Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Cercant el comte l'Arnau
| ← Notes autobiogràfiques | Cercant el comte l'Arnau Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I |
An en Clavé → |
Així que un hi entra en aquell claustret, sembla que s'enfonsi sigles endarrera. Dins d'aquells murs rònecs, atormentats d'obertures tornades a tapar i ja inexplicables, la llum hi es extranya i diferent.
Un entra allí, i, tot plegat, ho sent tot lluny. Les campanes, que son gairebé al damunt meteix, tenen un sò ofegat que sembla que toquin qui sab ahont. Els crits de la quitxalla, que juga allà fòra meteix a la plaça, també s'allunyen. Les orelles xiulen com quan fa molta quietut. I se sent una fredor extranya i un entorpiment de tot.
I, al mitj, les vuit arcadetes menjades i arrodonides per les pluges i'ls vents de tants cents anys; els capitells amb aquells entortolligaments de pedra consumida. Are, a dins, hi han plantat un jardinet molt trist. El tell del centre ja s'ha mort i assecat desseguida.
I pensar que allí dins hi ha la llegenda del comte l'Arnau; que aquell era el claustre de les monges que diu que ell anava a veure per una mina que dèu ésser per llà sota... I més, sentir-se a fòra tot rodejat de montanyes altes... Tot plegat fa una cosa!
Una tarde que m'hi estava allí assegut en el pedriç sota dels arcs, va entrar l'agutzil del poble amb una regadora, i desd'una especie de galeria que hi ha dalt va començar a regar els arbustes fent-los com una pluja de misericordia. Jo li vaig fer preguntes sobre l'edifici, i'm va dir que... ui! havia servit per moltes coses: hospital, quartel, cort pel bestiar. I m'anava senyalant: «Aquí la comuna dels soldats... Per llà corrien els porcs...» I a mí la llegenda se'm anava entelant, enfonsant endins, endins de sigles d'abandonament i de bruticia.
Emperò, aquell era encare el claustret de les monges, tant petit. En aquell temps tot devia esser així, encofornat, baix; tot devien esser amagatalls; me volia afigurar una d'aquelles monges de mil anys endarrera (qui sap com devien anar vestides?) passant amb naturalitat pel claustret. I el comte l'Arnau, que gros devia semblar allà dins, quan hi entrava! Com devia esser?
Vetaquí que'm veig a davant a un noi del poble que li dièm l'Agustí. Es un xicot beneit que mentres sóc allà dalt no'm deixa mai de petja: de tant en tant li dono céntims (sssentims, que diu ell, amb l'aigua a la boca), i sempre me'l trobo al davant, brut com una guilla, esparracat de dalt baix, amb un cap de cabells polsosos, i sempre amb un sac al coll.
—Què hi dus an aquest sac, Agustí?
—Herba!—diu ell triomfalment.
I, com de fet, sempre'l trobarèu pel defòra fent herba pels conills: deuen esser uns conills d'una voracitat terrible; però lo que es que ell es un encantat. Bada per qualsevol cosa. Veu un ramat que pastura i se'l mira, se'l mira, que no sé lo que hi troba; passa per un pont i ja es desseguida abocat a la barana guaitant a baix amb gran interès... I lo meteix s'hi está un quart que mitj-hora. Un li diu: «Què aguaites, Agustí?» Ell se gira amb la cara riallera, mira d'aquí i d'allà, com pensant lo que dirà... i no diu res. Veu volar una bolva i la va seguint amb la vista fins que pot. Tot l'encanta. La cara ja li té sempre d'encantada. Una cara un xic plana i embotornada que devegades riu de sobte, amb una tendresa... que sembla impossible la expressió que arriba a pendre; llavores ensenya unes dents punxagudes i blanques. Té uns ulls sortits una mica sanguinosos. Tot ell es altet per l'edat (uns catorze anys); però, així com les cames son massa primes i llargues, el còs es curt i ja una mica corvo... de tant fer herba, es clar.
Però, vaja, es bon noi l'Agustí: jo me'l estimo d'allò més, i ell també'm mostra afecte. Ho fassin els sssentims, o siga lo que siga, sempre'm segueix: devegades fins de lluny me va seguint, i després tot plegat me'l trobo al davant amb el sac al coll, com aquella tarde en el claustret del comte l'Arnau.
—Hola, Agustí! Que m'has vist de fòra estant?
—Sou el senyor,—va fer ell, com sempre, atònit i mitj cantant les paraules que confegeix amb certa dificultat. Va mirar vagament d'aquí i d'allà, i de sobte se li contrèu la cara amb aquella rialla tendríssima, mirant-me de fit a fit. Diu, confegint i mitj cantant:—me pensava que era un altre... i ereu vos.
—Jo meteix, Agustí, jo meteix. Que ja has brenat?
Diu: «no» secament, altra vegada atònit i amb la mirada esgarriada.
Varem estar una bona estona sense dir res més, jo fumant ensopidament el cigarret, i ell amb el cap decantat, mirant fixament una pedra que hi havia allà a terra.
Després va entrar un xicotet molt ben endreçat, nèt, d'un cap molt viu, d'aquells que, amb tot i ser de poble, a dèu anys ja saben allargar la mà i dir «Deu lo guart. Com ho passa?», i me va fer saber que al primer pis d'allà hont erem hi havien posat l'estudi, però que are eren feriados. Jo que dic a l'Agustí.
—Que no hi vas tu a estudi?
—No hi vull anar més.—I la seva cantarella se va fer un xic rancuniosa.
—I això per què?—I ell, rodant el cap, convençut i trist:
—Mai més, mai més.—I refermant-s'hi, deia an el xicotet aixerit:—No hi vindraré a estudi aquest hivern; no hi vindraré, no.
El xicotet se'l mirava amb un cert aire de superioritat indulgent, i'm mitj-reia a mí, com volent dir: «Ai, Senyor!» Llavores me va contar que l'Agustí hi estava malament a estudi perque amb tot i ser tan gran no havia pogut passar del segundo cartel de la primera sección, i que ell, el nen aixerit, ja estava a la cuarta i passava'l libro tercero i aviat aniria a la quinta.
Jo, mirant-me a l'un i a l'altre, pensava: «Sí, sí, ja pots cantar: tu, tant aixeridet, potser arribaràs a ser una especie de oficial cuarto de la clase de quintos, i l'Agustí (tant se val!) sempre serà l'Agustí.»
Mentrestant l'agutzil entrava i sortia amb la regadora, fent viatges per arruixar desde dalt les plantes tristes del claustret.
I escoltèu, li vaig dir una de les vegades que sortia.
—Que ja no's canta per aquí la cançó del comte l'Arnau? Que no hi ha cap rondalla?
Ell va mitj-riure toscament, així com per mostrar-se superior, ell i el poble, an aquestes falornies (allò, d'ençà que hi va'l tren i hi ha una fàbrica's va tornant com un arrabal de Barcelona), i diu:
—Ah! Sap qui ho sabia això? El vell Fajula, que va morir aquest hivern. Aquell en cantava devegades de coses d'aquestes; però are ja es mort i tot això ja s'ha acabat.
I torna a sortir tot trempat amb la regadora, deixant-me sol amb l'Agustí.
«S'ha mort el vell Fajula, i are tot això ja s'ha acabat!» No sé, me va deixar fret.
L'Agustí, dret al davant meu, amb el sac a coll, me mirava tot seriós. Jo que, refent-me li dic, així, per riure:
—Oi que no, Agustí, que no s'ha acabat tot això?...—
I ell, dòcil, s'engresca i crida amb cantarella feréstega:
—¡No... se... nyor!—
No sé com ho va dir que, cap endins dels seus ulls esgarriats, hi vaig veure una reculada de sigles espantosa.