Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Cançons de pandero
| ← Una carta d'en Maragall | Cançons de pandero Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I |
Pròleg al llibre «Poesies» de Francesc Pujols → |
Estimat amic i senyor:
Amb aquesta carta vull complir la promesa que li fiu de dir-li la impressió que'm feren les «Cançons de pandero» que vostè publicà en la revista Catalunya, i que'm diu que vol aplegar en un llibre, desitjant capsar-lo amb aquesta impressió meva. Grans mercès per l'honor que'm fa i per la bella ocasió que'm dona de parlar de lo que tant estimo.
Pera mí, la poesia popular es la poesia per excel-lencia, per la espontaneitat amb que naix i lo posada a proba que es.
El poble no més canta quan ha de cantar, per sagrada necessitat d'expansió, i mai per aquella vanitat o aquell compromís que són tara mortal de tantes obres dels més alts poetes professionals (mala raça que anirà desapareixent del món a mesura que'ls homes vajin cobrant bon sentit de la vida). Després, com que la poesia popular viu sols en la memoria i en la veu del poble, s'esdevé que lo insignificant d'ella, es dir, lo no poètic, troba en l'oblit la mort que li pertoca, i lo viu se purifica i transforma indefinidament en la ignoscenta boca popular, qual instint crític es lo més sabi i segur, perque no té altra preceptiva literaria que la comunicació directa amb el ritme universal de les coses. Per això la poesia popular naix tan bella i's manté sempre tan fresca i pura.
Amb això succeheix com amb les criatures petites camperoles. Un diu—Qué sanes i belles son en el camp les criatures!—I es perque sols en sanitat solen esser concebudes; i les que no, o les que després no han sigut prou fortes pera resistir sense contemplacions la duresa de l'aire lliure, s'estàn recloses a casa llur o be ja són al cementiri. Ja ho crec que les que corren pel terròs són totes fortes i guapes! Doncs per mí, aquest meteix es el secret de la bellesa dels cants populars, sobre tot els de la avior que han tingut temps d'esser garbellats en la memoria i en l'instint del poble; perque dels nous apresos, per populars que semblin avui, qui sab lo que'n restarà o en què hauràn tornat d'aquí a una centuria.
Amb lo que he dit fins are, ja pot haver imaginat l'encís que han obrat en mí les «Cançons de pandero» per vostè aplegades, i fins les tares que han restat fóra de l'encís.
L'esser improvisacions imposades en cert modo per la tradició en dies i a persones determinades, fa que moltes d'elles no tinguin aquella arrencada d'inspirada espontaneitat que dictà per exemple les «Montanyes del Canigó» i la «Matinet me'n llevi jo»; de modo que algunes d'elles, ben segur que, de no haver sigut per vostè tant aviat aplegades (talment semblen modernes per les coses que termejen) haurien mort oblidades justament, o sigut purificades pel gust de les generacions.
Mes, les tares que d'aquestes causes provenen, còm desapareixen foses en la llum que llencen sempre els llabis del poble quan canta!
«Jovenet, no'm llenceu tant
que algú o altre'm plegarà;
les gotes del cel quan cauen
totes saben ahont anar.»
Què ho fà que això no hi ha cap poeta de nom que sia capaç de dir-ho? Per mí ho fa que li manca la gracia; i en això està tot.
Lo meteix que allò altre de:
«Si la criatura es guapa,
donzella, no us admirèu,
que sa mare s'està al llit
com una Mare de Deu.»
Quína meravellosa força d'evocació! Be ni ha de llum, de vida en aquestes poques paraules! La dòna que les deia, quan les deia, era més sabia que Plató.
I aquella de:
«Totes les gracies del mon,
balladora, cantadora,
i amor i humilitat.»
Ja's podia escarmenar a fer sonets el Petrarca! Tant li valgué; que an aquesta donzella no arribà mai Laura.
«Oh! que linda cabellera
que pel cap l'hi va voltant»,
diuen d'un jove. I per mí la bella figura d'aquest fadrí ja es immortal com una estatua grega. D'un altre diuen:
«Fa la cara com un àngel;
fa que viu enamorat.»
Deu meu, Deu meu, prou! M'emborratxen de llum aquestes coses. Tot jo tremolo no més que de copiarles amb la meva lletra. Però, tant se val, no'm puc estar de posar-hi aquesta elegia més forta que tots els classicismes i tots els romanticismes plegats:
«Germà meu, fulleta d'alba,
alcèu's, que darèm un tom;
mirarem qui falta a taula,
que'm sembla que tots no hi som.
Les persones que assí falten
son persones de gros preu:
falten el pare i la mare,
són a la glòria del cel.»
Arrenquèm el plor i colgèu el cap a terra, fabricants de frases buides!
«Mirarèm qui falta a taula,
que'm sembla que tots no hi som!»
Oh! no la sentiu fins al moll dels òssos la gran ausencia? Falten el pare i la mare! són a la gloria del cel...!
Perdoni, amic Boldú, però a mí aquestes coses, de tant be que'm fan, me fan mal; o pot ser aquest mal es el major be. No ho sé. Lo cert es que m'oblido de tot i després me trobo havent escrit unes coses molt extranyes. Amb això, si li sembla que aquestes últimes ratlles no fan per anar al llibre, trègui-les... I are parlèm d'un altra cosa.
Els aplecs de cants populars fan sempre olor de mort: són com els herbaris i com les col-leccions dels entomòlecs. Cada flor del camp es un encís del camp, i cada papellona que vola, una alegria. Mes, dissecades, planxades en la vitrina a centes, les més belles quina tristesa fan! Adéu camp! adéu encís! La vista hi llisca indiferenta: n'hi han masses... i son mortes.
Quina diferencia també d'una cançó sentida al bon atzar, a una cançó feta cantar pera apuntar-la, i a una cançó llegida entre cent, tot girant full, d'un llibre molt ben fet i amb sabia classificació per gèneros, èpoques, territoris, amb variants, notes erudites, etzètera, etz.! Jo crec que tals llibres sols han d'esser llegits pels sabis i pels poetes, per apendre... i sobretot pera estímul d'anar a oir els cants de viu en viu; mes a la bona gent no professional jo crec que li fan més mal que be aquests llibres, perquè l'avesen a sentir com literatura el verb sagrat d'un poble.
Però del llibre de vostè no's podrà dir tal cosa, perque vostè ha fet be les coses, amb un gran sentit artístic. Vostè ha començat per fer reviure amb el seu amor el terrer, les costums, el tipos populars d'ahont brollen les «Cançons de pandero», i aixís surten de vives que a un li sembla sentiries cantar a les majorales del Roser, que un les té al davant aquestes majorales, que's mouen i miren i riuen en l'ambent de les festes urgelleses. I això li alabo molt. El seu llibre no fa olor de mort, ni es possible pendre'l per literatura. Es bell, veliaquí; i això vol dir que es viu i que ha de donar vida a tothom qui'l llegeixi. Si la costum de les «Cançons de pandero», se pert, com vostè's dol, no's podrà dir que n'hagi mort la poesia si'l seu llibre resta.
Altrament, jo no soc dels que s'entristeixen massa per les coses que's perden, perque pressento una força de renovació eterna. Quan passen les violes, venen les roses i després els clavells i després els lliris; la tardó també té les seves flors, i fins en la neu alpina s'obren coroles meravelloses, mentres en les valls més tebies les violetes tornen a pitjar per treure'l cap enfòra. No'n cregui res d'això que diuen are, com devien dir els llamentadors de mil anys enrera, que la poesia se'n va: los quins se'n van son certs poetes, certs gèneros, certes modes; però que la poesia se'n va! Justament jo crec que are'n ve'l bò.
Ben segur que les «Cançons de pandero» devien venir darrera d'altres cançons que's perderen; i darrera d'elles altres cançons vindràn, si Deu ho vol, igualment belles, o més, que també's perdràn davant d'unes de noves, i aixís sempre. No veu que'l poble no se'n pot estar de cantar al seu modo, baldament l'invadeixin totes les males foresteries que's vulga? Ja se'n desempellegarà, quedant-se'n sols lo que li convinga. Deixi'l fer al poble... i ajudi'l tan bellament com ho ha fet fins are amb aquest llibre, a servar conciencia de la seva personalitat inagotable.
Que Deu li donga molts anys de vida pera fer semblants obres li desitja son amic i admirador.