se dilaten, vostre pas s'atura i sentiu un fret a la boca del cor; l'encís ha obrat, l'encantament es fet. Us en anèu a casa vostra i dels milers de rostres que heu vist, tan bells, més bells, sols aquell us resta davant dels ulls com un miratge. Perquè? Contemplèu la visió a soles i us sembla quelcòm vostre, quelcòm qui ja vivia misteriosament en vosaltres, i qui desde aquell moment torna a actuar com una força viva en vostre sér actual. Vostra vida ha près un nou sentit i tota ella s'hi orienta. Sempre que eixiu al carrer hi portèu un fi principal: retrobar la cara amada; us nodriu llargament d'ensomnis; i ve un dia (perquè ha de venir en l'atzar) que la dòna reapareix, i no en va...
Així un dia vaig tornar a sentir jo la alegra música. Vaig demanar què era, i algú mirà un programa i'm digué que era la Marxa turca de Mozart. Mozart! Aquest nom me fou dolç com el de la dòna amada. Jo llavores aprenia de música i vaig dir al mestre que volia tocar la Marxa turca de Mozart; i ell me la dugué i jo vaig ésser feliç força temps. Me plavia sobre tot tocar-la'ls diumenges al dematí que'l sol tocava a les tecles del piano... Era una orgia... El mestre, veient que Mozart me plavia en tanta de manera, me portà un dia'l minuet del Don Joan qui'm feu un efecte tot extrany; jo, ignoscent, hi trobava una ignoscencia! Me semblava un rosari cantat... Fins que pera allà als meus divuit anys, vaig sentir el Don Joan en el teatre.
Me recordo que al entrar, tot passant pels corredors, vaig sentir les notes de la overtura que la orquestra ja tocava, i aquella música tot just sentida me semblà desseguit un sér viu, quelcòm que's movia i fressejava per sí sol allí dintre la sala, i me'n hi vaig entrar quasi corrent, tot adelerat, tot enamorat ja de tota la obra abans de sentir-la.
Oh! Còm l'he vist i l'he sentit de llavors ençà'l Don Joan de Mozart! No pas gaire ni gaire be en el teatre; però aquestes poques representacions han servit pera encisar-me hores i hores davant del piano qui m'ajudava a la evocació de la obra. Oh! Si sabéssiu quiínes representacions n'he vistes jo, davant del piano, del gran drama musical de Mozart! Es una òpera, els motllos són segurament els de la òpera italiana, però la potencia de lo que hi ha a dintre trenca'ls motllos i se'n alça una atmòsfera musical que es el drama. No es un seguit d'aries i duetti i concertants més o menys agradables cada un per separat lo que us compòn l'efecte de la obra, sinó l'esperit que l'anima tota i que dóna un ésser propi als personatges i a llurs passions i a les escenes que'n resulten.
Un ésser propi musical que no es pas el del llibre. El llibre es una lleugera faula ben be del segle xviii, que's desplega en una atmòsfera de frevolitat i llibertinatge pera anar a parar a una moral de retaule d'ànimes. Les escenes més dramàtiques hi són tractades amb tota la desinvoltura d'un elegant convencionalisme, i les còmiques tenen un regust viciós que tot sovint avui ne diriem pornogràfic. Els personatges són veritables personatges d'òpera, aparatosos i inconsistents. Dintre del genre no's pot negar que tenen un cert caràcter, però es un caràcter que tira a la caricatura: Donna Ana pot ser resulta la figura més seriosa portant arrèu el sentiment de la mort del pare i'l desitj de venjança: això li dòna una certa unitat i noblesa; però aquell negar-se a cada punt a les instancies de boda del seu promès, fa que's reflectí en ella un bon xic del ridícol que envolta a Don Ottavio, adamat, com bon tenor italià, sempre sospirant i dalint-se darrera d'ella, tot sovint amb alarmes de marit futur, i fent grans bocades de la terrible venjança que jura pendre a cada moment, sense que trobi mai la hora justa. En Donna Elvira hi ha certament el fons ben real de la dòna tants cops desenganyada com tornada a enganyar; però la seva infatigable persecució de Don Joan fa mitj-riure crudelment de la seva desgracia. I ell, Don Joan, es un calavera de mal genre, cínic, pervers, sense frescor; un se l'afigura revellit, baixament sensual, ja un xic gros i tarat pel vici, un cerca-dònes lúbric i sense amor: «Mi pare sentir odor di femina», diu, acabant de deixar-ne una i flairant-ne ja un altra. «Vuol d'inverno la grassotta, vuol d'estate la magrotta... Delle vecchie fa conquista pel piacer di porle in lista... Sua passion predominante è la giovin principiante... Non si picca se sia vicca, se sia brutta, se sia bella, purchè porti la gonnella voi sapete quel che fa»; així’l pinta descaradament el criat, veritable buffone de farça italiana, a una de les seves meteixes víctimes; i després, quan aquesta se li presenta en el seu últim convit, en el que ell, com el més baix bon vivant, ha dit: «Gia che spendo i miei denari, io mi voglio divertir», i en que’l criat, contemplant-lo menjar, s'exclama: «Oh! Che barbaro appetito, che bocconni da gigante», què li respòn ell a la infeliç que vol ésser encare altra vegada enganyada? Tot lo que se li acut es aquesta baixesa: «Lascia ch'io mangi, e se ti piace mangia con me.» Sembla un tronera vell, que pocs moments després se’n anirà a l’infern amb contorsions tràgic-grotesques: «Che ceffo disperato—diu el criat veient-lo enfonzar se, —che gesti da dannato, che grida, che lamento, come mi fa terror.» I’l que veu no més això, lluny de sentir el veritable terror tràgic, resta amb la rialleta del qui, havent assistit a un sainete exemplar, en el qual se fa sortir el dimoni amb banyes i tot, se’n va tot tranquil amb un: Psé! Quien mal anda, mal acaba...
Oh, Mozart! Còm d’aquesta obra adotzenada ne pogueres fer aquella obra única? Còm de tal confusió, tanta puresa? Oh, música! art meravellosa, honrèm ton gran triomf! Que no es prou meravella pera tu que al alçar-te lliure del sentit humà t’acostis més al cel infinit que cap altra de tes germanes, sinó que fins presonera t'emportis la presò cap a la altura i la transformis en llibertat, inondant-la d'alegria!
Perquè fixèu-vos be, amics meus, que en la obra musical que are'ns delitèm en contemplar, la música no deixa mai el sentit de la paraula i de la escena pera anar-se'n sola a volar a son plaer en les regions pures, com veièm tan sovint en altres òperes, no; la música de Mozart penetra les escenes, penetra les paraules i les fon en la seva armonia sobirana: les escenes, les paraules, els personatges són els meteixos, però sublimats; el drama es el meteix drama, però fet música. Un drama fet música: es a dir, portat a una altra regió del sentit, hont els homes, llurs passions, i'ls conflictes que'n brollen, i les catàstrofes, se tornen sòns musicals. Ho capirèm mai prou be això? Estèm en plena metafísica? Oh! no, no; estèm en plena delicia del sentit íntim i de l'extern, tot hu; estèm en el misteri clar, en això que ningú sap lo que es i tot-hom ho frueix amb els ulls serens i'l front desarrugat. Sentiu? Quína fàcil delicia! Es el Don Joan de Mozart.
Sentiu? Es la sinfonia, es el germe musical del drama qui ja viu i's mou: tot el drama s'hi anuncia. Si acabèu de llegir el llibre, ja'l trobèu allí tot transfigurat i tot el meteix, perxò. Ja preveièu les bufonades de Leporello cobrant una vis còmica musical que us revelarà'l bell sentit de lo còmic en la vida, la mitja rialla indulgent que brolla damunt de tota petitesa en la serenitat de la altura. Ja preveièu la agitació passional que desseguida sobrevindrà en la escena; les burles amoroses de Don Joan pendràn un aire de bella arrogancia, trencades pels crits irats de la noble víctima; i quan en la nocturna aventura aparegui'l vell, majestuosament paternal, amb el llum en la una mà i en l'al tra la espasa nua, la trivial escena de melodrama esdevindrà musicalment tràgica, i pausats, solemnes, cauràn com un mantell de pietat damunt la mort del vell aquells disset compassos d'immensa sobrietat, pels quals digué un compositor francès de molta fama que donaria tot lo que ell havia inventat i pogués inventar en sa vida.
Als crits esgarrifosos de la òrfana apareixerà l'adamat Don Ottavio, mes la seva dolçor haurà cobrada una gran noblesa, i'ls seus juraments no us semblaràn vans. Donna Elvira s'exclamarà amb violencia ben femenina entre les riallades malicioses, mes ja no baixes, de Leporello. Zerlina, la tendra, la aixerida, cantarà'l seu idili amb el rústic Masetto, i la seva fidelitat senzilla sols defallirà un moment davant d'aquell «Là ci darem la mano» seductor; i, quína no hi defalliria? I quan totes aquestes veus s'uniràn entrellaçant-se, el conflicte dels caràcters i de les passions resolent-se en una clara armonia, serà la imatge musical de la vida, serà'l drama musical, que esclatarà sobre tot potent en els dos grans moments: en el moment de la plena follia del viure i en el moment de la mort espantosa.
La topada dels dos moments, resolta armònicament en la sinfonia, fa la grandesa del Don Joan. En ell hi cap tota la vida humana: abdós elements se despleguen en tota llur potenta intensitat, l'un en el final primer, i l'altre en el final segòn; tot el goig de viure i tota la dolor del morir criden poderosos en l'un i en l'altre, contenint en les escenes intermitjes els graus capitals del sentiment humà: la crudeltat inconscient de l'amor, la tendresa, la ira, la burla, la venjança, la pietat, la valentia, la cobardia, la dolor, la ubriaguesa d'aquest món i'l terror de l'altre.
Però això, que naturalment forma'l teixit de tota obra artística d'acció humana, porta en la obra de Mozart aquell segell que es del geni: la vivacitat. Heus-ho aquí lo que'm corprèn en totes aquelles escenes musicals: la vivacitat; que la música sembla que parli, com se sol dir; que'l cant parla, parla per sí, parla més clar i més alt que les paraules en que s'apoia; que cada personatge té una figura musical viva que's mou tota sola, i's combina amb les altres, que produeixen, exaltada, la emoció de la vida meteixa. Aquesta es la vivacitat que jo trobo en el Don Joan de Mozart: la vivacitat i a més la grcia. Es a dir, que l'encís que té, sembla que li sia donat, que no costi cap fatiga. Com si Mozart hagués compost la seva obra passejant per la puresa dels camps, i'ls cants se li apareguessin sense ell voler, com coses externes an ell, com coses que s'han fet totes soles i son trobades sense cercar-les. Cert que es una alegria pel jardiner fer obrir-se en el clos del seu jardí la rara poncella d'una planta esquisida, que moltes fatigues i llargs viatges li ha costat el descobrir-la en recòndit terrer de les montanyes escarpades, i que encare ha feta més exquisida per un savi i pacient conrèu; cert que quan nos en mostra la flor meravellosa restèm tots admirats i complascuts dels extranys colors i flaira ubriagadora, i n'hi donèm la enhorabona. Mes quan arriba corrent l'infant dels camps portant a la mà un pom de flors trobades, aquestes nos semblen altrament fresques i més de dret vingudes d'una mà divina, i'n flairèm la essencia amb un altra delicia més pura. Cert que no farèm a l'infant cap cumpliment pel treball, que no ha tingut, en trobar-les; mes prenent-lo en nostres braços el besarèm en les galtes amb una gran alegria que'ns farà iguals an ell en aquella hora.
I això es lo que jo trobo, tot en tot, en el Don Joan: que fa alegria, la alegria santa de la aparició espontania del ser al travers de la forma; la alegria de l'armonia interior de les coses súbitament revelada, la alegria de, al travers de tot, veure-hi bellesa.
I així es còm jo veig el seguit de les escenes del Don Joan, les tendres, les còmiques, les apassionades, les solemnes i doloroses: amb vivacitat i gracia; com coses que passen, però que passen brillantes de sentit, transparentes de la puresa de la llur essencia, teixint la meravella musical del drama. I de cap a cap d'ell veig passejar-s'hi la airosa figura de l'hèroe, enganyant, matant, seduint, rient, desafiant, ferint o acaronant, però sempre amb un bell cant als llavis, crudel i ignoscent com l'amor, com la vida, serè com ella damunt dels més grans desastres, rient fins davant la immensa solemnitat de la mort, i sols al contacte del sofriment material que aquesta li causa, morint fent ai! ai!, dolorosament admirat com un infant qui's punxa cullint roses.
Això es la substància de lo que m'ha fet sentir la música del Don Joan, i de lo que m'ha fet pensar son contrast amb el llibre d'hont s'alçava. I'l sentiment i la idea se'm revelaren fosos en una sola sensació davant d'un fet d'una gran simplicitat com solen ser-ho sempre'ls fets més fortament reveladors de la vida. Pot-ser que algú de vosaltres ja me l'hagi sentit contar; però en aquesta ocasió no'm sabria pas estar de tornar-ho a dir. A més, aviat està dit, i amb ell acabo.
Jo era de visita a una casa, en un salonet rodó d'un color vert pàl-lit, tot encortinat der andes blanques. Hi havia un piano, i de tant en tant algú'l tocava. Entre les visites s'hi trobava un senyora extrangera amb dues nenes de set o vuit anys, rosses, casi rojes, pigades, d'ulls verdosos, i totes vestides de blanc. La senyora digué que ja tocaven el piano a quatre mans: tot-hom mitj-rigué tendrament, invitant-les a que ho provessin; i elles serioses, callades, s'acomodaren amb coixins davant de l'instrument, arreglant gracioses, al asseure-s, els plecs remorosos dels blanquíssims vestits emmidonats. Se van mirar un moment tenint ja exteses com unes petites ales les mans damunt del teclat; i amb un airós moviment a compàs atacaren la cèlebre aria: Fin ch'han dal vino calda la testa, l'esbojarrat cant d'orgia de Don Joan. Una delitosa esgarrifança corre per tot mon còs, i la misteriosa armonia del violent contrast me fou revelada. La puresa d'aquelles criatures se movia com en son element natural en aquell cant de disbauxa, perquè l'element d'aquell cant era l'etern candor. I de cop me semblà percebre per primera vegada tota la essencia musical de Mozart, i son hèroe m'aparagué en lluminosa transparença: Don Joan era un criatura.
Després, pensant amb el llibre de Da Ponte així transfigurat, he cregut compendre lo que era'l drama musical per damunt de tota escola, i la gran llibertat amb que la bellesa's mou en les coses d'aquest món.
- ↑ Conferencia donada a la «Associació Wagneriana».