Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Excursió a Tossa
Si are us heu pensat que us vaig a donar una relació com cal de la excursió que ferem a Tossa la primavera de l'any passat, us aviso que us emportarèu un desengany. A la Associació Excursionista se'n podrien ben poc refiar de mí. No heu pas vist home més totxo pera recordar el seguit d'un camí, els noms dels llocs i les distancies, i totes aquelles coses que més interessa saber d'una població i dels seus encontorns. Com a guia, no cal dir-ho, desgraciat del que's refiés de mí, perque seria molt fàcil que passés la jornada marrant camíns i donant voltes a un tros d'encontrada; i si al acostarse'l vespre s'il-lusionés a les envistes d'un poblat pensant que al últim arribèm ahont voliem, lo més segur fora que's deixaria caure al meteix lloc de hont hauria sortit al dematí. No. Deu no m'ha fet excursionista. Me plau molt córrer món amb la il-lusió de veure coses noves; però bado, un badar desesperat, i després no sé dar compte de res; no més que estic cansat, i aixís que acluco'ls ulls a la nit, un paisatge confós per l'istil del que he travessat durant el dia, comença a oscil-lar fantàsticament en el meu sentit interior fins que m'adormo. I l'endemà i sempre més sols me'n resta un recort de vida més intensa, però també més vaga que la acostumada, un enriquiment purament intern de l'esperit; i, com a formes, unes quantes clapes nètes, isolades, i generalment poc interessants pera ningú més, però que, en mí, permaneixen fortament gravades per tota la vida. Això, i la il-lusió de la excursió abans de fer-la, es tot lo que be tret del meu anar pel món, que tampoc ha sigut gaire.
Doncs, are que ja estèu previnguts, m'explicaré tan be com puga. Lo primer que recordo de la excursió a Tossa es que la vaig fer amb companyia moltíssim bona, i que la sortida de Sant Feliu es per una pujada empedrada, tan sumament dreta, que ni sé com els matxos s'hi podien enfilar; y are,pensant-ho be, fins me sembla que hi pujarem a peu i que'ls matxos voltaren per un altra banda; però tampoc m'hi faig fort en això. Després recordo un bon camí pel bosc; però'm sembla que no durà gaire, sino que ben aviat se'ns presentà una costa de lo més terrible que jo hagi vist mai, amb unes penyes i unes giragonses que tothom (coneixent-me de flac subjecte) m'aconsellà que pujés al matxo; i, com de fet, desd'aquell punt i hora, sols tinc recort d'una llarga beatitut entre boscos; perque jo crec que una de les més grans delicies que hi ha a la terra es anar per boscos i montanyes al matí i a dalt d'un matxo. També tinc present que al meu costat, a peu, i anà tot aquell tros un amic que'ns estimèm molt, i que parlavem poc: no més de tant en tant ens miravem amb una gran alegria de trobar-nos junts per aquella puresa de montanyes que tant haviem retret a ciutat molt temps enrera. Ah, un nom extrany! «El bosc del federal.»
Una visió de gran poder de branques y fulles, però molt espesses i barrejades... i flors. Veig una bella flor al peu d'una font: i no sé si abans o després, seguirem una extranya casa abandonada, mitj en runes.
Després... ah! sí, una aparició clara, nèta: la ermita blanca de Sant Grau (fins me recordo del nom) al cim d'una montanya.
Se veu la mar desd'allà? Jo be tinc esment d'haver vist una amplada de mar que espantava desd'una gran altura; y are'm recordo que, poc abans, a l'altre costat havia vist molta terra; una plana mitj confosa entre les boires i alguns pics nevats de la gran serra a l'altra banda...
Menjarem i beguerem alegrament allà a Sant Grau: i'm penso que desseguida emprenguerem la confosa devallada. I are diré'ls recorts que'm resten de Tossa, que puguin tenir algun interès general. De primer recordo que es una gran satisfacció arribar a poblat a mitj dia sota'l bat del sol, amb el desitj de trobar repòs i frescor per fòra i per dintre. Després, jo m'havia afigurat Tossa un recó de món tot rònec, i que la gent miraven als forasters amb mal ull i que amb prou feines els parlaven; i'm vaig trobar amb un poble quiet, sí, dolçament quiet i retirat dintre una capsa de montanyes, a la fresca vora del mar; però també molt endreçat amb cases boniques de gent que saben viure. I la gent, Deu meu! d'un bon tracte, d'un compliment... però d'aquell compliment que surt del cor: se us emporten a casa, us assenten a la bona taula, us posen al bon llit, i no us en adonèu que ja us han guanyat el cor: heu arribat al mitj dia com extranys, i al vespre ja estèu en familia, i al endemà dematí, quan volèu marxar, us sentiu que heu posat arrels i us costa d'arrencar-les com si fugissiu de casa vostra.
Després me recorda'l mar que'm semblà més bell que de costum, més clar i més pur al peu de les altes penyes fosques gegantinament tallades, totes treballades de baumes i còves. I avençant sobre'l mar veig alsarse sa vila veya, com somni d'antigor entre muralles, marlets y torres en runes, y pels grans esborancs se veu el mar tremolant a baix, amorós, en la platja fina. Això era cap al tart que ho veiam, i jo sentia una mena d'esvahiment delitós, com si visqués fòra del temps en un món de visió. Aquells carrerons tan foscos entre muralles, i de tant en tant la aparició clara del mar allá baix...
Després hi baixarem a la dolça platja, i sentirem aquell harmoniós parlar dels pescadors que per tot hi fan sentir la s com ressò de l'etern fresseig de vents i ones que envolta la vida llur...
Després recordo que la major part dels companys partiren cap a Sant Feliu en una barca que s'allunyà lliscant pel mar crepuscular, apareixent i desapareixent entre les negres roques de la costa: i cada volta que tornaven a aparèixer, cada volta més lluny, nos tornavem a signar l'adéu... Se perderen enllà, i's feu nit depressa.
A l'endemà dematí'm portaren a dalt d'una montanya que'l sol batia, en les ginesteres totes enceses, llençant una forta flaira damunt del mar d'un blau riquissim, a baix a gran fondaria, i immens fins a l'horitzó. Jo crec que mai més he vist tant de mar, ni tant de sol, ni he sentit tanta flaira de ginesta, que es la olor que més m'agrada...
Jo no sé què tenen les olors de la terra vora'l mar, que prenen tot seguit un alta trascendencia... Olor de pins a vora'l mar, olor de ginesta a vora'l mar, què teniu?... I pera mi Tossa resta una visió entre dues olors. Perque molt temps abans d'anar-hi, un dia, passejant amb un bon amic per la costa de Sant Feliu, desd'una punta m'assenyalà costa enllà i'm digué: Allí es Tossa. Es bell anar-hi pel mar—afegí—un matí de primavera, que la olor dels romanins arriba endins del mar fins a la barca.—I jo, mirant enllà aquelles penyes llunyanes, se m'encengué en el cor un gran desitj d'anar a la vila amagada seguint la costa olorosa... I are havia realisat el gran desitj; mes no anant-hi per la mar, no, que la mar a mí no'm vol, i si m'hi dono, m'entra tot seguit una forta mala-gana... Sols podèm aimar-nos bo i mirant-nos, la mar i jo, ella en son llit i jo en la platja. Un amor platònic.
I are la última sensació que m'enduia de Tossa era la flaira de la ginesta llençada com encens sobre'l mar blau...
Adéu entre olors, vila de Tossa!
Després, amb el bon amic que volgué restar amb mí la tarde abans, no sé pas com ens ho férem pera poder-nos arrencar al bon afecte que'ns retenia; però haviem de marxar i marxarem...
I encare'm recordo que pel camí parlavem d'en Vilallonga, el pintor fill de Tossa, el que sabia pintar les penyes i'l mar de Tossa com volen esser pintats, i que'ns havia mitj promès encontrar-noshi aquella tarde, primera i única volta que l'hauré vist, en un jardí de la Bonanova, gravement amable i plè de sentit, amb una rosa fresca que tenia en les mans... No hi vingué a Tossa aquell dia; hi anà més tart a morir... Are ja no'm puc recordar res més.