Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/La lliçó dels ametllers





LA LLIÇÓ DELS AMETLLERS



 Aquest mes lo bonic son els ametllers, que floreixen. Hi ha un esbojarrament d'ignoscencia en el florir d'aquests arbres. Son valents, com hi ha món! Sembla que no sàpiguen lo que's fan. No més que tenen pressa per florir i, au! a florir. No s'atenen a lo que es i a lo que ha d'esser. No pensen en lo lluny que es encare la primavera, ni amb els frets que encare esperen. No tenen compte a fullar primer, tastant els aires. Sinó que's veu que a mitj primer sòn se desperten amb la gran frisança de florir, i sense escoltar ordre ni consell, se llencen alegrament a lo que'l cor els demana. Se lleven a mitja nit amb gran gatzara, com infants per anar a un aplec.
 Oh! que expressiu el bon temps, quan totes les fulles comencen a treure'l cap i tasten l'aire per assegurar-hi la florida! Primer la fulla, després la flor, després el fruit.—Tant se val, tant se val;—sembla que responen, — no tenim are el desitj de florir? doncs florim! Quan ne tinguèm de fullar, fullarèm; i quan de fruitar, fruitarèm. Per què forçosament primer això, i després allò i després lo altre? Primer, lo que primer s'escaigui, i després, segons se vagi escaient.—Ah! cada cosa per son temps!—Sempre es temps de tot, quan n'hi ha l'ansia!—
 I un dematí de Janer sortiu enfredolicats a la finestra, veiam si neva, i us trobèu amb la florida extesa dels ametllers que riuen! I aquella rialla vos pren, i rièu amb ells. Vos rièu del fret, i de tot l'hivern, i de la neu que vinga, i de la mort que espera. Però no amb el riure amargant del cansat de viure, ni amb el riure satànic del soperb, ni amb el riure estúpit del embriac, sinó amb el riure lluminós d'ignoscent, per qui la paraula mort no té cap sentit.
 Diu que'ls pagesos, quan treuen compte dels conreus, ja descompten dels ametllers la meitat d'anyades perdudes: descompten la ignoscencia de l'arbre. Oh! el bell descompte! I diu que, aixís i tot, el rendiment es gras. Ja ho veièu si n'es de rica la ignoscencia, i que mesquins davant d'ella'ls comptes segurs. L'ametller es esplèndit: llença les flors al fret, sense comptar lo que n'esdevinga; i amb una anyada ensopegada'n paga dèu de perdudes. Perque la flor de l'anhel es molt feconda.
 Jo, de l'ametller ne diria l'arbre de la llibertat; i'n plantaria un a cada casa per ensenyança. I'ls nostres fills naixerien lliures, i les nostres filles deslliuradores d'esclaus: dels esclaus de l'ordre, dels esclaus de la prudencia, dels esclaus de la mort.
 Figurèu-vos que no l'heu sabuda mai encare la follia dels ametllers, i que un dia us emprendèu d'una noia forastera, riallera de mena, travessa i desembraçada, de molt bon color en la cara,—que'm sembla que la veig,—i l'ull brillant. La demanèu per esposa, i ella us fa que sí amb el cap, i us la donen: ja es vostra. I un bon matí us fa una grossa follia, que no sabèu com pèndre-us-la, perque contraria tota lley i costum vostra. Aleshores amb tota la gravetat de les tres mil convencions que portèu dintre, amb tota la gravetat de l'home d'enteniment, dièu amb amorosa serietat a la jove esposa:—Però, què fas d'empolainar-te en aquesta hora que encare tothom dorm? hont vols anar pels carrers que encare es fosc i fa fret; ni a cap festa, ni visita, que totes les portes son tancades? i si no 't vols moure d'aquí, què'n treus de fer-te més bella en aquest'hora de dormir, que sols jo haig, si per cas, de veure't, i prou que'm plaus de tota manera? quina follia es aquesta?...—I que ella us respon:—A casa meva hi ha un arbre que floreix a mitj Janer.—
 Oh! com restarèu atuhits i meravellats, si no conexiau la llibertat dels ametllers! Vos pensarèu que us haveu casat amb una fada; i, segons còm, vos senyarèu davant d'ella tres vegades, i, segons còm, la pendrèu en vostres braços com a una vida nova. I tot plegat, serà que us ha fet la lliçó dels ametllers.
 Aquest mes, lo bonic son els ametllers que floreixen...

24 - 1 - 1904

___________